Segur que no parlaràs amb una IA

Llicències per a tot menys per fer programari

Episodi sense convidat que arrenca amb un dels amfitrions acabant-se una galeta amb el cafè —no pas uns macarrons, com en aquell episodi primerenc en què gravaven a deshora—. El fil de fons és la «maledicció» de saber moldejar productes digitals: la idea que pots fer una app per a tot et persegueix eternament. Marc explica que a ell el que el frena és conèixer el cost real de construir i, sobretot, mantenir un producte, mentre que al ciutadà mitjà la barrera d'entrada li és invisible i trivialitza la idea de «faré una app per a x» —li arriben WhatsApps d'amics de la indústria convençuts que podrien fabricar i vendre el programari que els pressuposten.

D'aquí surt la reflexió sobre l'intrusisme: per construir un pont cal ser enginyer titulat, però per publicar una app a l'App Store no cal cap títol —i ni saber programar, perquè pots contractar algú—. La paradoxa: un psicòleg necessita llicència, però pots muntar un Replika i fer de psicòleg de milions de persones.

El misteri de l'app de companyia que acaba en tragèdia

La menció de Replika obre un debat que els dos amfitrions no aconsegueixen tancar: recorden el cas d'un noi que es va suïcidar arran d'una app d'IA conversacional, però no es posen d'acord en quina era. Un apunta a Replika; l'altre el corregeix dient que era una app de «noies online» amb un nom en anglès tipus Pato AI, on «amistats» és un eufemisme per encobrir tota mena de fetitxes. Tampoc descarten que ho estiguin barrejant amb el cas d'una app de cites. Decideixen, amb la broma de no apostar mai en res que no en siguin cent per cent segurs, deixar el misteri per a les notes de l'episodi.

Metro amb U, l'app del Carlos que ningú vol monetitzar

A col·lació apareix l'app d'un amic, el Carlos: Metro amb U, que et diu com de plens van els vagons del teu trajecte habitual, molt més ben parida que la de TMB. El detall que els fascina és que el Carlos no la vol monetitzar, cosa que dona peu a una diatriba sobre el «tecnofeudalisme»: la gent bona fa open source per millorar el món i els ubercapitalistes et cobren per l'última misèria —l'app que et tracka la diabetis del fill mentre et ven les dades—. Recomanen baixar-se-la i deixar-hi bones ressenyes.

Els diaris fugen de Twitter (el «shitter»)

El tema central neix d'una petició: els diaris marxant de Twitter. A un dels dos li encanta que la gent en digui «shitter» —calaix de merda— ara que la xarxa té una X, un joc que «només sona bé en català». Àlex, que fa any i mig que és a Bluesky i per primer cop hi nota activitat de debò, repassa l'èxode: The Guardian va ser la primera gran capçalera a fotre el camp, després La Vanguardia, i darrere periodistes i gent famosa amb apps que et migren de Twitter a Bluesky. La seva lectura política: si no ets una persona molt de dretes —o de «centre», eufemisme per a qui no ho vol admetre—, t'estàs pirant.

El que troba curiós és que els primers a marxar siguin els diaris, els «mestres de la desinformació», que no tenen per KPI dir la veritat sinó donar exclusives i servir els seus amos. Recorden, de pas, la sortida sonada de Stephen King —amb una broma sobre l'Elon Musk com a «First Lady» de Donald Trump— i el bulo, mai verificat, que l'havien expulsat.

La xarxa social perfecta no existeix perquè la fem persones

Marc llança el que Àlex qualifica de pregunta més filosòfica de la història del podcast: i si la migració a Bluesky és la profecia que sempre es compleix? Cada cop que tothom es muda a una plataforma nova pensant que és el Nirvana, els mateixos incentius acaben portant-la al mateix lloc, perquè el substrat sempre són persones. És un problema humà, no tècnic.

Això connecta amb la filosofia de vida pragmàtica i pessimista d'Àlex i els seus corol·laris: espera sempre el pitjor escenari perquè així només et poden sorprendre positivament, i parteix que la gent és idiota perquè així t'alegres quan en trobes que no ho és. Marc ho reformula com una equació: la felicitat és la realitat percebuda menys les expectatives.

