Primer de podcàsting

Per què expliquem com vam llançar aquest pòdcast

Dues setmanes exactes després d'estrenar Foc a Terra, i seguint la dinàmica d'anar anunciant els temes dels propers episodis, toca parlar del propi llançament. L'avís ve d'entrada: no és un episodi sobre com es llança un pòdcast, sinó sobre com van llançar aquest pòdcast concret. No vénen a fer sermons ni a donar lliçons d'emprenedoria —és un projecte modest, un side project—, i si el lector en pot treure alguna cosa, ja donaran la jornada per bona. El detonant és gairebé anecdòtic: un dels dos acaba de respondre, en una mena de Q&A assíncron amb una startup d'entrevistes per fases (transcrita com a Excedra), la pregunta de quins són els grans obstacles per començar a emprendre. La seva resposta enllaça amb la tesi de l'episodi: el més fàcil és fer molt poques coses, no sobrecomplicar-se, no tenir grans plans i només començar a moure's.

Del producte-llegat al producte líquid: per què el llançament importa

Un dels dos confessa que la seva opinió sobre els llançaments ha canviat de dalt a baix. Abans els donava poca importància i en donava molta a la continuïtat i a la "formigueta" de iterar el producte amb el temps —una visió que ell mateix qualifica de molt millennial, la del producte com a llegat, com una herència personal que deixes al món—. Però admet viure "al paleolític del mídia": influït pels Gen Z del seu voltant, descobreix la idea dels productes líquids i efímers, que es llancen i se substitueixen de seguida. La conclusió és que com més curt és l'arc de vida d'una cosa, més crític és el segon zero: si dura tres segons, el llançament ho és tot. Per a un pòdcast, que ell viu com un producte iteratiu i de continuïtat, el llançament pesa menys; però l'aprenentatge l'ha mogut cap a donar-li molta més importància de la que li donava.

El buffer de cinc episodis i el primer que explica de què va el programa

Entra el segon gran concepte: la preparació prèvia. Si busques a internet com llançar un pòdcast, trobes guies amb cinquanta mil passos que assumeixen que t'hi vols dedicar professionalment —micròfons cars, càmeres en alta definició, il·luminació, gravar episodis per avançat—, una realitat molt desconnectada de qui només vol xerrar i no té ni temps ni calés. El que sí que van encertar, diuen, va ser un exercici d'humilitat: si no aconsegueixen primer dos oients, després cinc i després deu, mai no n'arribaran a cinquanta mil. La recomanació estàndard de tenir un mínim de tres episodis penjats el dia del llançament la van portar fins a cinc, i sobretot van fer que el primer expliqués què és Foc a Terra —idea que Marc atribueix al seu pas pel pòdcast Safareig, i abans encara per Radio Lanza, que feia amb un amic comú, el Jimmy—. La gràcia del buffer és doble: si el primer episodi agrada, l'oient en pot consumir dos o tres de seguida, i l'acumulació d'escoltes, reviews i interaccions ajuda a rankejar millor a les plataformes (iTunes, Spotify, Google Podcast).

Comença encara que no tinguis res: la inacció de l'emprenedor

El fil de la preparació desemboca en una de les idees centrals. Molta gent no comença a emprendre perquè s'escuda en excuses —em falta un soci, no tinc web, no tinc logo—, i el millor que es pot fer és arrencar encara que no tinguis res, perquè així la gent ja et començarà a demanar coses i acabaràs construint només allò que té una raó de ser real. Llançar amb humilitat és clau, perquè en el fons demanes l'atenció d'algú altre per una cosa que de moment només té valor per a tu: gravar uns quants episodis abans de sortir és una manera de dir "té, n'hi ha uns quants perquè en puguis veure de què va", en comptes de presentar una landing page buida. Fer menys del que s'espera, conclouen, juga al seu favor, sobretot amb les agendes i obligacions laborals que tenen tots dos.

El moment cruel: el món no gira al voltant dels teus dos ulls

Un dels dos s'enganxa a una obvietat que el té fascinat: tota la vida has percebut el món a través dels teus dos ulls, i d'aquí en surt la il·lusió que tot gira al teu voltant. El moment cruel arriba quan t'adones que a la gent la teva vida no li importa absolutament res —potser una estona al teu pare i a la teva mare, i prou—. Aplicat als projectes: construeixes la web, el pla de màrqueting, tot allò que t'importava a tu, i descobreixes que no li importava a ningú més. El switch consisteix a construir només fins on la gent també hi pugui estar interessada i, a partir d'aquí, anar entregant a poc a poc a mesura que te'n demanen. És aquí on apareix la menció a iVoox: hi ha qui els demana tenir-hi el pòdcast, una plataforma que un dels dos havia descrit en privat com a "desafortunada", comentari que l'altre fa públic entre rialles.

