Si tu et compres la Play, jo també

Gaming, temps perdut o temps invertit

Episodi sense convidat que arrenca amb una pregunta llançada d'un amfitrió a l'altre: el gaming, ha estat temps perdut o temps invertit? La resposta acordada acaba sent un «depèn», i la conversa es construeix sobre aquesta tensió: la mateixa afició que ensenya idiomes, planificació i reflexos també pot convertir-se en un pou d'hores. Tots dos són del 1987, de manera que repassen plegats una infància de consoles compartida per generació.

De l'Atari amagat a la pistola de Duck Hunt

Marc explica que a casa seva hi havia un Atari que ell no recorda —el seu pare insisteix que existia, amb allò de programar els cartutxos— i que la seva primera memòria de debò és la NES de 8 bits. El joc que el va marcar és el Duck Hunt, sobretot per la pistola: tots dos es meravellen que no funcionés amb infrarojos sinó amb una tecnologia diferent que detectava la llum de la pantalla, i ho citen com una de les curiositats més grans de la història dels videojocs. S'avancen a disculpar-se davant els oients que en saben més, conscients que diran «incorreccions» sobre dates i maquinari.

La Game Boy, el Tetris i el coet que mai arribava

L'altre fil d'infància és la Game Boy, portada de Nova York pels pares cap al 1992. El joc que va enganxar va ser el Tetris, defensat com el puzzle perfecte perquè cada partida és diferent; amb cinc anys, els jocs de coordinació tipus Mario encara quedaven grans. D'aquí surt una de les bromes recurrents de l'episodi: la frustració amb el coet del final del Tetris, que només apareixia en la versió avançada superant nivell 9 i dificultat 5, mentre que pel mode normal de fer línies només sortia «el coet petit». Acaben aclarint, entre rialles, que aquell coet era només una animació amb un congratulations, no cap recompensa jugable.

Aprendre anglès (i alemany) per poder jugar

Un dels millors arguments a favor del «temps invertit» són els idiomes. Un dels dos explica que va aprendre anglès de petit perquè els jocs sortien en aquesta llengua gairebé un any abans que la traducció, i que fins i tot va començar amb l'alemany perquè un altre tiet tenia l'ordinador en aquest idioma; ho considera de les coses de què està més orgullós. L'altre hi arriba per una altra porta: el cinema i les sèries en versió original, perquè doblar una pel·lícula li sembla un crim equivalent a posar un filtre vermell davant d'un Monet, i tot l'anglès el va treure de mirar pel·lícules i llegir llibres en l'original.

Temps real contra jocs per torns

De l'experiència infantil en surt una teoria: hi ha dos tipus de jugadors. Un dels dos confessa que pensa lent —és la típica persona que troba la rèplica perfecta de camí a casa— i que per això mai no ha brillat en jocs de reflexos com els first person shooters, però sí en els jocs per torns, on pot planificar tres o quatre jugades vista com als escacs. Cita Heroes of Might and Magic, Pokémon, els Final Fantasy i el Worms Armageddon com els seus terrenys, i especula que el tipus de joc t'estructura el cervell (o potser és al revés). De Pokémon en surt l'ambivalència de sempre: jugar-hi de gran té alguna cosa de confessable.

El PC Fútbol com a escola de gestió empresarial

A l'institut arriba el descobriment dels managers de futbol. El PC Fútbol —amb Michael Robinson a la portada, comprat als quioscos i fet per Dinamic Multimedia— fascinava no pels partits sinó per gestionar-ho tot: la publicitat de les tanques, els dorsals, les renovacions, els contractes. Àlex hi va jugar religiosament cada any des dels dotze fins a l'Erasmus, prop d'una dècada, i ho lliga directament a com gestiona avui la seva empresa: pressupostos, moral de l'equip, el jugador estrella com a empleat estrella, les lesions com a baixes laborals. Recorden també el back del 6.0, tan mític com políticament incorrecte (els porters només podien ser blancs), com a exemple del que feia memorables aquells jocs.

Lugo contra Barça, dues filosofies de jugar

El manager destapa dues maneres oposades d'entendre el joc. Un agafava el Lugo des de baix per fer-lo progressar, amb un davanter de la cantera, fins a arribar a guanyar la Champions i «pujar el PIB per càpita» de la ciutat l'any 2046, quan el joc petava. L'altre sempre triava el Barça, amb la màxima que als videojocs no s'hi va a participar sinó a guanyar —a diferència de l'esport real, on sí que val allò de participar. Tots dos compartien el costum de simular els partits fàcils i jugar només els difícils, com la final de Champions.

