Episodi 9
Si tu et compres la Play, jo també
· 00h 35min
La polèmica està servida: videojocs, temps perdut o invertit? Fem un repàs històric a la nostra trajectòria com a videojugadors per entendre si tantes hores davant la pantalla han servit per alguna cosa o si hem estat perdent el temps.
- La primera videoconsola que hi havia a casa del Marc fou l’Atari. Malgrat això, la seva primera memòria és d’una NES i el joc Duck Hunt — que per cert, utilitzava una tecnologia molt curiosa per l’època.
- Per la seva banda, la primera experiència de l’Àlex fou amb la Game Boy de Nintendo i el joc del Tetris — del qual diu mai en va veure els coets.
- Recordem molts títols durant l’episodi i no els podem mencionar tots. Però entre els que més hores ens han absorbit en destaquem: la saga del PC Fútbol — que encara podies comprar al quiosc; les entregues de l’Age of Empires — que fou el primer que vàrem experimentar en xarxa; o el Gran Turismo — pels entusiastes de l’automobilisme.
- Entre les diferents formes que els jocs han contribuït al nostre desenvolupament personal, n’assenyalem l’aprenentatge d’idiomes, història, i capitals, la gestió de projectes o els cicles curts de millora contínua.
Gaming, dos punts: temps perdut o temps invertit
Episodi sense convidat i pregunta directa d'entrada: els videojocs són temps perdut o temps invertit? La resposta ocupa l'hora sencera i repassa gairebé tota la infància dels dos amfitrions, tots dos del 87. Abans, una broma sobre "pristí" —que en anglès vol dir una cosa i en català i castellà l'original, el primigeni— i una disculpa per avançat, perquè parlen de memòria i ja donen per fet que hi diran incorreccions.
Un Atari fantasma i la pistola de Duck Hunt
Marc no té memòria del seu primer videojoc: a casa hi havia un Atari i el seu pare encara li explica que s'hi programaven els cartutxos, però ell no en recorda res. El primer record de debò és la NES de 8 bits i el "joc dels patitos", Duck Hunt, sobretot per la pistola: recomana buscar com funcionava, perquè no anava amb infrarojos sinó amb una tecnologia completament diferent, una de les curiositats més grans de la història dels videojocs.
La Game Boy del pare i el Tetris
El primer d'Àlex és una Game Boy que el seu pare li va portar d'un viatge —als Estats Units o al Japó— amb dos o tres jocs. Amb cinc anys, el Mario li demanava una coordinació que encara no tenia; el Tetris el va enganxar de seguida, perquè li agradaven els trencaclosques i li fascinava tenir-ne un de diferent cada partida. Els jocs de matar en primera persona no li han interessat mai: per a això, diu, ja tenia el rol.
Aprendre anglès pels videojocs i el doblatge com a crim
Una de les coses de què Àlex està més orgullós és haver après anglès de petit per poder jugar: el seu tiet tenia l'ordinador en anglès i els jocs hi sortien un any abans que en castellà. Recorda instal·lar el MAME, veure que només hi havia anglès i decidir que tocava aprendre'n. Amb un altre tiet i un altre ordinador li va passar igual amb l'alemany.
A Marc els idiomes li van venir per la versió original. Veure una pel·lícula doblada li sembla un crim que no cometríem en cap altra art: ningú no miraria un Monet amb un filtre vermell, i una pel·lícula també l'han concebuda d'una manera concreta el director, el guionista i els actors. A l'escola gairebé no va fer anglès: el que sap l'ha après fins ben entrats els vint mirant sèries i llegint. I igual amb la interfície de l'ordinador, amb tota la feina que hi ha al darrere: posar-hi "archivo" a dalt li sembla igual de greu.
El coet del Tetris i la teoria dels dos cervells
Marc també en va tenir una, el 92, portada de Nova York pels seus pares, i confessa una frustració que no havia explicat mai: per moltes línies que fes, només li donaven el coet petit. El gegant, amb el "congratulations", només sortia superant nivell 9 i dificultat 5 —i era una animació, no cap avantatge—. Àlex ni el recordava: admet que era dolentíssim jugant.
D'aquí en surt una teoria. Àlex explica que pensa lent, que és dels que se'ls acut la rèplica quan ja són a casa, i que n'ha fet una fortalesa: no decideix a l'instant, prefereix rumiar-ho i tornar-hi després. Als jocs de reflexos no se'n sortia; als de torns, sí —Heroes of Might and Magic, Pokémon, els Final Fantasy, el Worms Armageddon—, i també als escacs, on pots pensar tres o quatre jugades vista. Sospita que temps real i torns formen dos cervells diferents, o que potser és al revés i és el cervell qui tria el joc.
