Primer de podcàsting

Dues setmanes després de llançar, un episodi meta

L'episodi surt exactament dues setmanes després del llançament de Foc a Terra —amb el del metavers intercalat pel mig— i la premissa és clara: no expliquen «com es llança un podcast», sinó com es va llançar aquest podcast, sense sermons ni lliçons d'emprenedoria, perquè és un projecte modest i un side project. El detonant és un Q&A assíncron que un dels dos respon aquella setmana per a una startup, Exedra. La pregunta d'aquell dia era què frena la gent a l'hora d'emprendre, i la resposta —fer molt poques coses, no sobrecomplicar-se i començar a moure's— enllaça amb una frase de l'altre amfitrió en un dels primers episodis: derivem valor del moviment, we derive value from motion.

Per què el llançament ha passat a ser capital

Marc reconeix que ha canviat d'opinió sobre els llançaments. Abans hi donava molt poca importància i l'hi donava tota a la continuïtat i a la formigueta: iterar el producte i cuidar-lo amb el temps, perquè construir alguna cosa és per ell un llegat, una herència personal. El problema, admet, és que en això «visc en el paleolític del mídia»: una visió molt millennial i molt clàssica dels productes —«dir-li clàssica al millennial, tela», li replica l'altre—. El que veu ara, per proximitat amb la Gen Z, són productes líquids i efímers: el llenço i passo al següent. I si l'arc de vida d'una cosa són tres segons, el segon u és ultracrític.

La digressió sobre la Gen Z que se'ls escapa

Diu que està aprenent coses de la Gen Z i, avisant l'Àlex que s'agafi fort, n'explica una sobre relacions de parella: una persona li explicava que hi tenia un compromís sentimental però no sexual, perquè el default ara són les relacions obertes. Ell, acollonit, preguntava si allò després es parla —sí, i amb detall—, fins que la cosa va acabar en propostes de tricicle. L'Àlex, preguntat si ell hi és més a prop, contesta que sempre diu que és «un boomer en el cos d'un millennial». En Marc torna al tema amb un «torno, torno» i un «bienvenidos a mi charla de TED».

Les guies de 50.000 passos i el podcast humil

L'Àlex separa dos blocs: la preparació i el dia del llançament. La preparació comença per tenir clar quina mena de projecte és i quant temps hi podràs dedicar: si busques a internet com llançar un podcast, trobes guies de 50.000 passos que assumeixen que t'hi vols dedicar professionalment —micròfons molt bons, càmeres d'alta definició, il·luminació artificial, un buffer d'episodis gravats per avançat—, molt desconnectades de qui només vol un podcast per xerrar i no té ni temps ni diners. La seva alternativa són les fites petites: si no aconsegueixes primer dos oients, i després cinc, i després deu, mai no en tindràs 50.000. Vint o trenta escoltes el primer episodi, cinquanta el següent, i l'efecte compost fa la resta.

Cinc episodis gravats abans de publicar-ne cap

Van posar data de llançament i van gravar cinc episodis abans de publicar-ne cap, una idea que l'Àlex atribueix a en Marc. El raonament és la humilitat: quan llences una cosa estàs demanant atenció a algú altre, i arribar amb una landing page i un sol episodi el deixa amb les mans buides. En podcàsting es recomana tenir-ne un mínim de tres publicats, perquè qui s'enganxa al primer en pugui escoltar dos o tres més aquella setmana, i perquè valoracions, likes i subscripcions ajuden a rankejar millor a iTunes, Spotify o Google Podcasts. Aquí tenia més sentit, perquè el primer episodi és el que explica què és Foc a Terra: vint minuts de meta i res més haurien deixat l'oient penjat. En Marc ho havia fet igual a Safareig i, abans, a Radio Lanza, el podcast que feia amb un amic comú, en Jimmy.

El dia del llançament és l'únic que la gent celebra

Per l'Àlex, el dia del llançament és clau perquè és quan captures la inèrcia que es converteix en comunitat: «a la gent li fa molta il·lusió que comencis un projecte, però a ningú li fa il·lusió que continuïs un projecte». Ho ha vist amb la seva empresa, amb Startup Grind i amb altres podcasts: una feina nova a LinkedIn o un canvi d'estat sentimental a Facebook acumulen felicitacions gregàries i després moren. El post d'anunci del podcast va tenir un munt de reaccions; els setmanals en faran quinze o vint contra les dues-centes del primer. És un embut —la paraula que els costa trobar en directe—: donar un like no té fricció, escoltar sí. Si fidelitzen un 10 % dels qui els van felicitar, ja és tot un èxit.

