Episodi 151

Pots pagar-nos en entrepans de mandonguilles

· 00h 49min

Treballar amb amics, o no treballar amb amics, aquesta és la qüestió. És una bona decisió, o una recepta per quedar-te sense ells? La fórmula màgica per crear l’empresa dels nostres somnis, o senzillament un camí directe cap a l’autodestrucció emocional de tot el grup?

L'entrepà de mandonguilles del Can Tosca

L'episodi arrenca amb la crònica gastronòmica que dona títol al programa. En Marc, escèptic confés i «primer banderat» dels que recelaven del bocata de mandonguilles, admet que l'ha provat i que l'ha sorprès. Hi posa dos retocs —hi falta el formatge, que en seria el zenit, i li hauria agradat que les mandonguilles fossin senceres i no tallades per la meitat—, però el recomana sense reserves. La conversa deriva cap a una preocupació real de l'audiència: el Can Tosca, on fan els seus esmorzars de forquilla, el traspassaran un dia indeterminat. Es plantegen fer un tour per llocs nous i fer de conillets d'Índies dels seus futurs Patreons —que encara no tenen— per oferir-los l'experiència ja destil·lada. Mig de broma, especulen que potser el local és com una Cassandra: una profecia de tancament que no arriba mai.

Mirar la càmera, els nervis i improvisar-ho tot

Un dels dos s'ha acabat d'escoltar l'episodi anterior —ho fa sempre, diu, per veure què poden millorar i per fer control de qualitat— i el celebra com el més divertit que han fet, amb moments que «només s'entenen si mires el vídeo», com quan van saltar totes les llums del plató. L'Àlex confessa que va anar garratibat i nerviós, que va acabar amb tortícolis d'estar una hora girat mirant en Marc, i que mai ningú li havia dit «aquesta és la teva càmera». D'aquí surt una reflexió: com més gran et fas, menys coses et venen de nou, perquè ja has rebut més inputs. Hi afegeix que, quan prepara les coses, li surten pitjor, i que per això ho improvisa tot; la seva ment, diu, li recorda constantment que se n'oblidarà, però ja té els mecanismes per conviure-hi.

Real friends i deal friends, la radiografia de les amistats

Amb una escaleta de temes que admeten que mai respectaran, trien parlar de «treballar amb amics», que presenten com un episodi d'essència de primer any de Foc a Terra: simplement, com ho fa cadascú. Abans de desgranar res, l'Àlex reclama un preàmbul per definir què és un amic, i proposa dos angles. El primer, la classificació que atribueix a Josep Pla —amics, coneguts i saludats—, tres corones de proximitat creixent on hauries de tenir molts saludats, menys coneguts i molt pocs amics; qui ho té a l'inrevés és un cas d'estudi. El segon angle, més rellevant, és com adquireixes aquestes amistats, i aquí recupera una distinció que va sentir en una entrevista i que només funciona en anglès: real friends (amb R) i deal friends (amb D). El real friend s'adquireix de manera orgànica en un entorn neutre —l'amic del cole, el de la uni— i hi és sigui quina sigui la circumstància, sense cap cola que us enganxi. El deal friend gravita cap a tu en un context concret, i és aquell context el que us manté units: l'equip de futbol que es dissol o, sobretot, la feina.

«Una màquina d'acumular deal friends»

L'Àlex es declara un cas d'estudi perfecte perquè és «una màquina d'acumular deal friends»: posa molt poques barreres entre l'espai personal i el professional i, com que passa moltíssimes hores treballant, acumula coneguts laborals que no considera amics de debò —no són la gent que trucaria per enterrar un cadàver. La conclusió operativa és que treballar amb amics sempre ha de ser amb deal friends, mai amb real friends: amb els amics del col·le o de la universitat, diu, no treballaria mai, perquè l'únic que en trauria seria deixar de ser-ne amics.

Treballar per a amics molt propers, gairebé sempre un no

Entren en el primer nivell, els amics més propers, i tots dos coincideixen que no hi cobrarien. L'Àlex explica que en deu anys no ha cobrat mai cap amic proper i que com a molt els ha fet una web, un e-commerce o un disseny a canvi d'un sopar —ni tan sols ho demana, t'ho ofereixen—; l'única excepció seria creure sincerament que és l'única persona del planeta que pot fer-ho bé, no per ego sinó perquè fer-ho ell estalvia tots els problemes potencials. L'Àlex hi posa un paral·lel del món de les seves més de trenta startups invertides: ajudar-les puntualment forma part del seu paper d'smart money, sense cap transacció. Recorda l'únic cop que va contractar serveis de MarsBased per a una invertida, en un projecte que «o el feia MarsBased o no es feia», i com, per evitar un conflicte d'interès, va deixar que el negociés el seu soci Jordi.

