Morts firals

Un «pim pam pim pam» especial, sense xarxa

Setmana sense convidat, però amb un format de doble tema amb una torçada: cadascun dels amfitrions prepara un tema i l'altre no en mira absolutament res, de manera que arriba sense opinió formada i, de vegades, sense ni idea de què li estan a punt d'explicar. Un dels dos avisa que no mirar l'actualitat li costa zero —es va assabentar del tema de l'altre perquè li ho van dir— i així s'obre una conversa que enllaça directament amb temes que el podcast ve tocant des de fa un parell d'episodis: identitat, IA generativa i fins on arriba (o no arriba) la regulació.

Black Mirror com a profecia que es va complint

El primer bloc parteix de la fascinació per Black Mirror de Netflix i per tot el que «oli una mica a distòpia i nihilisme». Es recorda que la sèrie ha funcionat com una mena de profecia: l'episodi de Waldo (2013), amb un titella generat per ordinador que es presenta i acaba sortint escollit, es llegeix com un anunci de la figura de Donald Trump anys abans que arribés —el típic «predicció dels Simpson». De passada, una queixa sobre el consum audiovisual actual: tenim cada cop menys attention span per a una pel·lícula de noranta minuts, però ens empassem sèries de deu temporades amb episodis de quaranta o cinquanta minuts; algunes, es diu, no són més que una pel·lícula de dues hores estirada «molt al fil», com es comenta també d'Els anells del poder.

«Joan Is Awful»: la matriu de realitats i el CGI

El cor del bloc és un episodi de la nova temporada, Joan Is Awful, que s'explica amb espòiler i tot. La Joan (Annie Murphy) és una dona corrent que treballa en una tech startup; un dia engega la tele i una plataforma calcada a Netflix, anomenada Streamberry —mateixes lletres, mateixa interfície—, emet una sèrie que recrea fil per randa el seu dia, però protagonitzada per Salma Hayek. Quan la Joan ho vol denunciar, li responen que ho va acceptar als Terms and Conditions. La trama escala: la Salma Hayek descobreix que tampoc és «ella», sinó un CGI a qui ha cedit els drets, i quan al seu nivell engega la tele veu Cate Blanchett fent de Joan. Apareix Michael Cera (el de Superbad) per explicar la jugada: això no és la realitat, és el «nivell 1»; existeix una Joan source a la realitat, i cada personatge és el CGI del nivell de sota, en una matriu triangular de consciències que cal dibuixar per entendre-la. La lectura: una denúncia —curiós que la produeixi Netflix— en plena vaga de la WGA (Writers Guild of America), preocupada que les plataformes generin contingut mediocre infinit amb IA i deixin els guionistes sense feina.

Llicenciar la veu, l'estil i l'obra a l'era generativa

De la ficció es passa al present immediat: si la sèrie imagina això per d'aquí tres dècades, potser passa d'aquí tres hores. Es recorda el cas viral d'una cançó feta amb la veu modelada de Kanye West cantant una lletra aliena, amb milions d'escoltes i problemes legals consegüents, i el fet que Bruce Willis —amb una malaltia neurodegenerativa avançada— hagi cedit els seus drets digitals. La pregunta de fons: caldrà llicenciar la veu, l'estil i l'obra per a l'ús generatiu, de manera que una hipotètica cançó «de Mozart a l'estil de Rammstein» faci arribar uns cèntims a qui correspongui. S'hi enllaça una digressió sobre l'economia de l'streaming: encara que el percentatge per escolta sigui ridícul comparat amb la venda de discos, el pastís d'oients ha crescut tant —gent que mai hauria comprat un CD— que el model acaba sostenint-se via subscripció, publicitat i ingressos derivats. Com a recomanació de propina, la sèrie alemanya Dark, encara més marejadora de nivells.

El submarí Titan i una recepta per al desastre

El segon tema arriba amb la mateixa premissa: l'amfitrió que el porta admet que ni s'ha llegit l'article que li van passar i prefereix que li ho expliquin. És el cas del submergible Titan, de l'empresa OceanGate, desaparegut camí del Titanic. Tot apunta a una «recepta per al desastre»: un aparell d'una empresa jove, amb components experimentals, pilotat amb un comandament tipus Xbox, que no havia passat les regulacions ni l'aprovació dels organismes —la Marine Technology Society els havia demanat que no ho fessin—. A bord, cinc persones, entre elles diversos multimilionaris que havien pagat al voltant d'un quart de milió i el mateix fundador de l'empresa. La cronologia que es comparteix en directe: van sortir de Terranova, van perdre el senyal poc més d'una hora després de la immersió, i amb una reserva d'oxigen d'unes noranta-sis hores els càlculs els situaven ja al límit; s'havien detectat sorolls metàl·lics o cops a la zona, però sense confirmació que ningú fos viu.

Per què el nom acabat en «Gate» ja ho deia tot

Entre l'horror i la sornegueria, es broma amb el fet que tota cosa acabada en «Gate» és dolenta —de l'«Apple Gate» al «Samsung Gate»—, fins al punt que si l'empresa s'hagués dit «Ocean», el cas hauria estat l'«Ocean Gate»; com que ja es diu OceanGate, hauria de ser «Ocean Gate Gate». Es ressalta una entrevista a un antic contractista que assegurava que s'havia descartat tecnologia punta per estalviar costos, tirant de materials més rudimentaris, amb retards i una carcassa reconstruïda a última hora. La sorpresa compartida és l'escassa atenció mediàtica relativa al cas, tot i tenir tots els ingredients d'una portada.

«Morts firals»: la regulació que ningú no mira

Del submarí surt la reflexió que dona títol a l'episodi. Si apareix un cadàver al bosc, la pregunta interessant és quants n'hi ha que no s'han trobat: hi ha riscos amb perill «literalment existencial» que ningú no regula. L'exemple casolà és el dels firaires d'estiu —el «pop» dels braços hidràulics, la màquina que et puja cinquanta metres i et deixa anar—: andròmines que potser es van homologar el primer dia però que ningú sap si passen una revisió cada any. La conclusió, mig en broma mig de debò, és que morir en una atracció de festa major és més fàcil del que sembla, i que el podcast bé es podria autoproclamar de «desinformació d'actualitat», perquè la xifra de víctimes que es llança (entre tres mil i cinc mil l'any) se la inventen sobre la marxa.

Buits legals: del Titan a les phantom shares i Mailtrack

El tancament connecta el desastre amb el món emprenedor, terreny que tots dos coneixen: tota persona que munta un producte busca on és el límit legal i fa «un passet a l'esquerra o a la dreta» per quedar-se a la vora, en un equilibri funambulista. Per això les regulacions s'acaben fent molt genèriques —s'esmenta la temptació de la Unió Europea de «prohibir-ho tot» amb la IA—, per tapar les escletxes per on s'han colat aparells com el Titan, que no era «exactament» un submarí. Es repassen exemples viscuts: les phantom shares, una triquinyola legal per compensar empleats amb una mena d'accionariat sense la fiscalitat impossible de les stock options a Espanya; i Mailtrack, que posa un píxel de seguiment i un doble check als correus, reobrint el vell debat de qui és el propietari d'un email —qui l'envia o qui el rep— i si val tractar-lo com l'acusament de rebuda de tota la vida. La moral final, davant les cinc vides en joc del Titan: el risc d'escudar-se en «les meves llibertats» per voler ser més llest que la regulació.