Refredats descentralitzats

Dos amfitrions refredats i un mal dia per gravar

L'episodi arrenca amb tots dos constipats i la veu rascada —«sembla que haguem esmorzat un paquet de Ducados cadascú»—. De seguida cau la broma lingüística de rigor: constipated en anglès és un false friend (vol dir restrenyit), però en català un constipat és un refredat de manuls, amb les cavitats nasals obstruïdes per mucositats, definició que arriba en directe des de Diccionari.cat, «el millor amic d'aquest programa» (i candidat a espònsor). Entre rialles surt que Marc només s'ha fet quatre tests de Covid en dos anys perquè «no ha sortit de la cova ni ha anat al barber», i d'aquest acudit en pengen el títol: avui toquen «refredats descentralitzats».

El tema real és el blockchain, i l'avís va per endavant: «no en tenim ni puta idea», dit expressament per desarmar trolls i haters. La pregunta de fons que volen explorar és si és una tecnologia que canviarà el món o una moda, en quin estat es troba i quin cas d'ús real li manca per fer el salt.

Com s'adopta una tecnologia: dels visionaris al 80 %

Abans d'entrar en matèria es repassa com permea qualsevol tecnologia. Primer hi ha els visionaris, els friquis que es creuen els white papers i fan els seus pinitos abans fins i tot que existeixi un alfa o un beta. Després arriben els early adopters, que la fan servir per invitació, generen contingut, fan xerrades i organitzen conferències. Però sempre cal un salt quantitatiu, el d'arribar al 80 % de la població: el moment en què fins i tot els reaccionaris i els que estaven en contra l'acaben adoptant i la tecnologia ja es pot dir global, com va passar amb internet.

Web 1, web 2 i el núvol que és l'ordinador d'un altre

Per posar context històric repassen que, molt abans del blockchain, internet ja era descentralitzat. El web 1 —el del directori de Yahoo— va inventar els protocols: TCP/IP, l'SMTP del correu, i cadascú tenia la seva illeta. Després va arribar qui va decidir construir aplicacions per sobre d'aquells protocols, centralitzar-les i guanyar-hi molts diners: el web 2, el de Friendster i les xarxes socials. Portat a l'extrem, en lloc d'illetes ara hi ha quatre continents i prou. Amb una definició que celebren: el núvol no és res màgic, «el cloud és l'ordinador d'una altra persona», en unes oficines que no són les teves. La conveniència va abaixar les barreres d'entrada, però va portar problemes de privacitat i de centralització.

Satoshi, Lehman Brothers i les tres èpoques del web 3

Cap al 2008-2009 apareix Satoshi i publica el protocol de Bitcoin. Surt en un moment perfecte de time to market, just amb Lehman Brothers caient, amb una narrativa de valor refugi i lluita contra la inflació. Aquí encaixa la broma de l'episodi sobre el sistema de crèdit —com que cada transacció arrossega comissions per encobrir el frau que es dona per descomptat, «no donem crèdit»—. A partir d'aquí es proposen tres èpoques dins del web 3: la primera, financera, és Bitcoin; la segona són les finances distribuïdes amb Ethereum, que permet crear aplicacions i va engendrar bombolles i mil projectes; i la tercera, la més interessant, és la computació descentralitzada, un joc d'eines per construir tecnologia amb principis radicalment diferents —fer un Facebook sense datacenter, corrent a l'ordinador de cada persona.

Per què la descentralització absoluta és utòpica

El nucli de la conversa és centralització contra descentralització. Es desmunta la idea venuda que internet va néixer descentralitzat: l'internet original ho era perquè eren ordinadors militars i universitats connectant-se per adreça IP —Chicago amb Michigan, els numerets directament—. Però la capa següent, la dels DNS i els dominis, que per conveniència tradueix google.com a una IP, ja comença a centralitzar; per això quan cauen els servidors DNS, o quan va caure Facebook, s'arrossega tot. De fet es defensa que avui internet està supercentralitzat a nivell conceptual: gairebé tot passa per Google, i si Google desaparegués d'avui per demà s'hauria de reinventar mig internet.

La tesi és clara: la descentralització absoluta és utòpica, una anarquia que en teoria pot existir però a la pràctica és impossible. Un sistema del tot descentralitzat és tan friqui que només el podrien fer servir els més tecnòlegs, i com a tal pot quedar estancat i morir, com va passar amb la realitat virtual o els Second Life. La sortida és el trade-off: cedir idealitat a canvi de practicitat, fer-ho prou convenient perquè la societat l'adopti.

