Avui, no miraré el correu

Un tema que va sortir per telèfon i dos amfitrions antagònics

Setmana sense convidat, i Marc i Àlex recuperen un fil que arrossegaven feia episodis: la gestió del correu i de l'atenció. El tema havia nascut en una conversa telefònica i abans encara, en un episodi de productivitat, arran de l'al·lèrgia de Marc a la gent amb massa pestanyes obertes al navegador. Àlex confessa que en té 44 de cop, una de les quals és la pàgina web de Marc amb el seu article fundacional de Foc a Terra. Marc, que té un web deliberadament estàtic i minimalista, li respon que tenir-lo obert no li consumeix gairebé res. A partir d'aquí queda clar el plantejament de l'episodi: en matèria de correu, tots dos són «el blanc i el negre, el dia i la nit».

Àlex viu dins del correu perquè és la cara visible de MarsBased

Àlex explica per què el correu és el centre de la seva feina: fa desenvolupament de negoci a MarsBased, porta les relacions institucionals amb clients, partners i espònsors de l'ecosistema d'startups de Barcelona i és la cara visible de l'empresa, mentre els seus dos socis gestionen les relacions portes endins. El correu és pràcticament l'únic canal professional per comunicar-se amb tothom, així que rep entre 80 i 100 missatges al dia. Per no perdre l'estabilitat mental ha desenvolupat una metodologia que, adverteix, a Marc li provocarà un atac de cor.

La setmana dividida en dies temàtics i tres bústies separades

Àlex té tres correus de feina per a tres iniciatives. El de MarsBased el mira religiosament un parell de cops al dia; el de Startup Grind només els dimarts; una tercera iniciativa, massa nova, encara no en té. La clau és que té la setmana repartida en dies temàtics —vendes, comunitat, màrqueting, reclutament, cultura i reporting— i que és estricte amb el calendari. La seva tasca diària no és buidar la safata sinó netejar el correu del dia anterior: deixa a l'inbox només els missatges que depenen d'una acció seva i no els arxiva fins que estan resolts. Esmenta l'inversor Luis Martín Cabiedes com a exemple d'algú que avisa que només mira el correu un cop al dia.

Superhuman, el snooze i l'herència de Rapportive

L'eina que ho fa possible és Superhuman, un client de correu que costa 30 dòlars al mes —una bogeria, admet Àlex, però que per feina dona una estabilitat al·lucinant. La funció que més valora és el snooze: si li entra un correu que avui no toca, el reenvia al dia temàtic que pertoqui sense ni llegir-lo, sigui urgent o l'enviï «el Santíssim Papa de Roma». A més, integra dins del propi email l'agenda, les reunions i fins i tot la creació de trucades de Zoom, sense haver de saltar al Google Calendar. I incorpora el que feia Rapportive, un antic plugin de Gmail que, quan obries un correu, et mostrava el perfil públic del remitent —LinkedIn, Twitter, web— amb un motor de business intelligence al darrere, ideal per a vendes. Tots dos recorden que Superhuman i Rapportive els va fer la mateixa persona, un fundador de cognom impronunciable, i celebren que el producte els torni la calma mental tot i la relació d'amor-odi amb les eines de productivitat.

Per què Àlex rebutja l'Inbox Zero

Molt vinculat al correu hi ha el concepte d'Inbox Zero, la metodologia que demana arribar cada dia a zero missatges a la safata. Àlex el va provar molt de temps i va concloure que li generava més dependència i ansietat que beneficis: quan no l'assolia, se sentia malament, i és fàcil fer trampes —arxivar-ho tot, ajornar-ho tot o esborrar-ho— per fingir el zero. La meta, defensa, no és buidar la bústia sinó fer el que cal amb cada correu i que l'eina et porti als teus objectius. Avui se sent satisfet encara que passi un parell de dies sense netejar la safata.

Marc i l'estratègia oposada: una sola mirada al dia i el pitjor client a posta

Marc se situa a les antípodes. No té compte de Google ni de Facebook, ni res del seu ecosistema, i fins i tot WhatsApp el fa servir només des del navegador: activa el multidispositiu al mòbil, esborra l'app i es queda únicament amb la versió web, de manera que un missatge només el llegeix quan ell decideix escriure. El correu el mira un sol cop al dia, i expressament a l'hora de la migdiada, la franja en què ja se sap poc productiu. La seva tria de client de correu és igual de provocadora: utilitza Apple Mail precisament perquè el considera el pitjor producte possible. La filosofia és posar-se fricció, pals a les rodes, perquè la limitació el protegeix.