Age of Empires, construir en comptes de matar

El segon joc que «ha fet mal» és l'Age of Empires, estimat justament per qui no volia matar sinó construir: tardes senceres fent muralles i escenaris amb l'editor. Va ser també el primer joc online, amb la fascinació de pensar que l'altre exèrcit el movia algú a l'altra punta del planeta, tot i l'ansietat de competir contra gent més ràpida. D'aquí surt l'anècdota del learning: amb mentalitat de «catalanet» i el mòdem de 56K que cobrava per minut, descarregar-se el FIFA 97 (el de Ginola i Weah a la portada, l'únic que es podia jugar amb futbol sala) va sortir més car que comprar-lo a la botiga, amb la mare cridant pel telèfon ocupat. La lliçó, mig de broma: no et descarreguis jocs fora de tarifa. La de fons: com a perfil de producte, l'editor ensenya a fer les coses quick and dirty i a no enamorar-se de la primera versió.

Gran Turismo i el cicle d'aprenentatge sense conseqüències

El joc que més hores li ha robat —més de 24 hores seguides amb un col·lega— és el Gran Turismo, viscut no com a simulador sinó com a col·leccionisme de cotxes. La prova de la dependència: comprar-se una Play 3 només per aquell joc i tenir-la parada un any i mig agafant pols fins que el van treure. Però en treu una reflexió valuosa sobre per què els jocs ensenyen: tenen cicles d'aprenentatge curtíssims i pots iterar de seguida, i sobretot, si ho fas malament no et fas mal. Ho contrasta amb fer grinds amb monopatí per Barcelona o anar a fer tandes a Montmeló amb una moto, on equivocar-se costa car i un genoll trencat; al Tony Hawk's, en canvi, no et passa res.

Carmen Sandiego i jugar pel plaer de descobrir

Un record recuperat en directe: jugar de petit al Carmen Sandiego amb la tieta, d'on li ve la passió per la geografia, les capitals i els viatges. Serveix per defensar la motivació de fons d'un dels dos: jugar per aprendre i descobrir, no per abstreure's. Reconeixen tots dos que de vegades han fet servir el joc per posar-se en «mode encefalograma pla» —com el Ready Player One que comentaven en un episodi anterior—, però no és la motivació principal. De passada, una anècdota de vocabulari: dels jocs de rol en anglès en surten paraules que no sap dir en català, com pitxell (la gerra metàl·lica medieval, el tankard anglès).

Autocontrol i recuperar els videojocs de gran

La cara fosca és l'addicció, i cadascú té el seu mecanisme. Un confessa una personalitat superaddictiva i que avui és «zero gamer» per pura fricció: la Play 5 que sempre ha volgut, no se la compra. L'altre s'imposa una altra regla: quan enganxa un joc s'hi tanca un cap de setmana fins a acabar-lo i després passa setmanes sense tocar-lo, fins que el sentiment de culpa el frena. Tots dos van deixar de jugar entre deu i quinze anys i ho han recuperat de gran de manera conscient —una Nintendo Switch comprada expressament «per treballar menys»—, com a eina per desconnectar a l'hotel o l'avió en comptes d'allargar la jornada.

Quan el videojoc et busca a tu, abans i ara

El tancament és una mirada crítica al disseny. Abans hi havia escassetat —canviar cartutxos de Mega Drive i Game Boy al mercat de Sant Antoni els diumenges— i calia anar a la tele i engegar l'aparell per jugar; et passaves un joc abans de provar-ne un altre. Ara la capa de gaming és ubiqua, amb un dispositiu a la mà 24/7 que repeteix «juga, juga». Els jocs es dissenyen per competir entre ells amb gamificació i tècniques cada cop més perverses (medalles, missions, recompenses per dies consecutius), tot i admetre que potser és nostàlgia d'avi i que abans «jugaven com animals» igualment. Tot plegat desemboca en la frase que dona títol a l'episodi i en resumeix el consumisme nostàlgic: «si tu et compres la Play 5, me la compro jo també».