Anonimat, pobles i ciutats: per què Twitter és un femer

Ve una llarga digressió sobre per què les xarxes treuen el pitjor de la gent. La tesi: estem molt més desinhibits allà on ningú no ens coneix —pixaries a un carrer d'Uzbekistan, mai a la porta de la teva oficina—, i les xarxes són anonimat complet, plenes de comptes com «Capitán Liberal» que en realitat són el forner del barri propagant bulos. Twitter no és un femer perquè la xarxa sigui dolenta, sinó perquè és un reflex més fidel de la societat que la societat offline, on la reputació i els contractes socials ens disciplinen.

L'analogia que ho ordena tot: una xarxa petita és com un poble del Pallars on tothom es coneix i no hi ha crim; a mesura que creix fins a ciutat hi entra gent anònima i es formen nuclis conflictius, i cap ciutat gran no s'escapa del barri xungo. Les xarxes són nuclis de població ordres de magnitud més grans que la ciutat més gran del planeta, i cognitivament no estem preparats per gestionar-ne el volum. Per això l'únic «xarxa social» on un d'ells viu tranquil és WhatsApp.

Un cèntim per registrar-se i preferències revelades

Marc proposa una idea que sap que no té sentit del tot però que faria el món millor: exigir una targeta —o cobrar-hi un cèntim simbòlic— per registrar-se. Tocar la cartera estalviaria el 80% de la merda, però xoca amb la mètrica que acabarà destruint les plataformes: el nombre d'usuaris, perquè un bot és la definició perfecta d'un hourly active user. Els bots d'spam que impersonen identitats per difondre propaganda s'haurien de regular; i sí, «regulació» és una paraula mal vista al món tecnològic, però si no matem gent pel carrer és perquè està regulat.

Lligat a això, Marc introdueix les preferències manifestades contra les revelades: tothom assegura que vol el timeline cronològic, però s'està més enganxat amb l'algorítmic, i tothom va criticar el feed de Facebook tot i que les mètriques deien que era el producte més addictiu de la història. La conclusió incòmoda: la xarxa més saludable imaginable és, probablement, la que ningú faria servir.

L'última generació que sabrà distingir què és real

La derivada que més preocupa Marc: la seva és potser l'última generació que haurà viscut la transició del contingut manual al generat per IA. Els qui entrin ara a les xarxes ja donaran per fet que tot és sintètic, i dubta que sàpiguen distingir la realitat. Ja li passa a ell, que en un post va detectar un paràgraf escrit per IA pel canvi d'estil i les paraules pomposes, i comença a sospitar-ho també en anuncis i en algunes veus de podcasts.

La por de fons és que abaixar la barrera de creació de fakes —els Photoshops de sempre, però ara barats i massius— multiplica exponencialment la tragèdia, i les masses voten. Marc matisa, però, que la desinformació ha existit sempre —diaris, tele, cartells i grafitis en fan— i que ara només s'ha sofisticat i abaratit: reenvies un bulo a un grup de WhatsApp de 200 persones a cost zero, i la mentida sempre ven més perquè colpeja primer.

L'eina de doble tall i el biaix de confirmació

Marc observa que la tecnologia corre en les dues direccions: mai havíem tingut un mecanisme de desinformació tan sofisticat, però la població d'abans era més fàcil d'enganyar perquè era analfabeta, i el mateix instrument que et desinforma és la millor eina educativa que hem tingut mai. El problema és la nostra predisposició brutal al biaix de confirmació: ens agrada massa escoltar el que volem sentir. La conversa deriva cap al deep state: Nixon i Reagan distribuint droga en barris pobres per demonitzar els hippies, i Txernòbil com a desinformació d'estat.

**Marques d'aigua, proof of humanity i el tancament que dona títol**

És «l'episodi que aporta més problemes que solucions». S'esmenta que Google ja posa marca d'aigua a tot el contingut generat amb Gemini, la mesura que un dels dos reclamava: auditar i etiquetar tot el que faci una IA. No ho soluciona al cent per cent, però és un principi de Pareto. La reflexió trista que en surt: com que hi haurà molt més contingut sintètic que humà, històricament serà més fàcil i necessari demostrar que ets humà que no pas que ets una IA, i el proof of humanity passarà a tenir valor.

Àlex ho extrapola al formulari de contacte de MarsBased, on parles directament amb els fundadors i no amb un equip de vendes: una manera de senyalar autoritat. I amb això clava el tancament que dona títol a l'episodi: a MarsBased tampoc parlaràs amb una IA.