Videotrucades d'etiqueta

El primer episodi a petició d'un oient

Setmana sense convidat i, per primera vegada, un tema que no surt dels amfitrions sinó de l'audiència: un oient, en Ricard, va escriure demanant que parlessin de l'etiqueta de les videotrucades. Tots dos hi veuen una bona idea —si una pregunta interessa a algú, segurament interessa a molta més gent— i avancen que potser repetiran el format de respondre dubtes dels oients en comptes de parlar només del que els fascina a ells.

El punt de partida és que la pandèmia ho ha canviat tot: tothom s'ha acostumat a parlar per Zoom, Skype, FaceTime o Google Meet, fins i tot per a trucades familiars. Abans ja ho feien servir els qui treballen en remot o tenen clients a l'altra punta del món, però ara s'ha convertit en l'estàndard, i amb ell apareix tot un codi de comportament nou que ningú no ha escrit.

Doom a la nevera i l'odi compartit a la Touch Bar

Una confusió fonètica obre l'episodi: un dels dos creu que l'altre ha fet videotrucades «amb el Doom» (el videojoc) quan en realitat parlava d'una altra cosa. La broma deriva cap al meme de fer córrer Doom al lloc més improbable —algú el va arribar a posar a la Touch Bar dels Mac, la barra tàctil que s'il·lumina amb controls, i fins i tot a la pantalla d'una nevera intel·ligent.

De la Touch Bar en surt una confessió compartida: Marc explica que li fa gràcia quan el seu «company» John Gruber i els convidats del seu programa (The Talk Show) rajen sempre de la Touch Bar, i hi coincideix —és un dels pitjors invents de la història d'Apple i celebra veure'l desaparèixer. Tots dos n'estan d'acord, però ho deixen per a un altre dia.

Per què la càmera et delata abans d'obrir la boca

Marc planteja que les videotrucades són «l'elefant a l'habitació»: tothom en té opinió però ningú no en parla obertament. La idea de fons és que jutgem una persona molt abans que parli —pel llenguatge no verbal, com es mou, com va vestida, com et toca—, i la càmera fa exactament el mateix. En el moment que es connecta, ja construeixes un mapa mental de qui tens al davant a partir del que veus de casa seva, el seu fons i el seu aspecte.

D'aquí surt el guió de l'episodi: cal posar la càmera o no? Com t'has de vestir? Quin fons és acceptable? I com canvia tot plegat segons si és una trucada de feina, informal, amb gent que ja coneixes o amb desconeguts?

Anècdotes d'horror: el lavabo, els cotxets i la pantalla compartida

L'episodi és sobretot un anecdotari. Àlex obre fort amb el cas d'algú molt pròxim que, en una formació amb les càmeres apagades i només la del ponent encesa, va veure com un assistent activava la càmera sense voler... des del lavabo. D'aquí la regla número u: no t'enduguis el portàtil ni el mòbil al vàter durant una videotrucada.

Marc hi respon amb la seva: en una reunió de quatre persones, una participant va deixar de compartir pantalla sense adonar-se que la seguia compartint, i es va posar a mirar cotxets per al nadó mentre la resta li escrivien desesperats. El consell pràctic que en treuen és doble —compartir només una pestanya del navegador (millora la qualitat i evita ensenyar de més) i fer servir el mode incògnit, que no desplega l'historial a l'autocompletar (amb l'anècdota d'un Pornhub que va aparèixer en sèrie en ajudar un company a configurar una pàgina).

Notificacions, mode focus i tancar-ho tot abans de presentar

Les notificacions són l'altre camp de mines: missatges de Slack o WhatsApp que apareixen mentre comparteixes pantalla, sovint rajant d'algú que és a la mateixa reunió, o un correu de spam «d'enlarge your penis» que es cola justament quan presentes a un client. Tots dos expliquen que les tenen desactivades per defecte —Àlex diu que és «de l'escola de Marc»— i recomanen el mode focus del Mac per a qui no ho faci.

El consell complementari de Marc és tancar totes les pestanyes que no entren a la presentació, sobretot quan treballes amb un ordinador que no és el teu: la vista de totes les aplicacions del Mac pot delatar un vídeo a mig veure, un muntatge o un concert de Cannibal Corpse en segon pla, coses que «fan grimeta» a qui no coneix l'escena.

