L'iPhone de l’apocalipsi

Un review del keynote d'Apple gravat abans del keynote

No hi ha convidat i hi ha un detall absurd que els dos amfitrions decideixen abraçar: graven l'episodi unes deu hores abans que arrenqui l'esdeveniment de tardor d'Apple al Steve Jobs Theater, però la gent l'escoltarà després. És a dir, comenten l'iPhone 15 sense haver-lo vist encara. Lluny d'esmenar-ho, ho converteixen en la broma fundacional de l'episodi, en el més pur estil «foc a terra»: fer el comentari abans que passi res.

En desgranen els dos escenaris que els fan gràcia. El primer, que per a l'Àlex —que no pensa mirar el keynote ni abans ni després— fer-ho a priori o a posteriori és exactament igual. El segon, que si publiquessin l'episodi just abans de l'event tindrien «l'exclusiva» i ja la vendrien com si fos l'anàlisi posterior: un ganxo de màrqueting descomunal.

Per què Apple fa mil events i no un de sol

La pregunta que vertebra la conversa la planteja l'Àlex: si hi ha set keynotes d'Apple a l'any, per què no en fan un d'anual, quina és la lògica del calendari i què es pot esperar de cadascun? Marc, que es reivindica com a exfanboy, és qui té el coneixement enciclopèdic per respondre, i ho fa tot improvisat —cosa que l'Àlex qualifica de «matrícula d'honor» i de ser «un puto nerd».

La tesi de Marc: Apple és una companyia extraordinàriament previsible. Amb la magnitud de la seva cadena logística és gairebé impossible que et sorprengui sense filtracions prèvies, perquè el motlle d'una funda passa per massa mans a la Xina. Al setembre ja circula la llista del que presentaran.

El calendari: juny per a developers, setembre per a iPhones

L'any d'Apple comença al juny amb la WWDC (Worldwide Developers Conference), on es presenten —que no es llencen— les noves versions de tots els sistemes operatius alhora: tvOS, watchOS, iOS, macOS i ara visionOS, per garantir interoperabilitat. Els desenvolupadors tenen així tres mesos per preparar les apps de cara al setembre, quan aquests sistemes es publiquen de debò i apareix la boleta vermella d'actualització. Al juny també s'hi colen coses «nerdy» i de pros: el developer kit d'Apple Silicon, el Mac Pro o les Vision Pro s'hi van presentar.

El setembre és la capella sagrada de l'iPhone i l'Apple Watch, que s'actualitzen com un rellotge, més algun accessori de la seva òrbita. És l'event intocable perquè l'iPhone ronda el 70 % dels ingressos: si un setembre Apple no presentés iPhone, l'acció podria caure un 30 %.

Octubre, març i els "Nadals al maig" via nota de premsa

Històricament els iPads tenien el seu event a l'octubre i els Macs al març, però tots dos s'han anat diluint a mesura que la gamma s'eixamplava (iPad normal, Air, dos Pros, Mini) i els productes ja no necessiten un acte propi. Marc explica que ara Apple sovint fa una mena de «Nadals al maig»: agafa una setmana i cada dia anuncia alguna cosa amb una simple nota de premsa, com va passar amb uns AirPods. La clau: Apple mai presenta res en fires alienes com el Mobile World Congress, l'IFA de Berlín o el CES de Las Vegas, perquè vol controlar el seu missatge de màrqueting d'extrem a extrem (i perquè anar-hi obligaria a anunciar coses amb mesos d'antelació).

Snow Leopard: 129 dòlars per no portar res de nou

Apareix una de les batalletes de Marc per als «històrics» d'Apple de debò —els qui van patir el Mac OS 9, no els que es van comprar el primer iPhone. Abans calia pagar per actualitzar el sistema operatiu, i recorda haver deixat 129 dòlars per Snow Leopard. El més èpic: el claim de la versió era que no portava cap funcionalitat nova, només rendiment i menys espai en disc. Va ser un release històric perquè va introduir OpenGL al sistema, que després va catalitzar moltes iniciatives.

La cadena logística com a miracle d'enginyeria

Per Marc, la gent infravalora què hi ha darrere d'un llançament. Que un iPhone es presenti un dimarts i el divendres ja el puguis comprar és «un miracle més gran que el fetus humà». Assegurar les peces de la cadena de producció implica planificar a tres o quatre anys vista. D'aquí la fascinació compartida: encara que el món s'acabés demà, Apple seguiria traient iPhones, imperturbable, «com un rellotge». L'Àlex ho remata: avui presenten l'iPhone 15, però a dins ja estan dissenyant —i potser produint— el 17, que conviu a la línia de producte amb la versió que el desbancarà.

