"Dildos" al Mobile

Un podcast sense guió a l'estil del «Nadie sabe nada»

L'episodi arrenca amb la broma recurrent: Marc engega la gravació sense avisar i enxampa l'Àlex a mitja conversa —fa un parell d'episodis el va deixar confessant que havia fet servir una template de WordPress que li havia passat l'altre—. D'aquí surt una petita epifania sobre el format del programa: la intenció inicial era fer un talk show, però han acabat derivant cap a una cosa més semblant al «Nadie sabe nada» de Buenafuente i Berto Romero —humor sense guió, un tema decidit al moment i una hora d'improvisació—. No preparen res: només una llista de temes i, a partir d'aquí, a gravar.

El concert de Louis C.K. amb Buenafuente i Berto a tocar

Abans d'entrar en matèria, Marc explica una cosa molt poc típica d'ell: va anar a veure Louis C.K., que esgotava entrades en la seva primera visita a Europa. La casualitat és que dues de les butaques de prop seu les ocupaven precisament Buenafuente i Berto Romero, els dos personatges que acabaven de sortir a la conversa. L'Àlex també havia mirat d'aconseguir-ne entrades, però feia setmanes que tot estava venut.

El tema de la setmana: conferències, amb el Mobile de teló de fons

Tot i la norma autoimposada de no fer actualitat, es permeten una excepció «temporal»: aquesta setmana s'han celebrat a Barcelona el Mobile World Congress i, en paral·lel, el 4 Years From Now (4YFN), la fira d'startups integrada dins del Mobile. Just s'acaben —és dijous 3 de març—, i en lloc de comentar-los, obren el debat de fons sobre les conferències en general: per a qui són, quina estratègia seguir i si valen la pena o no. L'Àlex enfoca més l'angle de la rendibilitat; Marc, el de l'experiència.

Tornar a una fira plena després de dos anys de pandèmia

Marc hi ha anat tres dies seguits —dilluns, dimarts i dimecres— i ho viu com una experiència gairebé prepandèmia: molta gent, ganes de retrobar-se i la serendípia de topar amb coneguts sense haver-ho planificat. Subratlla que, tot i la facilitat per aconseguir entrades gratuïtes aquest any, el nivell dels assistents no havia baixat. Recorda l'edició descafeïnada de l'any anterior, plena de restriccions i que va ser un fiasco, i celebra veure el Mobile recuperat. L'Àlex, en canvi, hi va passar un sol dia i es va sorprendre de rebre el missatge que Marc hi era: «no et feia de conferències», li diu, convençut que Marc només hi anava a veure cotxes —els Porsche que les consultores com Capgemini o Everis planten a l'estand per lluir projectes de reconeixement facial o pilotatge automàtic.

El Mobile com una «fira del tractor» una mica anacrònica

Marc desplega la seva tesi: el Mobile li sembla un concepte anacrònic. Fa seixanta anys, si fabricaves perfils d'alumini o components per a tractors, tenia sentit anar a una fira sectorial a Alemanya o a la fira del pagès de Salzburg per veure què s'innovava al món, perquè res no estava globalitzat. Avui, que Samsung et porti els seus Galaxy a un estand —models que ja no saps ni distingir— quan els tens a la seva pàgina web i sense haver de fer cues interminables, li sembla un show-off que ha perdut bona part del sentit. Tots dos coincideixen que ells no en són el target: no han de signar contractes amb HTC, Nokia o Samsung.

iomando i el maletí de xips: quan el Mobile sí que servia

Marc concedeix una excepció a favor del Mobile a partir de la seva pròpia experiència. El seu camí emprenedor va arrencar precisament allà: a la primera edició barcelonina, iomando —la seva startup d'obertura de portes, amb component electrònic— va ser convidada a un pavelló de companyies locals, de franc. Com que el producte portava xips i electrònica, aquella visita els rendia molt, perquè és un món fosc i poc obert: els acords es tanquen en persona, cara a cara, i el proveïdor t'ha de presentar algú. Recorda l'account manager del seu proveïdor de xips 4G, Telit, obrint un maletí d'alumini —digne d'un venedor «que ha viatjat més que Willy Fogg»— ple no de bitllets ni de droga, sinó del mostrari de xips encoixinats. En aquesta indústria tan analògica, ser-hi presencialment era crític.

