C3NSUR4 4 1NT3RN3T

Comencem amb dues ratlletes: l'Àlex té Covid

L'episodi arrenca amb un cara a cara mèdic. Marc porta una setmana refredat —ja va obrir així el programa anterior, el del blockchain—, però la bomba la deixa anar l'Àlex: té Covid. Asimptomàtic perdut, només dos dies de mocs (un, per desgràcia, el de la gravació), i se n'ha assabentat perquè la seva mare va donar positiu i el va avisar de fer-se el test. Conclusió compartida: la gent que l'ha passat sense saber-ho deu ser molta, i tot plegat és en bona part qüestió de sort.

La mala notícia col·lateral: l'Àlex havia de tornar al cine després de dotze anys per veure el nou Batman, i Marc li recomana que s'ho repensi: portar el Covid al cine seria gairebé dret penal.

Per què tot acaba depenent d'un servidor central

El tema neix d'un fil de la setmana anterior: la dependència aclaparadora de les aplicacions nord-americanes. L'Àlex recorda que no cal ser Rússia o la Xina per tenir versions locals de tot: a Alemanya, on va viure, s'usava Xing en lloc de LinkedIn, StudiVZ en lloc de Facebook i alternatives pròpies a BlaBlaCar i Airbnb. El fons és que ens venen la il·lusió de la descentralització —el blockchain, les criptomonedes, el Web3— però a l'hora de la veritat tot continua penjant d'algun tipus de centralitat. I si publiques en el servidor d'algú, aquest algú té la potestat de retirar-t'ho.

Per què es censura: el que tots acceptem treure d'internet

Abans del «com», l'Àlex planteja el «per què». Hi ha continguts reprovables a escala global i que internet és millor sense: l'apologia del nazisme, de la bulímia, del suïcidi, de la necrofília. Coses molt dures que solen quedar confinades a la dark web, i que costi trobar-les, coincideixen tots dos, està bé. La conversa, però, deriva de seguida cap al que de debò els interessa: com han evolucionat tècnicament els filtres, i com la societat sempre ha anat un pas per davant d'ells.

Del «porn» al «p0rn»: així va néixer el leet

Quan internet només era text —xats i foros mítics com els de terra.com o el canal Amistat, on Marc recorda xatejar de petit amb la seva mare i el temor al «porc» de torn—, els filtres eren robots que escanejaven paraules. Si escrivies «porn» i estava prohibit, t'ho censuraven, primer a mà i després amb bots. La resposta de la gent va ser canviar la grafia: «p0rn» amb zero. Però els filtres van aprendre que un zero pot ser una O, així que es van substituir les eles per is, les es per tresos... i d'aquí va sortir el llenguatge leet, el 1337, el codi de l'«elite» que tornava el text gairebé il·legible però invisible al censor. Després va permear als videojocs, on els «nens rata» l'usaven per insultar saltant-se els bans automàtics.

La cosa deriva en un parèntesi molt català sobre els SMS: quan escriure costava diners, abreujar tenia sentit, i un missatge ple de «t'3stim0» era una declaració d'amor de debò. Però Marc no perdona els qui canviaven la C de «casa» per una K sense estalviar ni un caràcter.

De l'ASCII art a les imatges: el filtre sempre va un pas enrere

El pas següent va ser l'ASCII art: dibuixos fets amb signes de puntuació, dels quals també van sortir els emoticones —els dos punts i el parèntesi de la cara somrient. Una careta és inofensiva, però amb prou caràcters podies pintar una escena de Star Wars o una polla gegant, i els filtres tornaven a quedar enrere. A mitjans dels 90, amb el hosting d'imatges ja a l'abast —Geocities, els OVH d'aleshores—, va arribar el mateix joc: penjaves un GIF o un site neonazi i els robots no l'enxampaven perquè encara no interpretaven imatges; calia un administrador que el trobés a mà. Avui passa amb els stickers de WhatsApp, que circulen amb continguts atroços precisament perquè no hi ha manera fàcil de censurar-los.

El cas Giphy: com la centralització mata la diversió

L'Àlex il·lustra el cicle amb Giphy. De repositori amateur de GIFs simpàtics va passar, en fer-se popular, a omplir-se de GIFs de Hitler. Quan van entrar inversors i va esdevenir una empresa amb centenars d'empleats, allò ja no era acceptable i van començar a retirar-los; després van caure els de Stalin, els de cocaïna, les paraulotes... fins que la gent va abandonar la plataforma. Per això tornen a triomfar els stickers, on tot torna a ser possible. La moralitat: cada cop que un servei amateur es professionalitza i centralitza, es converteix en editor del que pots dir.

