Tothom es diu Marc, a Barcelona

Una pregunta que va sortir dinant amb un altre Marc

Episodi sense convidat, dedicat a preguntes de l'audiència que feia temps que s'acumulaven —algunes perquè feien por o costaven d'entendre. La primera l'havia plantejada en Marc dinant amb ell mesos enrere, i li va donar tant que pensar que va prometre tractar-la; han passat sis mesos i un estiu sencer fins que finalment cau. La gràcia és que el remitent és «el Marc de Barcelona», la demografia catalana més diluïda possible: l'Àlex bromeja que té tants Marcs a la vida —el de Startup Grind, el de Foc a Terra— que quan en parla amb la seva parella ha d'especificar sempre de quin es tracta.

Ens perdrem la propera onada tecnològica?

La pregunta de fons: ens estem fent grans mentre la tecnologia accelera, amb el risc d'acabar com els avis amb un smartphone que no saben fer servir. Marc confessa una dissonància cognitiva enorme i ho estructura en tres calaixos —arguments pel sí, pel no i per l'interrogant—. El punt de partida és un anunci antic de cotxe on els fills miren els pares pensant «a nosaltres això no ens passarà» i acaben fent exactament el mateix: per molt que ens vulguem creure diferents, en fer-nos grans repetim el patró. Una referència a les Meditacions de Marc Aureli reforça la idea que som la mateixa persona que fa dos mil anys, amb les mateixes enveges i malalties socials.

Menys plàstics, més coses a protegir

L'Àlex hi posa el marc conceptual que vertebra l'episodi: de joves som plàstics i ho provem tot perquè tenim molt temps i poc a perdre; de grans ens tornem conservadors perquè cada cop tenim més coses a protegir i veiem la novetat com una amenaça abans que com una oportunitat. Ho il·lustra amb l'adopció d'Uber, que el públic jove abraça i el gran resisteix quan la novetat amenaça la seva feina o els seus vincles. Tot plegat connecta amb Crossing the Chasm de Geoffrey Moore i les seves cohorts d'adopció —early adopters, majoria, endarrerits (laggards)—, un llibre que recorden haver esmentat en algun dels primers episodis. Marc ho comprova amb un model de ChatGPT que ha entrenat amb les transcripcions del podcast: li pregunta on van parlar del llibre i només li retorna un episodi, prova que la IA encara no els reemplaça.

El cas pel sí: d'early adopter a escèptic

Marc desplega per què creu que sí ens ho perdrem. Cada cop som menys plàstics i tenim menys incentius socials per adoptar res, igual que el nostre entorn. Ho viu en primera persona: el Marc de 25 anys era un outlier de l'esquerra de la corba, un early adopter entre early adopters que ho volia provar tot; avui s'ha desplaçat tan enrere que es reconeix gairebé un laggard, extremadament escèptic, i li costa que res el sedueixi. TikTok i Snapchat li van passar per sobre sense ni obrir-los. La metàfora clau és el flywheel —que tots dos acaben traduint, entre bromes, com a «molí» o «volant d'inèrcia»—: costa molt arrencar-lo, però un cop gira és imparable, i per això afegir coneixement a un terreny que ja domines és fàcil mentre començar de zero en un de nou (la podologia, diu) és duríssim.

La bombeta de la tieta i l'escalada impossible

L'anècdota que ho condensa: la tieta de Marc s'havia comprat una bombeta intel·ligent i no la sabia configurar, i ell —recurs tecnològic oficial de la família— va entendre que per a ella la tasca era literalment impossible, com per a ell seria pujar El Capitan sense corda com l'Alex Honnold. Ho lliga amb la idea de Richard Feynman explicant l'electromagnetisme: pots explicar una cosa des de mil angles, però abans has d'esbrinar en quin esglaó de coneixement seu l'altra persona. Configurar la bombeta exigia entendre per què no funcionava amb HomeKit però sí amb «Works with Siri» (l'app del fabricant té hooks cap a Siri Shortcuts): un coneixement implícit que només es té vivint dins del «mundillo».

