Els inexperts responen

Un episodi de preguntes per pair la ressaca nadalenca

Després d'uns quants episodis sense gravar el format de preguntes i respostes, els dos amfitrions decideixen buidar la safata de dubtes de l'audiència. L'arrencada és pura queixa de festes: el que costa més de pair no és la carn d'olla, sinó la presència social condensada —dinars i sopars encadenats del 24 al 29 amb gent que només es veu un cop l'any. Un dels dos confessa que és «una mica el Grinch»; l'altre defensa obrir el calendari allà mateix i posar data, perquè un «ja quedarem» implícit vol dir «no ens veurem en cinc anys més». L'episodi surt l'1 de gener, aniversari d'un dels hosts, i el conceben com un regal d'any nou lleuger per a qui encara paeix els canelons amb els cascos posats.

L'energia com a divisa del progrés: un canvi d'opinió de 180 graus

La primera pregunta, de l'Adrià, lliga creixement econòmic, medi ambient i tecnologia. Marc admet un gir radical: abans era el «mític que s'anava a viure a la cabanya», hippie, convençut que evolucionar volia dir consumir menys energia; ara pensa exactament el contrari —ho qualifica del «fracàs més gran que li pot passar a la humanitat»— i sosté que tot progrés ha de venir «de la mà de més». D'aquí la frase que celebren tots dos: «l'energia és la divisa del progrés». La idea de fons és que les renovables s'han venut malament, associant-les a la reducció del consum quan caldria parlar de superàvit energètic. Marc recupera la discussió que tenia amb en Ramon, defensor que la tecnologia ho gestioni tot i que cal un «superhàbit d'energia molt bèstia», i remet els oients a l'episodi sobre nuclear (cap al cinquanta-i-pico) on van explicar fissió i fusió.

Morts per quilowatt: el mite que mata la nuclear

Àlex reconeix que va més perdut —sempre ha estat més de renovables però no acaba d'entendre tot l'odi a la nuclear— i passa paraula després d'un repàs als grans desastres que no van prohibir tecnologies: els avions després de les Torres Bessones, o el petroli després del vessament del Prestige («són solo unos hilillos» de Rajoy, el chapapote de Galícia) i dels abocaments d'Exxon. De passada lamenta el gol que ens han colat amb el reciclatge, que fas a casa perquè algú altre se'n lucri i que cada país aplica diferent.

El matís el posa Marc, amb la mètrica que ho desmunta tot: morts humanes per quilowatt generat de cada font. La nuclear és, de molt llarg, la que en té menys; la pitjor és el carbó. El malentès neix de factoritzar les morts de les bombes atòmiques a una tecnologia que només produeix energia per fissió de l'urani-235. I els únics tres accidents de la història —Txernòbil, Fukushima i Three Mile Island als Estats Units— van ser caramboles on es va ajuntar tot el que podia anar malament. Per Marc, el problema real és el biaix dels comitès que decideixen, contaminat per les implicacions bèl·liques de l'àtom i la Guerra Freda. Apunta també la innovació en reactors modulars petits (SMR), que donaria per un episodi sencer.

Com muntar un negoci bootstrap el 2024

La segona pregunta, d'en Raimon Lapuente, demana com començaria avui un negoci bootstrap. Àlex la contextualitza: el que ha canviat a finals de 2023 és que hi ha molta menys inversió. Quinze anys d'excés de caixa van inflar el sector amb massa empresa mediocre, els multiplicadors s'han diluït i avui aixecar capital costa deu vegades més que fa deu anys i n'aconseguiràs la meitat. Conclusió: millor moment que mai per fer bootstrap, negocis que s'autofinancien i generen més caixa de la que gasten. Les receptes són dues. Per serveis —consultoria, agència, disseny, coaching— vens fraccions del teu temps, un bé sense cost de producció. Per producte, cal desenvolupar-lo abans de crear l'empresa o fer una preventa: és el cas de TravelPerk, on Javier Suárez treballava a Booking.com, va proposar fer-ne una versió B2B, Booking va dir que no, i s'ho va muntar pel seu compte fins a una empresa que frega els mil treballadors.

Per què el B2B guanya el B2C (i el cas Shein)

Davant la pregunta de si encara hi ha espai per a grans companyies B2C, Àlex és contundent: el B2C es redueix a cremar diners en Google Ads per a una adquisició massiva d'usuaris que costen molt i retenen poc, un pou sense fons si no tens diners infinits. El B2B busca pocs contractes de 40.000 o 50.000 euros anuals i amb un de sol ja pagues un sou. La seva predicció és que cap nou gran player B2C pot néixer si no ve d'una marca anterior amb base d'usuaris, com Threads sobre Meta; l'excepció que recorden és Shein, que va arrasar Zara sense que el veiessin venir.