El paral·lelisme de Marc: el dopatge sempre va per davant

Marc enllaça aquesta guerra eterna —la llibertat un pas per davant de la tecnologia que la vol controlar— amb el seu món: el dopatge al ciclisme funciona exactament igual, sempre va per davant dels controls. Recomana el documental Icarus de Netflix, d'un paio que es dopa fins a les celles per veure si l'enxampen i acaba destapant tot un sistema d'estat. I es meravella de les transfusions de sang: t'entrenes en altura per generar glòbuls vermells, te'n treuen la sang i te la reinjecten a nivell del mar per portar més oxigen.

On es traça la línia: de Hitler a Putin (i el xip de la pandèmia)

El moll de l'os incomoda obertament un dels dos: la línia del que és censurable no és gens clara, i un cop la corres endavant ja no torna mai enrere. Comences per Hitler, segueixes amb Mussolini, i de cop arribes a Trump i a Putin —que avui encara pots cercar a Giphy però potser d'aquí a dies ja no. Qui ho decideix? Humans, no màquines, amb un criteri capriciós: Franco ja no es considera tan rellevant i el pots cercar al costat d'«assassinat» o «alcohol», mentre que altres coses cauen.

El mateix mecanisme els porta a la pandèmia, que un dels dos confessa que el va inquietar: la facilitat amb què vam acceptar restriccions que el 2018 ningú hauria empassat, com tres mesos tancats a casa. La hipòtesi provocadora, deixant clar que no és cap conspiranoic: si hi hagués hagut prou tecnologia, en lloc de vacunar-nos ens haurien pogut col·locar un xip «per la salut pública» —i si hi ha antivacunes, imagineu-vos els antixips.

Quan l'algoritme no entén el context: el ban de NOFX

Al fil que la IA falla en tasques aparentment senzilles —capturar empatia, emocions, ironia—, surt una anècdota molt il·lustradora: en un dels últims festivals abans de la pandèmia, un dels amfitrins va penjar una Instagram Story amb el títol d'una cançó del seu grup preferit, NOFX, Kill all the white men. Resultat: ban automàtic i compte tancat a l'instant, fins que un moderador humà va revisar l'apel·lació i va entendre que era el títol d'una cançó, no una crida a l'odi. Recorden també un projecte de visió artificial d'un amic comú, en Ramon (de Safareig), que funcionava molt bé però que era facilíssim d'enganyar.

Plataformes que es tornen editor i et fan d'emmirallament

Quan un servei és tan agregat i omnipresent, comenten, deixa de ser una empresa privada qualsevol i passa a comportar-se quasi com un servei públic amb opinió pròpia: amb quina autoritat Twitter manté Putin però banneja Trump? I encara més inquietant: aquesta opinió ve personalitzada per a tu. A diferència del diari de tota la vida, que tothom veu igual, el teu feed de Facebook és únic i només et confirma el que ja creus —una màquina de confirmation bias. Per això és tan inútil titllar de burros els antivacunes: reben una informació que els reforça constantment la visió, igual que qui només llegeix que l'Oest va enganyar Rússia amb l'OTAN acaba donant la raó a Putin.

Del macro al micro: la pistola d'aigua i l'ós Teddy

L'última paradoxa: aquestes plataformes es preocupen pels grans problemes —fake news, ingerències russes al Brexit— i alhora es perden en debats microscòpics, com convertir l'emoji de la pistola en una pistola d'aigua. L'Àlex ho troba una collonada que fa perdre la visió del macro. Reconeixen que algunes correccions han estat bones —l'emoji de programador ja no és només home, ni el de ballarí només dona—, però mai s'arribarà al 100% dels casos sense ofendre algú. El contrast que l'indigna: ens obsessionem amb la pistoleta mentre deixem que un nen de vuit anys caigui en l'espiral de YouTube, que de l'ós Teddy innocent l'acaba portant a l'ós Teddy amb una arma semiautomàtica (exemple que reconeix haver-se inventat, però la dinàmica és real).

El tancament xinès: adoctrinament, però bé pels xinos

Per rematar, l'Àlex —que es reivindica poc descentralitzat i partidari de governs centrals i economia planificada— porta l'exemple de com la Xina gestiona les xarxes per als nens: només hi poden accedir en una franja horària concreta i només per veure contingut d'«heroïcitats del país», esportistes i emperadors històrics. Marc, tot i admetre que és adoctrinament pur, ho prefereix mil vegades a deixar la canalla amb vídeos estúpids de TikTok i óssos apunyalant guineus. Bé pels xinos, doncs.