El cas pel no: estem dins del joc, i incentivats

L'Àlex defensa que no ens ho perdrem perquè estem incentivats a continuar al sector. Si fos una onada de canvi social potser sí la voldríem evitar, però en tecnologia el cost d'abandonar és massa alt: després d'invertir vint anys en una carrera no canvies de sector a la lleugera. La clau és l'especialització: Marc està a l'última en hardware perquè l'apassiona —mira totes les presentacions d'Apple— i en sap més que el 99% de la gent, encara que no sigui early adopter. En canvi, cap dels dos viu del social media, i per això poden permetre's deixar-lo passar. Qui té cinc milions de seguidors està incentivadíssim a migrar-los a una xarxa nova per no perdre el model de negoci; qui no en viu, no es mou. L'Àlex no ha tingut mai gaires seguidors: va durar 24 hores a Snapchat, menys d'una hora a TikTok, i a Twitter sí que nota visibilitat professional però veu amb pena com «se'n va a la merda». Tot i així, recomençar de zero a Mastodon, Bluesky o Threads li fa una mandra infinita —va estar de gener a maig a Mastodon només sincronitzant posts, sense contingut natiu, i no va passar res—. La seva tesi: una xarxa petita és menys tòxica perquè és com un poble de trenta persones sense els problemes d'una ciutat gran; ell s'esperarà i, si la migració massiva arriba de debò, ja s'hi passarà.

L'interrogant: el temps fins a «l'atac de cor» s'encongeix

El calaix on Marc reconeix dubtes de debò. Els seus avis, nascuts cap als anys vint, van veure aparèixer els cotxes, el telèfon i la televisió i van arribar a fer una videotrucada amb un net a l'altra punta del món: gairebé un segle de canvi brutal. Però aquella transformació de gairebé un segle, ell l'ha viscuda en trenta, i d'aquí a deu potser se'n condensa altres tantes. El factor decisiu són les noves generacions: critiquen els pares que calmen els fills amb un iPad i l'algoritme de YouTube («denúncia social de l'episodi»), però admeten que aquells nens, criats amb la pantalla com a part de la natura, hi tindran una fluïdesa que ells mai no tindran.

Segona pregunta: el futur de l'ordinador personal

Un oient, l'Adrià, demana cap a on va l'ordinador personal. L'Àlex amplia el marc a la computació personal sencera i recorre a un pèndol històric: hem arribat a un extrem amb un dispositiu per a cada cosa —mòbil, rellotge, tauleta, auriculars, Kindle, portàtil— i el pèndol tornarà enrere de forma exagerada, segurament empès per les ulleres de realitat virtual, fins a reduir-ho tot a un de sol. El telèfon podria desaparèixer; l'ordinador, no, però quedarà com a eina complementària. La comparació: ningú no s'ha desfet del tornavís, però cada cop muntem menys mobles i contractem la gent de TaskRabbit perquè ens els munti. Els teclats, sosté, desapareixeran per ineficients —no són natius del nostre cos— i el correu electrònic acabarà semblant-se a una bústia de veu gestionada per assistents intel·ligents. L'ordinador quedarà per als friquis i artesans que encara volen el codi open source i calibrar-lo a mà.

El veritable ordinador personal és el mòbil

Marc replica amb una puntualització semàntica que li encanta: no té sentit dir «ordinador personal» al portàtil, perquè el dispositiu de debò personal —el que t'acompanya pertot i no comparteixes amb ningú— és el mòbil. I torna a la idea que pensem els dispositius nous des del que ja vivim: a la Xina i al sud-est asiàtic l'adopció del mòbil va ser fulgurant perquè ningú venia d'un portàtil, i per això en fan un ús que a ell el deixa parat, igual que les últimes generacions. La metàfora que ho tanca és la dels camions: mai s'extingiran de les carreteres perquè calen per fer la feina pesant —programar les aplicacions que fa servir tothom—, però la majoria de gent ja anirà amb patinet. La gran minoria crea les eines per a la gran majoria.

Tesla, Apple i el dilema de dissenyar sense motxilla

Com a hardware, tots dos coincideixen que el portàtil no ha canviat de concepte en trenta anys i no canviarà gaire. La innovació interessant és com Tesla i Apple es pregunten constantment què dissenyarien avui sense l'equipatge de tradicions —treure ports, cables i connectors—, una jugada genial per a qui adopta l'aparell com a primer dispositiu però irritant per a qui arrossega sis perifèrics. Apareix el patró recurrent del podcast: el player nou, sense base instal·lada ni model de negoci a protegir, es pot permetre la disrupció radical que obliga els grans a adaptar-se. L'exemple del fracàs amb bona idea és el Pin de Humane, que projecta a la mà el que li dius a la IA: concepte de categoria, producte fluix. La conclusió apunta a reduir el nombre de dispositius i la seva obtrusivitat —menys cables, menys males postures (Marc confessa un principi d'hèrnia discal al coll de tant mòbil i Kindle)— i a tornar al «bundling» després d'anys desmuntant-ho tot en mil aparells.