Consells pel Pare Noel

Un episodi sense vídeo, des d'un fons d'hotel si cal

Setmana sense convidat i amb un dels dos gravant fora de Barcelona, en un pis nou encara a mig moblar i amb un fons «poc estremejable». La broma recurrent torna: van prometre vídeo per a la segona temporada i no l'han fet. Però no fer vídeo dóna flexibilitat per gravar «sota una pedra», com aquella intro del podcast de MarsBased que es va haver de repetir des d'un hotel de Madrid. De passada, la fascinació pels youtubers que graven sempre des del mateix racó: molts complementen els directes amb vídeos pregravats en blocs, perquè l'algorisme de YouTube castiga qui no publica amb prou freqüència.

Per què aquest no és un episodi de gadgets ni de regals

Malgrat el títol, l'episodi no va de consells de compra. «Pare Noel» és un joc de paraules amb el Noel, un oient de confiança —la persona de l'audiència amb qui més vegades han anat a dinar, perquè treballava al costat— que va enviar la peça de feedback més llarga que mai els ha escrit ningú: tres paràgrafs amb una pregunta que va quedar a mig respondre a l'episodi anterior. A la vida, és més òptim millorar les teves debilitats o capitalitzar les teves fortaleses?

Showstoppers, game changers i distraccions, les tres capes d'un producte

Per atacar la pregunta, Marc trasllada al terreny professional un marc que fa servir pensant en productes. Les distraccions són detalls que gairebé no importen (el color exacte d'una tassa de l'Ikea). Els showstoppers són els motius que et fan no comprar una cosa: un preu massa alt, una pega greu. I els game changers són la proposta de valor que et fa únic i et fa decidir la compra.

L'exemple és el Tesla —«de tots els cotxes del món havíem de parlar d'aquest»—: el game changer és l'experiència unificada d'un cotxe elèctric pensat des de zero; un showstopper serien els pocs punts de recàrrega o el preu; i una distracció, que els intermitents del Model 3 estiguin al volant i no a la palanca, una cosa que, com a molt, «et toca una mica els ous».

El graduat de dret a KPMG contra el programador de la hòstia

La translació a les persones. Un recent graduat de dret que va a una entrevista a KPMG gairebé només té showstoppers: que vingui de bona família, d'universitat privada, que vagi net, amb corbata i que no faci pudor. Com que encara no ha pogut desenvolupar qualitats diferencials, només es vigila que no falli res bàsic.

En canvi, en feines de més valor els showstoppers pesen menys i manen els game changers. A un programador excel·lent, l'equip li perdonarà fins i tot que arribi sense dutxar a l'entrevista. La conclusió de Marc, portada al cas del Noel: quan el teu perfil és prou únic, val més capitalitzar les fortaleses que apedaçar les debilitats que no et fan especial.

Fa trenta anys el programador era un commodity

Matís històric, des de qui ha trepitjat la consultoria per dins. L'exemple del programador només funciona avui: fa trenta anys el desenvolupador era l'últim mico de l'escala. Quan vas començar a programar a Deloitte, zero consideracions —s'havia d'anar afaitat, sense barba, sense piercings ni tatuatges, amb americana (comprada de segona mà a Humana, perquè amb aquells sous no donava per a més)— i fins i tot un serrell quedava «al límit». L'empresa dictava com vestir-se i comportar-se perquè tenia les de guanyar: poca feina i molta gent. Aquell punky no hi va durar ni dos anys.

El gir va arribar amb les startups, que van enfonsar les accions de la consultora i van disparar les del talent. Ara entres a una oficina de Deloitte i hi veus pantalons curts, tatuatges i samarretes friquis: no per voluntat pròpia —aquest discurs és «la pila de merda més alta que hagis vist mai»— sinó perquè, si no, no fitxen. Si una empresa no et puja el sou, te'n vas a Typeform. L'única excepció històrica era l'arquitecte de sistemes, que tenia les claus de tot i podia tombar l'empresa.

Sindicats, convenis i tres euros per sopar

La conversa deriva cap als sindicats. Un dels dos explica que a Deloitte els informàtics no tenien conveni: l'empresa forçava guàrdies i hores extra sense que res estigués definit, i quan va intentar impulsar-ne un, els companys van passar olímpicament. El mateix a l'empresa següent, on et podien enviar a fer una acció a Sant Cugat i havies de pagar-te tu el taxi; algú va arribar a aconseguir un sopar de tres euros. Es coincideix que els sindicats surten perquè l'empresa sol no mirar per les condicions del treballador, però es matisa que el programador rarament ha estat tan explotat com un obrer de línia de producció i que ve d'un entorn més acomodat, així que la pressió per organitzar-se és menor.