Sobreenginyeria, dispersió i una digressió molt comentada

Entre digressions —n'hi ha una de molt llarga i sonada sobre relacions obertes i economia de l'atenció dels Gen Z que ells mateixos tallen amb un "com ens estem anant"—, surt el concepte d'"overengineering": sobrecomplicar-se per alguna cosa que ningú t'ha demanat. La lliçó és muntar una empresa o llançar un projecte amb els bàsics, sense optimitzar fins a l'excel·lència un vertical que potser no li interessa a ningú. La dispersió de l'episodi es comenta obertament i en clau d'humor, fins al punt que un acusa l'altre de venir avui en mode "hater dispers" i "cínic".

Validar amb clients reals, mai amb amics i família

N'apunten un tema que reconeixen que dóna per a un episodi sencer: la validació d'idees de negoci. L'error típic és mesurar l'èxit amb likes de Facebook i visites d'amics a la web —fer-se trampes al solitari—. Aquestes mètriques s'inflen perquè els amics i familiars interactuen pel fet de conèixer-te, no perquè els interessi el projecte, i després cauen en picat. La validació de debò es fa amb clients o usuaris target reals: potser tindràs menys tracció inicial, però la corba de creixement anirà cap amunt i cap a la dreta perquè aquesta gent torna episodi rere episodi.

El dia del llançament i l'embut de l'atenció

El bloc del dia D parteix d'una constatació de xarxes socials: a la gent li fa molta il·lusió que comencis un projecte, però a ningú li fa il·lusió que el continuïs. Quan poses a LinkedIn que tens una feina nova, o canvies d'estat sentimental a Facebook, acumules reaccions gregàries; el dia que tots dos van anunciar el pòdcast van rebre molts comentaris i enhorabones, però cada publicació setmanal de l'episodi en rep quinze o vint, comparades amb les dues-centes del post inicial. Per això el dia del llançament és on captures la inèrcia de la comunitat. Tot plegat funciona com un embut: al principi hi ha molta gent i poca fricció per donar un like, però pocs s'escolten el primer episodi de debò, i a còpia de moure la gent per l'embut et queda l'audiència més fidel.

Qualitat, boca-orella i mencionar empreses

Sense pressupost de màrqueting i amb un producte capat per ser en català —i no addictiu, perquè l'oient de pòdcast és una mostra petita per definició—, l'única palanca real és la qualitat, i la qualitat es transmet pel boca-orella. Surten algunes tàctiques de baix cost i alt retorn: acordar amb un mitjà petit de premsa que publiqui el mateix dia (la "guspira" inicial, paraula que un dels dos cerca a contrarellotge enmig de rialles), i sobretot mencionar empreses durant els episodis. Quan menciones una empresa i l'hi fas saber, sovint et fa un like, un retuit o ho comparteix, i arribes a la seva audiència a cost zero. La regla que en deriva: trobar accions que costen segons d'executar però tenen un retorn potencialment enorme és el secret dels projectes, i la seniority precisament consisteix a optimitzar pel retorn i no per l'esforç o per fer veure que treballes.

El pla mínim: LinkedIn de marca personal i un Twitter de marca

El pla concret va ser deliberadament curt, quatre o cinc ítems. Assumint que és un side project al qual dediquen literalment una hora a la setmana i que cap dels dos és gaire de generar contingut a totes les xarxes, van decidir publicar només a LinkedIn (com a marca personal, Marc Collado i Àlex Rodríguez) perquè és on tenen més audiència, encara que sigui internacional i poc catalanoparlant. Com a màxim, un Twitter publicat com a marca per fer anuncis més petits i etiquetar les empreses mencionades. Res d'Instagram, SoundCloud ni de trossejar els episodis en clips de best-of: massa feina per al temps disponible. El procediment setmanal acordat: anunci a LinkedIn cada setmana i un recordatori (sembla que els dijous) reenviat a persones concretes, operacions quirúrgiques pensades per qui pot convertir o per periodistes que potser t'inclouen en un recopilatori de pòdcasts en català.

El Nirvana, el final cínic i el cap amunt i a la dreta

El tancament torna al to juganer. Davant l'acusació de cinisme, un aclareix que la seva manera d'encarar la feina —optimitzar pel resultat, no per escalfar la cadira— no és perquè el final estigui a prop, sinó perquè ja no té temps a perdre; es declara, de fet, en un "all time high", al zenit, al "punt àlgid" o directament al Nirvana de la seva vida. I amb aquesta imatge tanquen, recollint el desig que defineix tot el projecte: que el pòdcast vagi sempre cap amunt i a la dreta.