Anar amb un objectiu clar, no a «fer el pipa»

Marc aporta el seu marc mental. El que realment passa al Mobile no és a l'exposició —on rarament es fa negoci—, sinó al backstage: festes de networking, esdeveniments privats i el brokerage de reunions concertades per endavant, com aquella dita que el lloc d'Espanya on se signen més contractes és el palco del Bernabéu. La clau, diu, és tenir claríssim l'objectiu: anar-hi a inspirar-te, a conèixer gent, a fer networking o a emborratxar-te gratis a les after parties és igualment legítim, però l'has de saber. El que l'enerva és qui diu que les conferències no serveixen de res sense tenir-hi cap destinació clara. Hi afegeix el seu propi gir personal: abans, amb l'empresa acabada de néixer, hi anava a parlar amb tothom per aprendre; ara hi va només a «ser serendipi al 100%», sense agenda, a fer quinze minuts amb cada conegut i comprimir en dos dies la cinquantena de reunions trimestrals que tocarien.

La serendípia ben enfocada i el venedor de dildos del 4YFN

L'Àlex matisa que la serendípia ha de ser una mica enfocada —tenir un objectiu i, de regal, deixar que aparegui algú interessant—. I aquí arriba l'anècdota que dona títol a l'episodi. Amb Ironhack tenien un estand al 4YFN no per buscar inversors, sinó estudiants, i amb un parell de matrícules ja el pagaven. Un any es van posar al costat del millor venedor que Marc diu haver conegut mai: un emprenedor indi que venia dildos connectats, vibradors amb Bluetooth que es podien activar a distància —«el nou Elon Musk», un visionari que cap al 2018-2019 ja anticipava el que la pandèmia dispararia—. Se'l van endur a sopar i el van acollir sota l'ala, fins al punt que l'estand barrejava cursos de programació i joguines sexuals. Avui, asseguren entre riallades, aquell paio té un imperi.

No t'atendran els que decideixen i altres misèries de les fires

L'Àlex apunta el que més l'irrita: gairebé mai hi van els qui prenen les decisions. Les grans empreses hi envien comercials, becaris i gent en pràctiques que reparteix targetes i promet passar-te el seu cap, i quan arriba el moment del follow-up per correu o Zoom, l'interès s'evapora —sovint ni tan sols treballen directament per a la marca de l'estand—. Entremig, força color pandèmic: la sorpresa que deixessin tocar lliurement els dispositius, la incomoditat de tres dies seguits amb la mascareta FFP2 que els ha encetat el darrere de les orelles, i la broma que, si tots dos han agafat alguna cosa allà, deu ser «una variant molt exòtica».

Quan les fires surten a compte: números i retorn a llarg termini

Sobre la rendibilitat, l'Àlex distingeix dos càlculs. Hi ha el número bàsic i immediat —si l'estand costa mil euros i vens un producte que en deixa dos-cents, amb vendre'n cinc ja surt a compte, i amb vint hi guanyes fins i tot recuperant les hores—. Però el concepte realment important és el retorn a molt llarg termini, sobretot en un negoci B2B i relacional com el seu, amb cicles de venda d'un, dos o tres anys. Posa el cas extrem: un contracte signat el gener de l'any anterior amb un client que havia conegut el 2014 en un esdeveniment. Si haguessis valorat aquella trobada de seguida, hauria estat zero o negativa; set anys després, és un client gran que ha pagat la pena.

La credibilitat de deixar-t'hi veure cada any

D'aquí en surt una idea que tots dos consideren clau: aparèixer any rere any a la mateixa fira et construeix credibilitat. L'Àlex repassa la seva pròpia trajectòria en una conferència a la qual ha anat set anys seguits abans de la pandèmia —el primer any encara sense empresa, després amb cinc empleats, vuit, deu, fins a vint—. Cada cop hi arriba amb més gent, i el sol fet que t'hi vegin i que vagis creixent reforça la marca; potser no transacciones en cada edició, però tard o d'hora algú acaba fent el clic. La recomanació final és no anar a la fira genèrica sinó a la de la teva indústria —amb Gamestry, per exemple, la seva no era una fira d'alimentació sinó el Gamergy.

El balanç de Marc: salut mental i un oasi al desert

Per tancar, l'Àlex llança a Marc la pregunta de sempre —ell és qui acaba els episodis—: què n'ha tret aquest any del Mobile? La resposta apunta a un terreny del qual no se sol parlar, la salut mental. Després de dos anys d'angoixa i esgotament, tornar a veure gent, a tocar-la i a retrobar coneguts ha estat alliberador per a algú que s'alimenta d'aquesta mena de dinàmiques. Ho resumeix com un oasi al desert i la sensació, per fi, d'acostar-se al final del túnel.