La tecnologia (no) ens alliberarà

El primer episodi gravat amb el podcast ja publicat

Foc a Terra havia sortit a la llum el dilluns anterior i aquest és el primer episodi que graven sabent que hi ha gent escoltant. La introducció s'improvisa amb deu minuts d'avís, i el que ha canviat no és tant la pressió com la responsabilitat: els cinc primers els van gravar «per tu i per mi», i ara ja poden posar noms i cares a l'audiència.

Tots dos s'han reescoltat aquells episodis i n'han sortit dues conclusions incòmodes: a l'episodi 3 un es va equivocar de micròfon i l'àudio és nefast, i l'altre s'encalla sempre amb «escletxa», que li surt com a «bretxa». La defensa: una de les motivacions del projecte és aprendre a parlar de tecnologia en català, i la setmana anterior ja els havia tocat resoldre com dir compounding.

Seixanta pestanyes obertes i l'angoixa que provoquen

En un episodi anterior ja va sortir que Àlex treballa amb seixanta pestanyes obertes al navegador, i a Marc allò se li va quedar clavat: només saber que hi són li provoca angoixa. Àlex les compta en directe i n'anuncia vint-i-vuit —«hem baixat de 60 a 28»— mentre l'altre pregunta si té un ordinador de 128 gigues de RAM. El rècord, però, és d'un amic que li va dir que aquelles pestanyes eren només les d'una de les seves finestres.

El cotxe sense frens que ja inventarà l'airbag

El tema el proposa Marc, que avisa que la versió curta seria dir «no, no ens salvarà» i plegar: l'episodi amb la taxa de completesa més alta de la sèrie, bromegen —completesa és l'invent del dia per no dir completion rate.

La llarga arrenca amb una idea que anaven construint des del primer episodi: hem interioritzat que la tecnologia és un bé en si mateix, que sempre arriba en clau positiva, i d'aquí surt la confiança que ja ens salvarà. Fem-ho tot malament, que més endavant apareixerà alguna cosa que arreglarà el pollastre. La imatge que hi posa és anar a tres-cents per hora contra una paret, sense frens, confiant que ja ens inventarem l'airbag pel camí.

El sistema ven la cura del mal que crea

Àlex es declara reaccionari amb la tecnologia perquè hi veu massa fanatisme. Es celebra que el capitalisme i la tecnologia resolguin problemes del planeta, però molts els ha creat el mateix sistema: recorda una frase, d'autoria que no sap situar, sobre el capitalisme com el millor sistema per resoldre els problemes que ell mateix genera. L'exemple són les apps de meditació i de mindfulness, les de gestionar l'estrès, les d'administrar un temps lliure que no tenim.

El mateix amb l'obsessió per la millora contínua: les cadenes de Duolingo generen un estrès i una frustració que després s'han de tractar amb ioga o amb l'app de Calm. La sortida que proposa és filosòfica: tendim a afegir coses com a solució en comptes de treure'n, i la majoria de problemes es resolen per substracció, no per addició.

Dos-cents mil anys asseguts a la vora del foc

Per posar-hi escala, l'Homo sapiens fa uns dos-cents mil anys que existeix i els catorze anys d'smartphone són un sospir evolutiu. La imatge els arriba de la sèrie Devs, que un dels dos recomana: un personatge mira el passat, veu uns xavals tirant pedretes vora una foguera i es pregunta com pot ser que ens hàgim passat mil·lennis sense fer res. Dos-cents mil anys asseguts a la vora del foc —mai més ben dit— i de sobte depenem d'una cosa que fa quatre dies que existeix. De regal, la broma de l'episodi: aquí un mira una sèrie i l'altre cap, i el que no en mira encara deu Fight Club.

No fer res és boníssim per al cervell

Hem acceptat com a societat que no fer res és dolent. Àlex ho remunta a l'avi o al pare que et retreien de passar el dia al sofà, i ho contraposa a la vida adulta, on no queda ni un moment per estirar-s'hi. Per ell no fer res és boníssim per al cervell, i ho manté religiosament: un parell de setmanes l'any d'«encefalograma pla», sense res productiu, dormint més i passejant sense objectiu.

L'altra cara és la productivitat tòxica de LinkedIn: els hustlers i els gurus que et diuen que t'has de llevar a les cinc del matí, fer esport, escriure un diari, meditar i fotre't una dutxa freda abans de començar a treballar. Ho deixen apuntat per a un altre episodi, però la conclusió ja és clara: la productivitat com a requisit d'una vida completa no val per a tothom.