El mòbil en blanc i negre, només utilitats i zero notificacions

Marc detalla la configuració del seu telèfon. Primera norma: només tolera aplicacions d'utilitat —autenticadors de doble factor com Authy, apps de banca—; res més hi entra. Segona: cap notificació, perquè li sembla inacceptable que qualsevol persona pugui il·luminar-li la pantalla del dispositiu més íntim en qualsevol moment. I la tercera, que avisa que sorprendrà: la pantalla en blanc i negre des de fa anys. Àlex bromeja que amb un Nokia 3310 faria el mateix efecte, i Marc reconeix que s'ho ha plantejat sovint; el problema és que les apps que necessita, com Authy o la bancària, no hi funcionen.

Àlex comparteix el 75%, però amb matisos

Àlex diu que coincideix amb un 75% del que planteja Marc. No té la pantalla en blanc i negre, però gairebé no té xarxes socials al mòbil: ni LinkedIn ni Facebook, tot i dedicar-se al negoci, perquè li aporten poc valor, i probablement Instagram serà el següent a caure. El seu mòbil té zero notificacions —l'única que admet recordar és la de Pokémon Go— i cap aplicació amb permís de so excepte l'alarma. Quan algú el truca, ni li vibra ni li apareix res; per això demana a tothom que li enviï un WhatsApp. Constata que els únics missatges que encara troba valuosos són els SMS, perquè avui solen ser de la seguretat social o del dentista, al revés que fa quinze anys, quan tot eren spam.

Si és important, ja et trobaran: l'economia de la immediatesa

La norma vital d'Àlex és que si una cosa és realment important i urgent, l'altra persona trobarà la manera de contactar-lo. Ho il·lustra amb una anècdota: una startup en què va invertir li va enviar un correu «superurgent» per signar un document el mateix dia; ell no el va veure, el van buscar per Twitter i per telèfon, i va acabar signant a un quart de dotze de la nit quan un amic el va avisar. La lliçó: gairebé res és urgent de debò, i quan tot és urgent, res ho és. Defensa que la missatgeria, el correu i les xarxes han creat una dependència basada en la dopamina de cada notificació, una economia de la immediatesa nociva de la qual surt molta pau interior quan te'n desenganxes.

El mòbil ens ha esclavitzat: pel·lícules, Lindy i ancestres

Marc s'engresca en la part que esperava. Jutja —tot dient que no jutja— que qui contesta a l'instant un missatge per Slack o WhatsApp probablement no està treballant, sinó esperant la notificació. Confessa que es protegeix tant perquè es va veure baixant la «persiana» de notificacions sense pensar i va sentir que la tecnologia l'havia esclavitzat. Cita el Lindy Effect per dir que la immensa majoria del que passa al món és irrellevant, i observa que les pel·lícules de ciència-ficció antigues —Minority Report, El Quinto Elemento— imaginaven hologrames però mai un personatge amb milers de correus sense llegir ni notificacions: en algun punt ens vam desviar del camí. Tanca amb una reflexió contundent: tot plegat ens ha convertit en una espècie sobreestimulada mentalment, físicament inactiva i malnutrida, i potser els ancestres d'abans de la revolució agrària vivien millor que nosaltres. Sense voler acabar com Ted Kaczynski, deixa la llosa per a la reflexió.

El joy of missing out i el botó final

Àlex tanca admetent que avui Marc li ha fet trontollar postures: en el correu segueixen diametralment oposats, però en les notificacions hi coincideix, segurament perquè tots dos han passat per estructures d'empresa que els generaven més angoixa que benefici. Posa nom al lloc on han arribat: el joy of missing out, la joia de deixar passar les coses i poder dir «avui no miraré el correu», cosa que fa sovint. Marc s'hi suma a l'instant, i Àlex remata l'episodi amb la confessió definitiva: «ahir no vaig mirar el correu».