Antennagate, l'iPhone blanc i el naixement de la cadència anual

Marc fa un repàs històric fi. El primer iPhone el va presentar Steve Jobs al gener i va sortir al juny, i durant uns anys la cadència va ser de juny. El que ho va trencar tot va ser l'iPhone 4: el de l'«antennagate», que va rebre un canvi a meitat de cicle per estrenar Verizon als EUA i va sortir en versió blanca amb xassís nou —una cosa que Apple va prometre per a «dues setmanes» i va trigar any i mig. Després va arribar el 4S al setembre, que va estrenar Siri, i des d'aleshores la renovació de l'iPhone és anual i sempre al setembre.

L'adeu al Lightning: la UE força l'USB-C a l'iPhone 15

El canvi que tots dos consideren més rellevant de l'event és el pas del Lightning a l'USB-C, forçat per la regulació europea. Repassen la genealogia de connectors: el primer iPod portava FireWire, un protocol propietari d'Apple; el segon va estrenar el connector de 30 pins; i va ser l'iPhone 5 (cap al 2012) el primer amb Lightning. Marc fa una defensa aferrissada del Lightning: el considera el millor connector de la història perquè és reversible —no com l'USB que «poses bé a la tercera»—, no té pins al mig que es trenquin i permet més resistència a l'aigua que l'USB-C.

Marc també aclareix la confusió protocol/interfície: Thunderbolt no és el connector físic sinó el protocol propietari d'Intel que corre per sota, molt més ràpid, encara que comparteixi forma amb l'USB-C.

El DMA i el WhatsApp obert a tercers

Marc, que confessa que la regulació tecnològica abans li era indiferent i ara el té fascinat, recomana llegir-se el DMA (Digital Markets Act) —diu que s'entén molt bé i porta un Q&A clar. El cita per parlar d'interoperabilitat: arran d'aquesta llei, WhatsApp acabava de publicar en beta una funcionalitat per rebre missatges de tercers, de manera que algú des de Signal o Telegram podria escriure't al WhatsApp. Una cosa que Meta mai hauria fet voluntàriament i que la legislació l'ha obligat a fer. Tots dos aplaudeixen que una llei europea hagi fet abdicar l'empresa més valuosa del món.

Estandarditzem els collons de cables

Entra l'al·legat a favor de l'estandardització. La humanitat no guanya res tenint mil cables de càrrega diferents: és més dolorós i prou. Lliguen el debat amb el concepte de bundling de fa dos episodis: al principi tenia sentit que cada fabricant desenvolupés el seu estàndard (Thunderbolt, micro-USB vs mini-USB), però quan el guany d'un connector propi és mínim, val la pena estandarditzar encara que costi a curt termini. La predicció: quan només quedi un cable al planeta, algú n'inventarà un de millor i recomençarà el cicle, com amb els pocs estàndards que el món encara no ha unificat (l'amplada de les vies de tren).

El consell minimalista: viure amb un sol cable

El contrast entre amfitrions és nítid. L'Àlex viatja amb un arsenal d'andròmines —portàtil, iPad, telèfon, rellotge, Nintendo Switch, Kindle, AirPods— i pateix la combinatòria de cables, fins al punt que els controls de l'aeroport el paren sovint perquè una bossa plena de cables s'assembla a un detonador. La setmana que ve marxa a Madrid i arriba a l'hotel amb tots els dispositius morts i sense poder fer càrrega en sèrie.

Marc, minimalista militant, presumeix de viure amb un sol cable: tota la seva vida digital es redueix a telèfon, auriculars, ordinador i Kindle, exposats només a Lightning i USB-C. El seu truc no és el carregador multisortida que anuncien per Instagram, sinó un adaptador magnètic —una «caputxeta»— que converteix la punta del cable en Lightning. Així només cal portar un cable per la vida.

Apostes per al keynote: avorrit, iteratiu i USB-C

Tanquen amb pronòstics. Marc seguirà l'event no per interès sinó com un acte social: té un grupet, els «Apple Fanboys», que es reuneixen amb projector, palomites i birres a comentar la jugada. Coincideixen que els últims deu events d'iPhone han estat per oblidar —una mica més de càmera, una mica més de pantalla, una mica més ràpid i, sobretot, més car— i que Apple ha consolidat una habilitat esfereïdora per generar insensibilitat al preu. Marc, que va amb un iPhone del 2018, no es gastarà 1.500 euros per canviar de port. La conclusió de l'Àlex: Apple ja no hauria d'innovar per innovar (recorda fracassos com la Touch Bar) sinó focalitzar cada dispositiu —salut al rellotge, productivitat als portàtils, mèdia als iPads i, al telèfon, que duri la bateria i tingui bona cobertura.