PC Fútbol i Football Manager, escola de gestió
Cap a l'institut, Àlex va descobrir la gestió: el PC Fútbol —el 6, amb Michael Robinson a la portada, dels que es compraven al quiosc— i després els Football Manager. Hi va jugar cada any des dels dotze fins a l'Erasmus, i el que el fascinava no eren els partits sinó comprar les tanques publicitàries, assignar dorsals i negociar contractes. Pressupostos, renovacions, moral de l'equip, patrocinadors, lesions: ho tradueix a gestionar la seva empresa, on el jugador estrella és l'empleat estrella i les lesions, les baixes. De regal, Dinamic Multimedia i un bug incorrectíssim: els porters només podien ser blancs, i Rivaldo sota pals canviava de color.
El títol d'enginyer i el Lugo campió d'Europa
Marc no hi veu una translació tan directa: ho compara amb el títol d'enginyer industrial que té penjat a la paret perquè sa mare pugui dir a la veïna que el nen és enginyer. Ell parla de tres jocs que li "van fer mal", en hores. El primer també és el PC Fútbol, però amb el Lugo: no li interessava agafar el Barça, sinó pujar un equip des de baix. Aquell Lugo va guanyar la Champions amb un davanter centre de la pedrera, David Melo, i encara presumeix d'haver fet pujar el PIB per càpita de la ciutat. Simulava tots els partits menys els difícils i mai no tirava enrere un resultat. Àlex, que sempre agafava el Barça, hi contraposa la seva màxima: als esports el que compta és participar; als videojocs, guanyar.
Age of Empires, l'editor d'escenaris i el FIFA del Kazaa
El segon és l'Age of Empires, amb un matís: no li agradava matar, li agradava construir. Es passava tardes senceres fent muralles i escenaris amb l'editor, perquè jugar en línia li produïa ansietat —s'ho pensava trenta mil vegades abans de plantar un camp i sempre arribava algú amb la cavalleria a cremar-l'hi—. Tot i així va ser el primer joc que va jugar en línia, fascinat de pensar que allò ho movia algú a l'altra punta del planeta. El learning és de product manager: fes-ho ràpid, itera i no t'enamoris de la primera versió. Pel mig, el FIFA 97 —el de Ginola a la portada, amb futbol sala— baixat pel Kazaa amb un mòdem de 56K: dos dies amb el telèfon comunicant i un joc que va sortir més car que comprar-lo a la botiga.
Gran Turismo i una Play 3 agafant pols
El tercer és el que més mal li ha fet: el Gran Turismo, amb sessions de més de vint-i-quatre hores amb un col·lega. Per ell no era una experiència de simulador sinó de col·leccionisme —obrir el garatge i mirar-s'hi els cotxes—, i la prova és que es va comprar una Play 3 només per jugar-hi: el joc va trigar un any i mig a sortir i la consola va passar tot aquell temps agafant pols. D'aquí en treu per què un joc ensenya alguna cosa: cicles d'aprenentatge curtíssims que et deixen iterar i agafar mestria, i sobretot que equivocar-se no costa res. Fer grinds amb monopatí o tandes a Montmeló amb una R1 tenen el mateix cicle, però si falles et trenques el genoll; al Tony Hawk's, no.
Carmen Sandiego, les capitals i jugar per descobrir
Àlex hi suma el Carmen Sandiego, que jugava amb la seva tieta i al qual atribueix saber-se les capitals del món i l'afició a la geografia i a viatjar: cada partida esperava que en sortís una de nova. Per a ell aquest és el moll de l'os: hi ha qui juga per abstreure's —el que comentaven amb Ready Player One en un episodi anterior—, cosa que admet haver fet, però la seva motivació acaba sent aprendre. Fins i tot el vocabulari: de tant jugar a rol en anglès sap paraules que no sabia dir en català, com "pitxell".
Fricció o afartament: dos mecanismes d'autocontrol
La cara fosca és l'addicció, i cadascú se la gestiona a la seva manera. Marc es defineix com a superaddictiu i per això no té la Play 5 tot i voler-la: si es posa a la vida una cosa amb tan poca fricció, sap que acabarà tenint problemes per altres bandes. Àlex fa el contrari: quan té un joc nou es tanca un cap de setmana, hi juga fins a fartar-se'n i després el sentiment de culpa el manté setmanes sense tocar-lo. Fa quatre o cinc anys, després d'una dècada llarga sense jugar, es va comprar una Nintendo Switch expressament per treballar menys: passa una setmana al mes a Madrid i els vespres d'hotel acabaven en més feina.
Del mercat de Sant Antoni a les ratxes diàries
El tancament compara les dues èpoques. Abans hi havia escassetat i fricció: calia anar fins al televisor i engegar l'aparell, els jocs s'intercanviaven els diumenges al mercat de Sant Antoni i, com que no en podies tenir gaires, no en començaves un altre fins passar-te l'anterior. Ara tens un dispositiu a la mà vint-i-quatre hores dient-te que juguis, i els jocs competeixen entre ells amb gamificació: medalles, missions i premis per jugar dies seguits. Pel mig, la millor anècdota: a Àlex li van comprar una Master System que es va espatllar el primer dia i no es va arreglar mai, i per això, dient-se com es diu, encara no ha jugat mai a l'Alex Kidd. I el final que dona títol a l'episodi: si Marc es compra la Play 5, ell també.