La tirania del SaaS

El podcast de les opinions i un títol que algú es vol apropiar

Setmana sense convidat i amb un tema que diuen que fa segles que ronda la seva llista: el programari per subscripció. Arrenquen rient-se d'ells mateixos —una noia que volia muntar un podcast els va preguntar com preparen les escaletes i la resposta honesta és que no n'hi ha cap. El seu format és «el podcast de les opinions»: sempre pots suplir la manca de dades amb opinions molt fortes i convincents, que és el que fa tothom a internet.

Un dels dos s'apropia obertament del concepte que dona títol a l'episodi —«la tirania del SaaS»— perquè li sembla que ningú més el fa servir: cada cop veu més inconvenients en el programari com a servei i se sent nostàlgic del programari de tota la vida.

El cabreig de fons és que et canvien el producte sense demanar-te permís

L'origen de tot és la frustració de quan fas servir un programa i de cop t'ho canvien tot. L'exemple paradigmàtic és Spotify: un dia et planten una barra a la dreta amb el que escolten els teus amics que no has demanat i no es pot desactivar; quan t'hi acostumes, et mouen els controls de lloc o et tornen a activar les notificacions que havies desactivat.

La queixa no és «vull la meva app a la meva manera». És que t'afegeixen i et treuen funcions per les quals has pagat, et canvien els permisos i tens la sensació d'estar manipulat a voluntat de la gent de producte, de màrqueting i de tecnologia. Cita el programari de gestió de comunitat i tiqueting que cada dos per tres ho canvia tot i a sobre ho trenca.

Winamp, Photoshop i el programari que compraves una vegada

El contrast és el programari clàssic. La peça nostàlgica és el Winamp: amb una versió concreta —la 2.95 era la bona— t'hi instal·laves els teus set o vuit plugins (per fer de DJ per la gent de l'institut, per mostrar les lletres, per connectar-ho a MusicBrainz) i et quedaves estable en aquella versió deu anys sense que ningú et toqués les pilotes. Igual amb el Photoshop: pagaves la teva versió i allò era teu.

Avui paguem recurrentment molt més del que hauria costat una llicència d'un sol cop, i sense cap control sobre el producte. El venedor s'escuda en què és programari com a servei, no com a propietat, i només pots posar els plugins que ell vulgui des del seu marketplace: zero independència, sovint sense funcionar offline. Una mica com Reddit canviant el pricing i carregant-se les aplicacions de tercers.

La metàfora de la cadira i la mort per mil tallets

Àlex hi entra des de l'altra banda. Quan compres una cadira, dos mesos després el de la botiga de mobles no et pica a casa per canviar-te-la per un tamboret: has comprat una cadira i punt. El problema del SaaS és que no pots triar: són 9,99 al mes i no pots pagar-los per quedar-te amb la versió 1 quan ja en van per la 27.3. Confessa que de jove abraçava el canvi i corria a provar cada actualització; ara el defuig, i quan veu el 9,99 ja no veu una ganga sinó un producte que se't mor per mil tallets.

La llista de subscripcions, amb 1Password com a cas paradigmàtic

De la teoria al confessionari: Marc canta la seva llista de subscripcions, guardada a Apple Notes. La primera és 1Password, necessària però exemple perfecte de la tirania. La versió 7 era una aplicació nativa de Mac meravellosa que ocupava 30 megabytes; algun il·luminat de producte va decidir fer la versió 8, feta amb Electron, pesada i que funciona malament —cada cop que reinicies el mòbil has de tornar a activar el Face ID. Els power users de Reddit n'estan ben emprenyats, i tornar a la 7 ja no és viable per la compatibilitat amb l'iPhone.

De l'Electron en surt una bona rebufada: ho fa tothom per cobrir totes les plataformes al mínim cost, però costa d'empassar que 1Password, WhatsApp, Slack, Notion o Visual Studio Code no dediquin enginyers a una app nativa de Mac. Quan no hi ha cap motiu per fer-la servir, te'n vas a la web.

Audible i la jugada de retenció més magistral que han vist

La segona subscripció és Audible, que conserva per pur respecte a una maniobra de producte impecable. Pagant 14,95 al mes rebia un crèdit mensual per a un llibre, però se li acumulaven perquè escolta més podcasts que audiollibres. Va anar a cancel·lar i va entrar al «camí del diable», el flux que et pregunta vint-i-set vegades si n'estàs segur. Quan va marcar com a motiu que se li acumulaven els crèdits, el van enganxar amb un pla secret —presentat com a Premium— que no surt enlloc: la meitat de preu, un llibre cada dos mesos.