La fira d'ocupació encara aboca tothom cap a la consultoria

Cada any, Marc imparteix un mòdul a l'UPC sobre com muntar el teu propi negoci després del grau de tecnologies industrials, i li serveix de termòmetre del jovent. La sorpresa: el sentiment a la fira d'ocupació gairebé no ha canviat. Els graduats segueixen marxant en massa cap a Deloitte, KPMG, PwC, Boston Consulting, Accenture, EY i McKinsey. I hi suma el seu cas: ell no va estudiar informàtica sinó enginyeria industrial, on els sospitosos habituals eren la consultoria i l'automòbil, i treballar a SEAT, amb un sindicat tan potent, no era gaire diferent de ser funcionari —«potser acabo de fer molts amics amb aquesta frase»—.

La pregunta real del Noel: especialitzar-se o diversificar

Arriba el nucli del correu. El Noel, que ja domina uns quants llenguatges de programació, es preguntava si li aportaria més concentrar-se en habilitats no inherents al rol —el disseny, per exemple— que no pas seguir acumulant llenguatges. La resposta: depèn del que vulguis fer i de cap on vagis. Si vols ser un indie developer «una mica Juan Palomo», sí: amb el 20 % de l'esforç n'obtens el 80 %, i un bàsic de màrqueting, landing pages i comunicació et fa fer un salt quàntic com a entitat productiva autònoma.

Però si vols escalar dins d'una KPMG o una Boston, has de mirar què valoren de debò. Et fan «una fitxa de rol», com les figuretes del Pro Evolution Soccer amb el pentàgon de regate, acceleració, creativitat i passada; et marquen deu àrees de millora, però només en pesen dues o tres: el sentit de pertinença (fer hores, no dir mai que no, «llepar molts culs») i la gestió, perquè amb rotacions del 30-45 % anual queden pocs que arribin a soci. L'alternativa és la carrera tècnica: algunes consultores deixaven arribar a arquitecte sense gens de gestió, però exigint ser expert certificat en cinquanta tecnologies. És el camí contrari al del Noel —zero soft skills, tot hard skills—, com un amic que fa quinze anys que només es dedica a Liferay i ara en viu molt bé.

Crea't el teu propi joc i busca la parcel·la on ets l'unicorni

De rerefons, el principi de Peter (cadascú ascendeix fins a la seva incompetència) i la crítica que la societat ens vengui la gestió per sobre de l'execució. El problema afegit és la competència global: avui no competeixes amb el trompetista del poble sinó amb la Taylor Swift, i ser el millor en una sola cosa és gairebé impossible.

La proposta de Marc: no intentar ser el millor en res, sinó crear-te el teu propi joc. Apilant habilitats —saber de producte, més de cotxes, més programar una mica— arribes a una parcel·la on ets l'unicorni; el risc és que allà no hi hagi cap negoci i toqui pivotar, però la idea és que les teves habilitats et creïn el mercat. El seu propi rol de producte en empreses molt inicials —«no em posis a Deloitte perquè em faran fora el dia 3»— n'és l'exemple viscut. S'il·lustra amb músics de YouTube (Anthony Vincent, Leo Moracchioli, el Kiffness) que, sense venir de cap grup, es van fer coneguts pels vídeos i van acabar fent gires: una ruta no convencional cap on abans s'arribava tocant en bars de garatge.

TechData: l'única vegada que en Marc va fitxar per una big corp

Davant la idea de ser absorbit per un grup gran i rebre «la targeta per entrar per la porta», Àlex confessa que li agafaria una depressió de cavall. En Marc, en canvi, pràcticament mai ha treballat per una corporació: la seva única experiència del gènere són les pràctiques de quart de carrera a TechData, trobades mirant quines empreses del Nasdaq tenien seu a Barcelona i enviant currículum a totes. Resulta que TechData és una distribuïdora d'electrònica del Fortune 500 (número 83) que de tecnològic no feia res: la feina era colar pressupostos de 50.000-60.000 euros d'equips de videoconferència, amb la sensació d'estar gairebé estafant el client —«però Skype no fa el mateix?»—, perquè la venda anava al departament d'IT i no a l'usuari. La targeta d'accés feia sentir «algú en el món corporatiu» al metro, malgrat una web que semblava aturada el 2003.