Consells per no ser milionaris

Les release notes que ningú no t'obliga a fer tu mateix

L'episodi arrenca amb una confessió de producte: les release notes de RSS.com les escriu una sola persona dedicada, i és en Marc. Reconeix que és una tasca clarament subcontractable —"la pot fer algú"— però que li dona prou satisfacció com per voler-la conservar; és, diu, humor d'un dimarts qualsevol. L'altre amfitrió li proposa la sortida que feien a Slack: ingestar la informació a ChatGPT i demanar-li que les redacti, fins i tot canviant-ne el to ("en llenguatge de Shakespeare", sarcàstic…), però amb una persona al darrere.

En Marc decideix provar-ho en directe: agafarà totes les release notes del quadrimestre i li demanarà a ChatGPT un resum en bullet points amb to "marquetinià" per enviar el seu quarterly habitual a l'equip, el correu que envia cada trimestre com a "bon senyor de producte ordenat". Promet explicar més endavant com ha anat. De fons, graven diversos episodis seguits i amb pressa perquè l'Àlex se'n va a San Francisco.

La relació de l'Àlex amb els diners i el síndrome de l'impostor

En Marc llança la pregunta directa: quina relació tens tu amb els diners, Àlex? La resposta és una de les confessions més personals de l'episodi. L'Àlex parla del síndrome de l'impostor que ha arrossegat durant anys —ja força superat— en trobar-se al capdavant d'una empresa de vint persones, parlant amb gent molt important i fins i tot invertint. El que més li remou és el contrast amb un rerefons proletari: una família on potser mai no va faltar de res però tampoc no en va sobrar mai, èpoques difícils i una educació pagada a base de beques gràcies a tenir els pares separats.

Posa xifres a la incomoditat: fins als trenta anys mai no havia tingut més de 10.000 euros al compte corrent, i probablement mai més de 5.000. Recorda haver demanat diners als companys de pis per pagar el lloguer i haver fraccionat fins i tot la compra del súper els primers anys de l'empresa. Quan va entrar a Deloitte no cobrava ni 600 euros al mes i li feien comprar-se trajos i corbates, que acabava pagant la Humana. Ara que cobra un bon sou té més diners dels que mai no ha estat còmode tenint al compte —i per això ha començat a invertir en startups i fons, per no veure'ls aturats i no prendre cap decisió incorrecta—. "He subcontractat les meves finances", resumeix.

Temps contra diners i la paraula sobreindexar

En Marc recull el guant amb la dicotomia que ell sí que considera una dissonància de debò: la de temps i diners. Sosté que la gent "sobreindexa" —dona massa pes— als diners i no pas al temps, tot i que el temps és finit i ni tan sols en saps la quantitat. La paraula "sobreindexar" (de l'anglès overindex, donar més pes a un concepte que a un altre) és una marca de la casa que ell reivindica haver introduït al lèxic del podcast; l'altre admet que l'ha sentida després a My First Million i altres pòdcasts sense saber-ne el significat exacte. Entremig hi cap una crida mig de broma a l'organisme que subvenciona el programa perquè els faci menys paperassa i, ja posats, "indexi" la paraula.

El raonament és contundent amb exemples: passar-se tres mesos i vint hores buscant una bicicleta de segona mà a Wallapop per estalviar-se 20 euros surt molt més car en preu-hora que la diferència que t'estalvies. La conclusió pràctica és celebrar l'enviament a domicili: "el fet que algú et porti una cosa a casa per 3,99 euros és el regal més gran que t'han fet mai", perquè la teva hora val molt més que això. No és una crida a no estalviar, matisa, sinó a posar com a mínim el mateix pes en el temps que en els diners a l'hora de decidir.

El minimalisme d'en Marc i el test de la loteria

En parlar de la seva pròpia relació amb els diners, en Marc es reivindica un tio força minimalista, tot i admetre que aquí sí que té una dissonància cognitiva. El test que ho il·lustra és la pregunta clàssica: què faries si et toqués la loteria? La seva resposta és que faria exactament el mateix que ara. Seguiria anant als seus llocs de sempre —el restaurant que anomena "l'Hogarit" a menjar el plat de pollastre ben picant que li encanta, el Petit Bangkok, el cafè de sempre— encara que tingués cinquanta milions al banc, perquè no gaudeix de l'experiència de restaurants cars com el Via Veneto. L'altre amfitrió ho confirma sense que ningú l'hi hagi dit abans: el considera una de les persones més minimalistes i austeres que coneix.