LinkedIn a nom propi, Twitter com a marca

La llista d'accions eren quatre o cinc ítems i prou: cap dels dos és especialment bo fent contingut a totes les xarxes i, realistament, només en podien mantenir una o dues. Van triar LinkedIn, on tenen els cercles més interessats en tecnologia, encara que la majoria de contactes no siguin catalanoparlants perquè tots dos es mouen en entorns internacionals —un dels dos hi té 10.000 connexions i en calcula mil o dues mil de catalanes—. Hi publiquen a nom propi un cop per setmana, amb un recordatori a mitja setmana per passar-lo a unes quantes persones concretes. Twitter, en canvi, el van obrir a nom de la marca. Descartats: Instagram, SoundCloud, clips i best-ofs. Tota l'operació és una sessió setmanal d'una hora on graven i després xerren de com millorar-ho.

Mencionar empreses costa segons i pot tornar molt

De la llista, l'ítem que a en Marc li va agradar més és avisar les empreses que mencionen a l'episodi. Només que premin un like ja apareixes al timeline dels seus seguidors; a vegades fan retuit i els més agraïts ho publiquen pel seu compte, i arribes a la seva audiència. Costa segons i el retorn potencial és enorme: és la capil·laritat que necessita un producte tan assíncron i tan exigent en atenció. A l'Àlex li funciona des de fa anys al blog de la seva empresa. La resta del pla és igual: poques accions, però quirúrgiques, com passar-ho al periodista que farà un recopilatori de podcasts en català.

En català, sense pressupost i sense ganxo addictiu

L'inventari de límits és dels moments més honestos. No tenen pressupost de màrqueting —«no en tenim, ni gegant ni no gegant»— i el producte tampoc no pot explotar: està capat pel fet de ser en català i no té cap comportament addictiu, perquè escoltar un podcast demana una atenció sostinguda que no tothom té i això fa la mostra d'audiència molt petita. Per tant, tot passa per la qualitat i pel boca-orella. Sortir en un mitjà petit de premsa el dia del llançament dona una guspira inicial —la paraula que en Marc caça in extremis buscant com dir «chispa», i que l'Àlex li celebra en directe—, però decau de seguida. Que t'ho recomani algú de confiança, en canvi, converteix molt més.

Comença encara que no tinguis ni web ni logo

L'altre gran tema és la inacció: molta gent no comença perquè li falta un soci, la web o el logo. La recepta contrària és començar sense res i deixar que la gent et vagi demanant coses —«no tens web?», doncs la setmana que ve la publiques—, i així construeixes només allò que té una raó de ser. Al darrere hi ha una constatació crua d'en Marc: has percebut el món tota la vida des dels teus dos ulls, i per això et sembla que tot hi gira al voltant, fins al moment cruel en què descobreixes que a la gent la teva vida no li importa gens. Un exemple viu del que sí que els reclamen és el podcast a iVoox, que porta a la broma de l'episodi: unes declaracions privades sobre aquella plataforma dites en veu alta, amb el «gràcies per fer públiques aquestes declaracions privades meves» corresponent. Tot plegat sona a 101 de llançar projectes: els bàsics i res d'overengineering, paraula que no saben traduir i deixen en «sobrecomplicar-se».

Validar amb amics i família és fer-se trampes

L'últim tema, que ja marquen com a episodi propi, és la validació d'idees. L'error típic és mesurar l'interès amb likes d'amics i visites de familiars: és fer-se trampes al solitari, perquè aquella gent interactua perquè et coneix i les mètriques cauen en picat de seguida. Validar amb clients o usuaris target reals dona menys validació inicial, però la gràfica va cap amunt i cap a la dreta. El tancament arriba amb una reflexió de l'Àlex sobre la seniority —amb els anys optimitzes pel retorn i no per l'esforç, mentre que al principi de la carrera t'ensenyen a fer veure que treballes molt sense mirar l'output— i un comentari cínic d'en Marc: potser hi arribes quan veus que el teu final és una mica més a prop. D'aquí surten el zenit, el punt àlgid i el Nirvana vital, i el desig amb què tanquen: que això vagi cap amunt i a la dreta.