El deep state de l’ecosistema

Neonazis a la cafeteria d'autor de Madrid

L'episodi arrenca amb l'Àlex acabat d'aterrar d'un viatge a Madrid —hi va per pols de l'ecosistema espanyol i per relacions de client—, aquesta vegada coincidint amb el campus de SeedRocket, de què forma part des de fa un parell d'anys, i amb l'arrencada d'un projecte nou de MarsBased a la capital. Abans d'entrar en matèria explica una anècdota que, diu, retrata els temps que corren: sense habitació a l'hotel, es va posar a treballar en una d'aquelles cafeteries d'autor cuquis de cafè de quatre euros, i a la taula del costat hi tenia dos neonazis sense cap dissimul —alfa-industries, símbols d'Espanya i tatuatges com el 1488 o creus cèltiques. La seva lectura és que aquesta gent «ja ni s'amaga»: parlaven d'estratègies per captar membres per a les seves associacions i, en sortir, repartien fulletons a la cantonada. Tanquen la digressió bromejant que algun dia podrien dedicar un directe sencer a anècdotes així.

Un episodi demanat per l'audiència

Entren al tema reconeixent que la crítica a l'ecosistema emprenedor és una constant del programa, però que mai li havien dedicat un episodi sencer fins que un oient, en Marc Montguió, els ho va demanar. En Marc avisa que no vol fer de botxí de l'ecosistema —«el butxí», com en diuen al futbol—; l'Àlex matisa que només faria un estrip de debò si estigués justificat, i que com que no és el cas, el que vol és fer un viatge enrere per veure com han evolucionat l'ecosistema i ell mateix en onze anys de visibilitat.

Els ídols del 2005: del Barça a Steve Jobs

Per situar el punt de partida, es pregunten qui eren els seus ídols quan van començar la universitat, cap al 2005-2006, quan el món tecnològic encara no era sexy —Facebook no havia arribat a Espanya i el més exposat que tenien era el Messenger. En Marc confessa que a la uni va créixer en ell un amor enorme per l'ecosistema Mac i que era fan de tot el que feia Steve Jobs, amb el discurs de Stanford, l'iPod i l'iMac com a portes d'entrada al món tecnològic. L'Àlex, en canvi, encara somiava ser futbolista i el seu primer ídol professional va ser Google. Hi posen el marc teòric: t'emmiralles amb gent uns graons per sobre teu perquè crea una voluntat de progrés, i és això el que, diuen, Barcelona no ha sabut definir a escala d'ecosistema.

Un ecosistema generalista que no destaca en res

L'argument central de l'Àlex és que Barcelona s'ha posat objectius massa irrealistes i ha volgut jugar a tots els jocs alhora sense especialitzar-se: HealthTech amb el Barcelona Health Hub, disseny, conferències amb el Mobile World Congress, smart mobility i càlcul de rutes (on el model urbanístic de Cerdà la fa un banc de proves), centres de recerca de multinacionals com Amazon o les farmacèutiques AstraZeneca i Roche, i una fàbrica de desenvolupadors per a l'offshoring —cita Revolut, amb un centenar de persones a Barcelona per programar més barat que a Londres. La conclusió: volent fer una mica de tot, no destaca en res, perquè «tenir una mica de tot és tenir una mica de res». Recorden el tòpic que Barcelona era bona per començar startups però no per escalar-les, perquè faltava el growth capital post-sèrie A; per això el 2014-2015 les fintech com Novicap o Kantox es fundaven a Londres i operaven des d'aquí.

EU Inc i el rebuig a les asimetries fiscals

La conversa deriva cap al marc regulatori, que es pot canviar si hi ha voluntat —encara que a Espanya, ironitzen, la Constitució no es toca «si no és per la monarquia». Esmenten la iniciativa EU Inc liderada per Andreas Klinger, una petició per crear una entitat paneuropea que estandarditzi coses com les stock options i que va arribar a parlar-se amb Mario Draghi. En Marc hi afegeix una posició clara: el concepte el posa nerviós igual que les diferències fiscals entre comunitats autònomes —«no pot ser que morir-te a Catalunya costi més que a Madrid»—, perquè aquestes asimetries fan competir territoris on no haurien de competir; magnificat a escala europea, amb un Portugal convertit en paradís fiscal, li sembla encara més greu, i defensa que aquests marcs haurien de ser ultratransversals.