El camí invers: córrer el teu propi servidor de correu

Un dels dos confessa haver fet el camí contrari. Va ser l'abanderat de la descentralització al 100 %: sense compte de Gmail, amb blog propi, sense xarxes socials i corrent el seu propi servidor de correu. Però cada vegada que ho fa pensa «quina mandra»: no és gens convenient, és zero eficient i probablement molt més car —muntar-te el correu et pot costar 30 o 50 euros al mes entre hosting, domini i manteniment—, i a sobre moltes aplicacions no s'hi integren i et diuen que només poden compartir amb Gmail. El resultat és quedar com «el pirata que navega amb la seva marqueta» mentre tothom té Gmail; comparen la pressió amb la de quan tothom fumava a l'institut. La temptació de tirar els valors a la brossa per pura conveniència és real.

Tres angles que sedueixen: tècnic, filosòfic i de negoci

Del web 3 se'n destaquen tres angles. El tècnic: és atractiu que s'hagi creat un estac per construir un computador descentralitzat a base de criptografia —ho comparen amb la sensació d'anar al Japó i adonar-se que es pot muntar una societat sobre valors absurdament diferents—. El filosòfic: la governança i les organitzacions que es poden crear sense la firma d'un banc central, i la privacitat del Zero Knowledge, validar que algú ha fet una cosa sense saber-ne el contingut, com els notaris, que donen validesa pel sol fet de ser-ho. D'aquí surten els smart contracts d'Ethereum: una aplicació que fa de notari i executa l'ordre B si es compleix la condició A —si es completa la feina, el pagament surt a l'instant.

Per què els incumbents maten la tecnologia

El tercer angle és el de negoci, i és el que els trenca el cap. Vist fredament, la major part del que resol el web 3 «es resol millor amb un SQL»: tot funciona millor centralitzat. El repte és trobar la cosa que avui no té resposta i que només es pot construir amb aquestes eines. El problema afegit és d'incentius: la tecnologia està tan dissenyada per substituir els actors actuals que ningú la vol adoptar. El notari no adoptarà allò que l'elimina; els bancs han trigat deu anys a invertir en Bitcoin i ho fan com a valor especulatiu, no per fe. Els grans players poden fotre un cordó sanitari a una tecnologia i deixar-la morir, fins i tot escampant rumors que no és segura i notícies de frau —algunes certes, d'altres fabricades—. Com diria Rajoy, «very difficult todo esto»: costa saber què és veritat de la suposada revolució, i si estàs del cantó dels pirates o dels corporates, que tampoc són cap angelet.

Guerres, el poble d'una sola persona i el fracàs de Tuenti

L'angle més inesperat és el geopolític. Després d'un període de pau històric —un dels dos recorda que tenia família que va morir a l'Ebre, quan el normal era que et donessin un fusil i et portessin al front— la guerra d'Ucraïna torna a fer rellevant la sobirania tecnològica. Ho il·lustren amb la metàfora del poble: si tothom visqués en societats d'una sola persona hauria de saber cultivar, caçar i fer-ho tot; el natural és ajuntar-se amb quatre o cinc pobles de confiança i repartir-se les gallines, l'aigua i el correu, i així els pobles creixen i es tornen a centralitzar, com va passar amb internet.

El cas real: els Estats Units aglutinen el 90 % de les aplicacions que fem servir —WhatsApp, Instagram, Uber—, però la Xina i Rússia tenen versió local de tot: Yandex en lloc de Google, WeChat en lloc de WhatsApp, AliExpress i Alibaba en lloc d'Amazon, i fins i tot els seus cotxes. Per això les sancions a Rússia, tallar-li Google, no fan mal: «i a mi què, si ja ho tinc tot fet». Si tallessin Espanya, en canvi, es quedaria amb dos pams de nas, perquè l'única infraestructura pròpia que va arribar a construir va ser Tuenti, «un dels fracassos més grans de la història d'internet». La conclusió és que la dependència total d'un internet americà no és tan diferent de la dependència del gas i el petroli de l'Aràbia Saudita o de la mateixa Rússia, i tanquen amb la broma de decidir quin país «invadirem nosaltres».