Àlex confirma, una mica fastiguejat per aixafar-li la sorpresa, que l'Audible Silver Plan existeix de debò: és secret, hi ha guies de com aconseguir-lo i només es pot demanar pel Customer Service. La conversa deriva cap a la psicologia d'aquest copy de retenció.

El side project de minimalisme radical i la llibreta de paper

La tercera subscripció destapa la caixa de Pandora: Marc reconeix que té un projecte personal —un side project, no de feina— molt lligat al minimalisme que practica. Les guies de minimalisme d'internet sempre diuen el mateix (apaga les notificacions, posa la pantalla en blanc i negre) i a ell li falta el següent pas: la versió Kaczynski d'anar-se'n a la muntanya amb una barraca. Hi treballa de debò, deixant anar amarres a tots els serveis. Per això ha abandonat Notion; el seu sistema de notes ara es diu llibreta i paper.

Dels dominis en paga, però no els compta perquè no són programari. I surt el contraexemple del despropòsit: Superhuman, més de 2.000 euros per un client de correu, quan el Photoshop d'abans no valia això.

El compte que ningú no audita i les 250 «naus» de programari al mes

El problema sistèmic és que la gent no audita les subscripcions cada any. Sumes Disney+, HBO, Netflix, Amazon Video, Tinder, Spotify i l'app de tasques de torn, i com que cada una són tres o sis euros sembla que no passi res; en realitat pagues una barbaritat cada mes. La defensa és el model de pagament únic, com Things, que pagues una vegada i te n'oblides. No tot és coherent, però: paga TextExpander cada any sense saber ben bé per què, si amb prou feines evoluciona —tot i que precisament agraeix que canviï tan poc.

Pastebot, Magnet i el programari que té el bon gust de no canviar

El model que defensen el resumeixen dues aplicacions imprescindibles, Pastebot i Magnet. La gràcia és justament que no canvien: Pastebot és pràcticament la mateixa aplicació des de fa més de deu anys, i això és exactament el que volen. L'única feina d'una eina així és adaptar-se quan Apple treu sistema operatiu nou cada any.

Lligant-ho, observen que cada cop més companyies abracen una idea que semblava impensable: el programari llançat per blogs. Airbnb ja no fa canvis continus a l'estil Spotify, sinó que cada uns quants mesos publica un blog amb les releases del trimestre; Coros, una app de running, fa igual amb el seu Spring Update.

El retorn del Waterfall i l'estètica dels 90

Un dels dos hi afegeix una sospita: ha llegit un parell d'articles que diuen que el desenvolupament en cascada —el Waterfall que tant s'odiava i que les metodologies àgils havien de desterrar— està tornant, perquè l'agilisme s'ha acabat pervertint. No té clar si és real o un relat fabricat per grans empreses de programari conservadores. Hi posen la broma que les coses sempre tornen, com les espatlleres de la roba de principis dels 90.

Basecamp, deixar triar la versió i no abandonar mai el client

L'exemple a seguir, per Àlex, és Basecamp. El producte en si li sembla un nyap, però n'és fanboy per la filosofia. Quan treuen versió gran (van per Basecamp 3, amb el 4 a la vista) et deixen triar: pots quedar-te de per vida en una versió antiga i ells la van mantenint. Encara hi ha gent amb la versió 1, i conserven productes discontinuats com Campfire o Highrise.

Reconeix que això només s'ho poden permetre empreses completament bootstrap i rendibles, que no han de forçar ningú pel funnel de conversió perquè no tenen inversors ni un consell exigint mètriques de profit per usuari. La clau, per ell, és incentivar el canvi aportant valor a l'usuari, no prohibint ni castigant: ells mateixos van migrar de la versió 2 a la 3 perquè els donava la gestió de clients que valia la pena.

El producte que mai canvia, els autònoms

I el rètol final, com a bon rètol de l'episodi: tots dos estan subscrits des de fa anys a un producte que no canvia mai, et cobra cada mes i del qual no pots escapar. La quota d'autònoms.