El joc infinit i el pricing per sota de mercat

El segon nivell són els deal friends, i aquí la clau és una línia fina entre confiança i competència: la part bona és que no t'has de vendre, perquè ja saben de què ets capaç. L'Àlex formula el preu amb el concepte del joc finit contra el joc infinit (infinite game): si la transacció és única, l'incentiu és exprimir-la al màxim; si saps que hi jugaràs moltes vegades, val més guardar-se carta a la taula perquè genera deal flow futur. Per això el preu va per sota de mercat —encara que te'l paguessin més car. En Marc, des de la seva etapa de freelance, hi afegeix una altra lògica: posava el preu baix no per optimitzar guanys, sinó per no dependre del client i ser reemplaçable, amb contractes curts —de quatre setmanes com a màxim— perquè tota amistat es desgasta amb la fricció del temps. I una dinàmica clau: com menys cobres, més et demana la gent, perquè el cost de demanar-te coses és baix. Els únics cops que va cobrar tarifa sencera o més alta van ser per a un venture capital i un private equity nord-americà —empreses «podrides de diners» on no ho paga ningú personalment—; en un, fins i tot li van fer apujar el preu perquè 50 euros l'hora els semblava massa low cost.

Contracte sí o contracte no, i la primera web de Marc Márquez

En Marc planteja la qüestió pràctica: sense contracte, com es resolen els conflictes de terminis o d'abast? L'Àlex admet que ell tira de correu amb quatre punts, a l'estil del «contracte del Messi» en un tovalló, i assumeix que perdrà poder de negociació i s'empassarà els marrons; fa deu anys que no treballa al marge de MarsBased i reconeix que potser hauria de començar a fer contractes. En Marc, en canvi, ve del freelance: el seu primer gran projecte va ser la primera web de Marc Márquez, feta sense contracte i font de friccions —i diu, mig en broma, que si allò hagués anat bé avui probablement no seria aquí. La seva conclusió matisada: el contracte no fa que les coses surtin bé, i si un client no et vol pagar, no et pagarà (a MarsBased acumulen impagaments amb contracte que no han servit de res); però sí que marca regles, com recàrrecs per cada mes d'impagament.

Escarabats digitals i el referral que ve sol

L'Àlex remarca que aquest model no és per a tothom: s'escau a persones «professionalment anàrquiques» com ell, que atribueix la seva progressió a la serendipitat i es declara zero estratègic en el creixement. Confessa, contra la seva imatge externa de tenir-ho tot mesurat amb software de tracking, que mai s'ha plantejat el preu per hora: fa els pressupostos a dit i va al coworking a preguntar per treure'n una mitjana de mercat. La part bona és que, si treballes bé, el referral ve sol i no necessites equip de vendes —tot i que reconeix que és un acte de fe creure que el mes vinent arribarà un altre projecte. Defineix el seu perfil com el de l'«escarabat digital»: gent sense ambició de fer el negoci gran, que optimitza per la llibertat i l'opcionalitat, la cucaratxa que mai tindrà un jet privat però que serà l'última a marxar de la Terra.

La relació de poder client-proveïdor i l'empatia del deal friend

Sobre la resolució de conflictes, l'Àlex admet que no n'ha tingut mai cap de greu i que la seva tècnica és la diplomàcia. En Marc hi posa l'exemple il·lustratiu: un client que necessita una web «pel dia de la mare», que triga dies a contestar cada correu i passa els dissenys a una setmana del termini, i que tot i així t'exigeix que arribis perquè «t'estic pagant». La lliçó és que la relació client-proveïdor és profundament asimètrica —el client veu l'agència com un servei seu i sovint només mira la data final, ignorant que ell n'ha endarrerit l'inici. Esmenten un cas real d'una agència amiga a qui un client reclama tots els diners de tornada per un projecte que ell mateix ha fet impossible. El contrapunt: amb un deal friend la simetria es relaxa i hi ha més empatia. L'Àlex tanca dient que mai havia estat tan còmode professionalment com ara —i, fidel al fil de l'episodi, anuncia que incorporarà una clàusula als pròxims projectes: ja que no el poden pagar amb diners per la seva exclusivitat amb els socis, que el paguin amb forquilla.

Escolta l'episodi