La mentalitat de botiguer i l'episodi d'Atlassian i Slack

L'Àlex sosté que Barcelona no s'ha tret de sobre la mentalitat de botiguer pròpia d'un país de botiguers: poses bona cara al públic i tens cordialitat amb el veí, però com que teniu les botigues al mateix bloc, robar-li un client és una victòria i les accions conjuntes desinteressades no passen mai. L'exemple més gràfic és un esdeveniment que va veure a Silicon Valley: a les oficines d'Atlassian —els de HipChat— van entrevistar el CEO de Slack, el competidor directe, li van regalar una samarreta d'Atlassian perquè se la posés, i a sobre l'acte el patrocinava un altre gran del sector (creu recordar que New Relic). Ho compara amb la impossibilitat que el Santander convidi el CEO del BBVA a casa seva patrocinat per CaixaBank. La lliçó: allà s'entén el negoci com fer el pastís més gran, no com vigilar qui se'n menja la teva porció.

A la llista negra per no casar-se amb ningú

La crítica es torna personal a través de Startup Grind. L'Àlex explica que un banc patrocinador li va posar com a condició no portar mai ponents de fintech —tot i que un acte de 150 persones amb el CEO de Payflow, Novicap o Kantox difícilment li robaria clients—, i no va acceptar. Diu que ha intentat moltes col·laboracions i sempre l'han percebut com a competència, i que ha acabat a la llista negra de diverses associacions de l'ecosistema per no voler-se casar amb ningú i mantenir una comunitat agnòstica. La lògica que hi detecta és la del «o estàs amb mi o estàs contra mi» sumada a la del joc de suma zero, i per això es defineix com la barqueta amb bandera pirata que ha anat per on ha volgut.

Les vuit famílies i el deep state català

El títol de l'episodi arriba aquí. L'Àlex recorda que li va obrir els ulls La gran teranyina, un llibre signat amb pseudònim sobre les dinàmiques de poder de les vuit famílies que dominen Catalunya des de la revolució industrial —cita la del Banc Sabadell, la de Damm, la del Grup Godó i els Juncadella—, famílies que segueixen als consells d'administració de fons de venture capital, bancs, administració pública i grans fortunes. La seva tesi és que meritocràcia i ascens social hi pesen menys del que sembla, i que aquesta «mà negra», aquest deep state, existeix a tot arreu —«com deu ser el deep state de Cracòvia»— però es nota més perquè l'ecosistema és petit. L'Àlex admet que el de Madrid és exactament igual, però que el que li importa és Barcelona, on tothom es penja la medalla de la marca ciutat però la col·laboració desinteressada brilla per la seva absència; al final qui triomfa és l'empresa prou bona per saltar tots els pals a les rodes que li posa l'ecosistema.

Onades, pelotazos i empreses oportunistes

Amb quinze anys de perspectiva, repassen els models purament oportunistes: fintech que només tenien sentit amb tipus d'interès baixos (els Klarna ho han passat magres quan el vent va canviar), el boom dels bootcamps amb disset acadèmies per a la mateixa tecnologia a la mateixa ciutat, els patinets, la realitat virtual i les motos compartides —Yego, Acciona, Cooltra— amb una dotzena d'empreses competint alhora. La regla que en treuen: en aquestes onades la lluita real no és pel número u (qui ho fa primer, bé i amb capital) sinó pel número dos, perquè a partir d'aquí no sobreviu ningú. També denuncien la cultura del pelotazo i les males praxis —posen com a exemple públic Jeff, de València, per la seva comptabilitat creativa— i lamenten que moltes startups han acabat adoptant els vicis de les grans corporacions contra les quals deien lluitar, retallant flexibilitat i teletreball quan han vingut mal dades.

Les dues notes positives: provar sense por i muntar-ho tot amb software d'aquí

Per no quedar-se en la crítica, l'Àlex deixa dos punts positius. El primer: s'ha perdut l'estigma del fracàs —abans als emprenedors tecnològics se'ls deia «fills raros» i les empreses d'internet com Grupo Intercom, Infojobs o Softonic tenien mala fama perquè el deep state empenyia els universitaris cap a la consultoria i la banca— i avui es valora que el 90% d'empreses fracassi per donar el 10% d'outliers. El segon, el que considera més rellevant del seu compendi d'onze anys: l'ecosistema ha madurat fins al punt que ja pots muntar una empresa a Barcelona només amb software fet aquí —Factorial per a recursos humans, Holded per a comptabilitat, Hireflix per a entrevistes en vídeo (el va veure usar al mateix SeedRocket)— i així els diners es queden a l'ecosistema en lloc de sifonar-se cap a un Shopify o un Stripe. Tanquen amb la broma de sempre sobre qui pots trucar si necessites telecomunicacions.