Avui, no miraré el correu

D'una conversa al carrer del Perill a 44 pestanyes obertes

Episodi sense convidat que arrenca amb retret: un dels dos es queixa que l'altre li pregunti de què parlaran deu minuts abans de gravar. El tema venia d'una conversa telefònica que un recorda amb memòria fotogràfica —jura que era a Grècia— i que l'altre situa molt més a prop, al carrer del Perill, a Gràcia. Allà van sortir les pestanyes del navegador i, d'allà, el correu: totes dues són maneres de deixar tasques obertes. Àlex n'acaba de comptar 44, una de les quals és el web de Marc amb l'article que presentava Foc a Terra. Marc el tranquil·litza: el seu web és «una autèntica merda», però estàtic i minimalista, i tenir-lo obert costa gairebé el mateix que no tenir-lo.

Viure dins del correu quan et toca mirar cap enfora

Àlex explica per què el correu li és inevitable: fa desenvolupament de negoci a MarsBased, porta les relacions institucionals i és la cara visible de l'empresa dins l'ecosistema d'startups de Barcelona; els seus dos socis porten les relacions portes endins. Clients potencials, partners i patrocinadors: tot passa pel correu, l'únic mecanisme de comunicació professional que queda. Com a CEO, a sobre, contesta ell el que arriba pels formularis del web. El correu personal, en canvi, l'ha donat per perdut —factures, rebuts de compres online i alguna subscripció com La Sotana—: si li escrius avui, avisa, probablement no ho llegirà fins al 2023.

Mirar el correu un cop al dia, a l'hora de la migdiada

Marc va a l'extrem contrari. Mira el correu una sola vegada al dia i dins la franja on té «extremadament detectat» que és menys productiu: l'hora de la migdiada, quan la son no el deixa fer res més. Amb WhatsApp fa una jugada semblant, perquè no el té al mòbil: el protip és activar el mode multidispositiu, esborrar l'aplicació (que no el compte) i quedar-se'l només al navegador, així només llegeix els missatges quan és ell qui vol escriure a algú. És l'única eina de l'ecosistema de Facebook que no ha pogut abandonar. Àlex recorda l'inversor Luis Martín Cabiedes, que avisa del mateix a la signatura i després contesta a qualsevol hora.

Dies temàtics, tres bústies i el botó snooze

Àlex té tres comptes de feina i la setmana partida en dies temàtics: dilluns vendes, dimarts Startup Grind i comunitat, dimecres màrqueting i comunicació, divendres reclutament, cultura d'empresa i reporting (del dijous no se'n recorda). La bústia de Startup Grind, doncs, només la mira els dimarts, i amb això s'ha de ser molt religiós. Rep prop d'un centenar de correus al dia i comença el matí amb una batuda: amb el snooze de Superhuman reenvia cada missatge al dia que li pertoca sense ni obrir-lo —tant se val si l'envia el Papa—, i així de vuitanta correus en queden deu o quinze amb acció per avui. A la safata només hi deixa el que depèn d'ell.

Superhuman, Rapportive i el Hey que no va ser

Marc donava per fet que un fan de Basecamp com Àlex faria servir Hey, el client de correu de la casa. Doncs no: paga trenta euros al mes per Superhuman, «una bogeria» que justifica per l'estabilitat que li dona. El va muntar Rahul Vohra, el mateix de Rapportive, aquell connector de Gmail que en obrir un correu et mostrava el perfil públic del remitent —LinkedIn, Twitter, web—; ara Superhuman ho porta integrat, amb l'agenda i les trucades de Zoom sense sortir del client. Recorden que el seu tracking de lectura no va caure gens bé a la comunitat i que Hey no funcionava amb comptes de Google. Marc hi veu la trampa: eines que li encantaria fer servir, però sap que si les necessités la seva vida seria miserable.

Inbox Zero: una meta que convida a fer trampes

Àlex va estar temps provant l'Inbox Zero i el balanç és negatiu: més dependència i ansietat que beneficis, i els dies que no hi arribava se li feia angoixant. Avui troba una certa satisfacció a passar dos dies sense netejar la safata. Arribar a zero no és la finalitat i, a sobre, convida a fer trampes: arxivar-ho tot, ajornar-ho tot o passar-ne olímpicament. La meta és que l'eina et porti als teus objectius.