La conversa connecta amb el rerefons cultural i familiar de cadascú. En Marc explica que la pregunta de la loteria és un clàssic del dinar de Nadal de casa seva, juntament amb el debat de quants diners caldria pagar-li a algú perquè es mengés un altre plat de canelons. Hi afegeix que ell no juga mai a la loteria —"és l'impost de la gent que no sap estadística"—. L'únic luxe que es permetria és una masia a l'Empordà per als pares.

Què compren realment els diners segons en Marc

El tram més reflexiu de l'episodi és l'intent de respondre per a què serveixen els diners de debò. En Marc ho redueix a dues coses. La primera és seguretat i tranquil·litat: la certesa que, davant d'un problema mèdic o personal greu, podrà pagar el que faci falta sense ni preocupar-se'n —fins i tot enviar un familiar a un hospital de Massachusetts i pagar un milió d'euros, si cal—. La segona és l'opcionalitat: l'opció de fer el que vulgui. Com que ja li agrada el que fa i no es vol jubilar, insisteix que si li toqués la loteria continuaria treballant; no està ociós a la platja "perquè no vull, no perquè no puc".

Un dels dos hi afegeix una crítica social: avui tenir diners s'utilitza com a indicador de ser bona persona, de manera que qui arriba a una festa amb un Bugatti Veyron sembla millor que qui hi arriba amb un Fiat Punto, quan la riquesa no diu res de la qualitat humana. Hi ha, diuen, unes "palanques" socials —que ningú sap qui mou— que empenyen el consum permanent perquè, si la gent deixés de gastar, "se'ns veurien els calçotets".

L'educació financera falla per les dues bandes

L'Àlex defensa que hi ha una desigualtat molt forta en la distribució de la riquesa —cosa coherent amb les seves idees polítiques, que deixa explícites— però que l'educació financera falta tant a dalt com a baix. A dalt, perquè qui neix en l'abundància dona moltes coses per descomptades i sovint gestiona pitjor els diners. A baix, perquè un entorn d'escassetat empeny a pensar en el dia a dia i en les necessitats immediates.

Ho il·lustra amb el cas de qui guanya la loteria sense educació financera: pugen dos o tres esglaons socials comprant pis i cotxe, però no tenen en compte el cost de manteniment, i acaben sense poder sostenir el tren de vida associat. Hi suma exemples de fricció amb les capes baixes: per què s'ha de cobrar el sou un sol cop a final de mes quan ja hi ha tecnologia per cobrar-lo fraccionat o avançar-lo a canvi d'una petita comissió? I una anècdota domèstica: a la persona que els ajuda a casa li paguen cada dues sessions perquè ella mateixa diu que, si li paguen a cada visita, s'ho gastarà abans —una manera de pensar lligada, diu, a un ecosistema d'escassetat—. Hi connecta els estudis clàssics del caramel amb els nens, que trien la recompensa immediata perquè pensen en el curt termini.

Venir de baix com a avantatge competitiu

El fil enllaça amb una idea defensada amb força: no subcontractar mai una feina sense saber-la fer abans. Els motius són voler poder auditar si la fan bé —explica que una coneguda firma d'advocats de Barcelona els va colar un Google Translate lamentable en una traducció que ell va poder detectar precisament perquè entenia l'idioma— i el component humanitzador d'haver passat per la feina. Qui ha reparat la seva pròpia bava abans de contractar algú podrà tornar-ho a fer el dia que no s'ho pugui permetre.

D'aquí surt la tesi que dona títol a l'episodi: l'avantatge de "la gent que ha vingut de baix" és que, el dia que els falten els diners, se'n poden sortir sols, mentre que els de dalt "se'n van a la misèria i els han de rescatar com si fossin Bankia". Els diners et compren conveniència, immediatesa, opcionalitat i seguretat —i coneixement si et pagues una carrera o un màster— però no et compren l'experiència de saber fer les coses amb les teves mans.

Tancament a corre-cuita

Com que un dels dos tenia només un parell de minuts, l'episodi es talla sense gaire cerimònia. L'últim apunt és lingüístic: la paraula que un d'ells buscava abans per descriure algú que no vol pagar mai per res era "garrepa".