Només l'1 % ens fa millors com a espècie

Àlex hi contraposa la seva tesi: la tecnologia sí que ens salvarà, però només l'1 %, xifra que reconeix arbitrària. Hi posa internet, els navegadors i sobretot els telèfons mòbils, que han permès a països en vies de desenvolupament saltar-se una etapa sencera d'infraestructura, i la tecnologia espacial que acaba aterrant en regions àrides. La resta, diu, és xamanisme.

El que el treu de polleguera és el discurs: startups que asseguren que estan canviant el món i que al final són una app per repartir pizzes. El problema no és el repartidor, sinó qui ven una visió megalòmana perquè així és més fàcil aixecar diners. Un Glovo, un Typeform o un TravelPerk poden ser empreses ben parides i fer-nos la vida més còmoda, però no ens fan progressar com a espècie.

Tecnòlegs escèptics, Ted Kaczynski i el canó del tanc

Marc reclama la paraula i proposa l'etiqueta que els defineix a tots dos: tecnòlegs escèptics. No està en contra de la tecnologia —s'hi dedica i n'és un apassionat—, però un cop la veus des de dins en veus el procés perniciós. Tampoc no és cap amish, tot i que confessa que s'ha llegit el manifest de Ted Kaczynski, conegut com a Unabomber: res a veure amb les bombes, però el diagnòstic li sembla molt encertat per a l'època.

El seu exemple de com percola el progrés és militar. En disparar, el canó d'un tanc genera un moment de força que el desestabilitza i fa que la bala no vagi on apuntaves; la solució va ser un sistema d'estabilització electrònica, del qual va sortir el control d'estabilitat dels cotxes. Àlex n'extreu la conclusió: quan vas d'A a B no hi arribes pel camí previst, sinó de retruc, perquè algú altre buscava una cosa diferent.

Ho il·lustren amb el reciclatge: el Ramon, conegut de tots dos, volia que la tecnologia t'ho resolgués —tira-ho tot al mateix cub—; Marc, anar a granel amb pots de vidre. Acaben en un middle ground.

Amazon, la gig economy i les dades que regalem

Per Àlex el problema no és només qui construeix la tecnologia, sinó qui no la qüestiona: no posicionar-se també és posicionar-se i acaba donant més poder a les grans empreses. Cita el «jo no podria viure sense Amazon» que ha sentit tantes vegades, quan fa deu anys ningú no hi comprava bolquers i tothom se'n sortia igual.

D'aquí surten les barbaritats conegudes: centres logístics on els treballadors han de pixar en ampolles perquè els compten els segons fora de la línia, i torns inhumans a Uber, Glovo i la resta de la gig economy, que es venia com la llibertat de triar quan treballes i acaba erosionant drets guanyats en dècades. Amb les dades igual: les hem regalat a Google, Facebook, Amazon o Twitter amb una alegria que d'aquí a vint anys mirarem com ara mirem qui es pensava que fumar era bo per a la salut.

Silicon Valley a la cuina, i literalment

Marc hi afegeix la idea central: la tecnologia se't posa a les mans sense demanar permís, sempre en clau positiva, i per això no la qüestiones mai. Deixes córrer l'ideari uns anys i et trobes les fake news de Facebook. El terreny cedit no es recupera, com passa amb les mesures polítiques: posa d'exemple el confinament, deixant clar que no entra en teories conspiratives.

Amb els emprenedors de Silicon Valley va anar igual: tot era positiu, anaven amb xancletes, semblaven bona gent, i els hem deixat entrar fins a la cuina. Àlex converteix la metàfora en literal: té una Alexa a casa —que només fa servir per posar el compte enrere mentre cuina—, la Thermomix del Lidl connectada al wifi i les bombetes també. A l'altre li encanta la troballa i sospita que la portava preparada; no la portava.

Agraïments i com es llança un side project

Tanquen anunciant que el pròxim episodi el dedicaran a explicar com van llançar el podcast, amb pèls i senyals. Abans, Àlex agraeix la rebuda —missatges de suport, descàrregues, gent compartint-ho per LinkedIn, Twitter i Facebook— i aprofita per dir en directe la paraula «escalf», que no li agrada gens però forma part de l'exercici de millorar el català. Marc s'hi suma i avisa que ningú no hi trobarà cap alquímia: el que van fer és bastant low tech, i potser per això va funcionar.