Apple Mail a posta: la fricció com a mètode

La pregunta de Marc és una altra: quin és el pitjor gestor de correu que hi ha avui? Tots dos responen alhora —Apple Mail—, que és exactament el que fa servir. La lògica és deliberada: posar-s'ho difícil, afegir fricció i pals a les rodes perquè l'eina no convidi a viure-hi dins. Al mateix sac hi entra no tenir compte de Google (es pot viure sense, assegura), ni Facebook, ni res del seu ecosistema.

Les normes del mòbil: utilitats, silenci i blanc i negre

La diatriba precedeix les normes: si fa vint anys ens haguessin dit que el futur seria caminar mirant avall una pantalla de cinc polzades, ens hauríem pres per imbècils. Marc admet que, quan surt a córrer i algú no el veu venir perquè va enganxat al mòbil, li venen ganes d'arrencar-l'hi i llançar-lo a terra; si no ho fa és perquè s'estima les seves dents. Hi afegeix els patinets, les bicicletes i un accident que va veure des de la vorera: un conductor que mirava el mòbil es va saltar un semàfor i es va estampar.

Les normes són tres. Al telèfon només hi entren utilitats: autenticadors de doble factor i l'aplicació del banc. Res notifica: li explota el cap que qualsevol pugui il·luminar-li la pantalla del dispositiu més íntim quan vulgui. I pantalla en blanc i negre. Àlex li respon que es compri un Nokia 3310; Marc s'ho ha plantejat, però l'Authy i l'aplicació bancària no hi funcionen.

Zero notificacions, tret de les de Pokémon Go

Àlex diu que en comparteix un 75 %, una xifra arbitrària. No té la pantalla en blanc i negre, però al mòbil no hi té cap xarxa social —ni LinkedIn ni Facebook, tot i dedicar-se al desenvolupament de negoci—, i així s'obliga a passar per la web; el següent a sortir per la finestra serà Instagram. De notificacions, zero: només queden les de Pokémon Go, i cap aplicació té permís de so tret de l'alarma. Els SMS s'han convertit en l'única excepció útil, just al revés que fa quinze anys.

«Si és urgent, ja et trobaran»: el correu signat a mitjanit

Un dels dos ho il·lustra amb un ensurt recent: una startup on havia invertit va enviar un correu urgentíssim per signar una cosa el mateix dia. Tothom va contestar menys ell; el van buscar per Twitter, el van trucar i finalment un amic el va avisar que l'estaven perseguint per tots els mitjans. Va signar a un quart de dotze de la nit. La conclusió és la seva metodologia de sempre: si una cosa és crítica, ja trobaran la manera; si no, pot esperar. I l'altra cara: quan tot és urgent, res és urgent, i la immediatesa ha perdut valor.

La persiana de les notificacions i qui contesta a l'instant

Marc explica d'on li ve tot plegat: es va enxampar agafant el mòbil sense pensar en res i abaixant «la persiana de les notificacions» —troballa que Àlex li celebra— i va concloure que l'havien convertit en un esclau de la tecnologia. D'aquí surten l'atac als rellotges intel·ligents, per donar permís a algú perquè et toqui la pell des de tres mil quilòmetres, i la teoria que gairebé res del que passa al món importa a ningú, cosa que bateja com el Lindy Effect. També confessa que qui li contesta a l'instant per Slack o WhatsApp queda catalogat com algú que no està treballant, sinó esperant que li caigui una notificació. Dedicaria la carrera altruista a salvar el món d'això, diu, si no fos que no vol acabar com Ted Kaczynski.

De Minority Report al joy of missing out

Marc, que no veu gaires pel·lícules, mira enrere: a la ciència-ficció d'abans —Minority Report, El cinquè element— ningú no treia una pantalla amb 2.700 correus sense llegir, 30.000 notificacions de Facebook ni 300 likes d'Instagram. Els telèfons hi sortien a l'antiga, sense safata de notificacions ni trucades perdudes acumulades: si no hi eres, no hi eres. En algun punt, conclou, ens vam desviar del camí correcte de l'evolució tecnològica: el resultat és una espècie mentalment sobreestimulada, físicament aturada i, a sobre, malnutrida, fins al punt que sospita que els avantpassats d'abans de la revolució agrària, fa més de 12.000 anys, vivien millor.

Àlex no compra del tot la sentència, però admet que avui li han mogut postures: en el correu són diametralment oposats; en les notificacions, gens. Ho atribueix a haver passat tots dos per estructures d'empresa on l'angoixa de no respondre a temps feia més mal que bé. Per això experimenten el joy of missing out, la joia de deixar passar coses i dir-se «avui no miraré el correu». I remata amb la confessió que dona títol a l'episodi: ahir no el va mirar.