Dividends, el malví i la irrellevància còsmica d'Steve Jobs

Marc resumeix el discurs d'Àlex amb sornegueria: està descrivint «un negoci de tota la vida», produir per tres i vendre per sis, quedar-se els tres del mig com a profit i pagar dividends; el sector s'ha pervertit tant que avui sembles el rebel si dius que vols facturar des del primer dia. Ho connecten amb l'experiment del malví —als nens se'ls ofereix un caramel ara o cinc d'aquí a dues hores i gairebé tots trien la gratificació immediata—, mentre que en tecnologia la narrativa s'ha invertit: ho reinverteixes tot esperant un «pet de l'hòstia». Marc remata amb la reflexió més filosòfica de l'episodi contra el mite de muntar «el següent Facebook»: la idea que qualsevol que deixa la carrera pot fundar Apple, Microsoft o Google li sembla «la merda més gran que la societat ha venut mai», perquè el 2834 ningú es recordarà d'Steve Jobs i val més fer feliç la família i el barri. Àlex hi posa el contrapunt del timing —les empreses que perduren arriben en el moment adequat i encadenen «gols per l'escaire» per salvar-se del descens— i defensa jugar en petit, repartir dividends i regar de tant en tant el món de les startups com a inversor.

Sobreviure essent bootstrap: la comunitat com a fossat

Com a corol·lari, Àlex apunta que ningú parla de com fa sobreviure una empresa bootstrap, quan en dos anys han desaparegut moltes agències que, tot i generar més del que gastaven, han tancat o s'han malvenut. La decisió clau dels seus socis va ser ser una empresa mediàtica, percebuda com start-up friendly pels esdeveniments, el blog i el podcast. Això ha generat una comunitat —«la mare de tots els ous»— de gent hooligan que els envia projectes i talent perquè vol tornar el que reben, i la seva predicció de fa una dècada es compleix: serà molt difícil concebre una empresa tecnològica sense comunitat al voltant.

Es pot ser ric treballant poc? Timing, influència i el problema del correu

La pregunta de l'Aimar —el primer oient que en fa dues— dispara dues aproximacions. Àlex enumera els casos en què sí és possible, legal i sense ombra ètica: el timing (pujar-se molt aviat a una onada com la intel·ligència artificial i després surfejar-la com a influencer amb newsletter i comunitat) i la influència (associar-se amb algú molt ben connectat i aportar-li molt valor en poques hores). Marc hi suma el «problema del correu»: si contestes molts correus en reps més, i si ets molt bo en una cosa la feina vindrà a tu inevitablement fins que explotis —no treballaràs menys, només dormiràs menys. Ho lliga amb la força laboral del futur: com els cavalls quan va arribar el cotxe, molta gent quedarà directament inempleable sense culpa de ningú.

El moviment FIRE i Mr. Money Mustache

Marc recupera una suggerència de la seva llista: el moviment FIRE (Financial Independence, Retire Early), una subcomunitat de Reddit on no hi ha multimilionaris sinó gent que treballa molt al principi, estalvia «com una autèntica nútria» i ho modela tot matemàticament mirant els retorns històrics de l'S&P 500 per calcular a quina edat pot retirar-se i viure de manera espartana sense tornar a treballar mai. Àlex, en canvi, recorda haver-lo descobert llegint el blog de Mr. Money Mustache, on tots els posts es reduïen a «la gent gasta massa», i la conversa baixa al detall de l'estalvi domèstic, com comprar garrafes d'oli en lloc d'ampolles petites. En treuen que fer un FIRE és possible però que cal una personalitat molt forta per resistir la pressió social a tenir «una casa amb més lavabos malgrat que només puguis cagar en un».

Peticions de fi d'any, minimalisme i un desig per al 2024

El tancament barreja ruegos i balanç. Demanen valoracions i subscripcions al canal de YouTube i, sobretot, més preguntes. Marc, nostàlgic perquè ha mirat la llibreta i no ha complert ni una resolució, defensa per al 2024 recuperar la doctrina del minimalisme —«menys, però millor»— i alerta que no estem preparats cognitivament per al creixement multidimensional al qual ens empeny «aquest ubercapitalisme exagerat». Després de desitjar bon any a tothom, l'únic desig concret que demana és el més seu: que Verstappen no guanyi el Mundial de Fórmula 1.