El reflex de les ulleres i el mite de la càmera apagada

Un dels dos avisa que els qui porten ulleres tenen un problema afegit: el reflex de la pantalla a les lents delata si fas «binging» o mires altres coses durant la reunió. La solució mig de broma és treure-se-les —o posar-se les ulleres amb ulls pintats d'Homer Simpson per simular atenció.

Això connecta amb el gran debat de fons: en reunions sense càmera, l'attention span és curtíssim i la gent desconnecta, fa altres coses o agafa el mòbil. Imposar la càmera fa una mica de «soc el jefe i et vull controlar», però alhora genera més FaceTime —més contacte cara a cara—, valuós en equips remots que no es veuen mai en persona. Àlex explica que la seva empresa la fa servir per això, però que clients com HP tenen política de càmera sempre apagada, cosa que ell llegeix com un senyal de «estic fent multitasking i no m'interessa veure't».

Caminar i trucar: el ritual de Marc i els seus límits

Aquí Marc s'autoretrata: admet que a les reunions sense càmera és el primer que es posa a fer altres coses, i que per mantenir l'atenció directament truca per telèfon, es posa els auriculars i camina per casa. Explica que fa tots els desplaçaments a peu —va deixar la moto i el metro— i que la seva manera preferida de fer trucades és caminant pel carrer, amb la idea que la gent «t'acompanyi» pel camí. Àlex el punxa dient que li diran molts tòpics per això de moure les dues cames que «Déu ens ha donat».

Atenció, però, al matís: Àlex (i Marc hi coincideix) no fa mai aquestes trucades caminant amb gent que tot just coneix —clients, partners o inversors potencials—, perquè és una falta de respecte no donar-los tota l'atenció i, a sobre, caminant no pots prendre notes. Les primeres impressions importen tant en videotrucada com en persona.

Vestir-se per la confiança: de samarretes de metal a tatuatges

Àlex detalla el seu codi propi: amb gent de confiança va a reunions amb pantaló curt, samarretes de metal, tatuatges a la vista i fins i tot xancles, però amb una primera reunió cuida el fons net, no apareix despentinat i fa la trucada des de casa o d'un coworking, mai d'una cafeteria sorollosa, d'un parc o —el que troba més impresentable— des del cotxe. L'etiqueta, per a ell, és precisament adaptar la presència al grau de confiança.

El fons de Marc: l'Apollo de Lego i el medaller de maratons

El tram més desenfadat el protagonitza el fons de Marc. Té tres modes (casa, feina i un tercer), i el de casa sempre mostra el mateix: una nau de Lego que resulta ser el Saturn V de l'Apollo, amb 1.969 peces —un guiny a l'any de la missió que Marc presenta com un repte de disseny de producte brutal. Just a sota té un medaller, idea d'un amic, on ha penjat les deu o dotze medalles dels seus millors temps de marató, que abans tenia en un calaix a punt de llençar. És la primera vegada en unes 300 trucades que Àlex se n'adona, perquè Marc el tapa amb el micròfon.

El fons obre una intuïció de negoci de Marc: veu una oportunitat clara —«de llibre»— perquè les marques patrocinin els fons de videotrucada d'influencers o perfils concrets, un product placement més fàcil i amb més impacte que el clàssic, fins i tot amb fons dinàmics, i no entén per què encara no passa.

Una croada pels abocadors (i pels gamers desordenats)

Entremig, una de les digressions marca de la casa. A propòsit d'un fons fals que va caure i va revelar la casa d'un gamer feta un abocador —paquets de ramen pel terra inclosos—, Marc reivindica que tothom hauria de visitar un abocador un cop a la vida per prendre consciència del que generem, i recomana específicament el dels Hostalets de Pierola. Lliga la idea amb el debat sobre pesar les escombraries: a qui ho trobi una estupidesa, l'enviarà a veure l'abocador, perquè a Alemanya fa anys que ho fan i és senyal de societat avançada.

Tancament: gràcies, idees i un like si us plau

Per primera vegada tanquen l'episodi de manera conscient. Agraeixen el feedback de l'audiència —porten una quinzena d'episodis i diuen estar superencantats—, demanen més idees i dubtes per repetir aquest format nascut d'una petició, i acaben amb el clàssic prec de deixar una ressenya, estrelletes, un like, un subscribe i un share per ajudar a fer créixer Foc a Terra.