La tecnologia (no) ens alliberarà

El primer episodi gravat amb el podcast ja publicat

És el primer cop que graven després d'haver fet públic Foc a Terra: el van llançar el dilluns anterior, i els cinc episodis previs els havien gravat «per tu i per mi», sense saber encara qui els escoltaria. Ara un dels dos ja hi posa cara —noms, cognoms i vincles familiars de gent que sap que els està escoltant—, i això més que pressió ho viu com una responsabilitat a l'hora de triar quines anècdotes explica. Tots dos van fer una marató per reescoltar-se, i d'aquí surt la confessió: l'àudio de l'episodi 3 és nefast perquè es van equivocar de micròfon, i un dels amfitrions s'encalla recurrentment amb la paraula «bretxa», que en català és «escletxa». La motivació de fer el podcast en català era justament aquesta, aprendre a parlar de tecnologia en la llengua pròpia: la setmana abans havien après «compounding».

Tecnòlegs escèptics, una etiqueta per definir-se

El tema d'avui és si la tecnologia ens salvarà o no, i de seguida es defineixen com a «tecnòlegs escèptics». Cap dels dos està en contra del progrés —s'hi dediquen, no es farien aquesta putada— però precisament per veure-ho des de dins detecten com de perniciós pot ser el procés. La crítica de fons la sintetitza una frase que recorden de memòria: el sistema capitalista és el millor sistema per trobar solucions als problemes que ell mateix crea. I el mateix passa amb la tecnologia.

La solució per substracció, no per addició

De la frase neix l'argument central: estem creant apps de meditació, de mindfulness, per gestionar l'estrès, per administrar el temps lliure que no tenim o per aprendre a delegar. Però potser, si no ens haguéssim sobrecarregat d'aplicacions i de dependència tecnològica, no ens caldria res de tot això. Un dels amfitrions ho lliga amb l'episodi de les dependències tecnològiques: l'obsessió per quantificar-se, mesurar-se i encadenar ratxes a Duolingo acaba generant una ansietat que després has de tractar amb més apps. La lliçó vital que defensa és que els humans tendim a afegir coses com a solució en comptes de treure'n, quan la majoria de problemes es resolen per substracció, no per addició.

200.000 anys vora el foc i catorze amb l'smartphone

Per posar context històric recorden que l'Homo sapiens fa uns 200.000 anys que existeix, a l'est d'Àfrica, i que l'smartphone amb prou feines en porta catorze: una pipada en l'escala evolutiva. La imatge ve de la sèrie Devs, on un personatge pot mirar el passat, veu uns nens tirant pedretes vora el foc i es pregunta com hem pogut passar tants mil·lennis «fent res». De cop ens hem tornat una espècie totalment dependent d'una cosa que fa quatre dies no sabíem ni que existia. La conversa deriva, entre bromes, cap a sèries pendents que sempre s'apunten i miren dotze anys tard, com Fight Club.

No fer res és boníssim per al cervell

D'aquí surt una de les tesis que més defensen: hem absorbit la idea que no fer res és dolent —l'avi o el tiet que et retreia passar el dia al sofà—, quan no fer res és boníssim per al cervell. Un dels dos explica que es reserva religiosament un parell de setmanes l'any per fer «encefalograma pla»: no res productiu, dormir més, alguna partida de videojocs, voltes sense rumb. És la seva manera de contrarestar la creença superimposada que has de ser productiu tota l'estona, la mateixa «productivitat tòxica» dels hustlers i gurus de LinkedIn que et venen que t'has de llevar a les cinc, fer esport, escriure un diari i una dutxa freda. Apunten parlar-ne un altre dia.

La teoria de l'1%, només una mica de tecnologia ens millora

Àlex hi contraposa la seva teoria, més orientada al business: la tecnologia ens salvarà, sí, però només l'1%. Hi ha invents que ens han fet millors com a espècie —internet, els navegadors, els mòbils, que han permès a generacions senceres de països en desenvolupament saltar-se la infraestructura del PC, o la tecnologia d'exploració espacial que acaba ajudant el tercer món. La resta és «xamanisme i artificialitat»: empreses que diuen que canvien el món quan en realitat són «una app de repartir pizzes». Un Glovo, un Typeform o un TravelPerk poden ser empreses tecnològiques molt ben fetes que ens fan la vida més còmoda, però no ens fan progressar com a espècie; al contrari, ens mourem i pensarem menys, i la genètica de les properes generacions en sortirà pitjor.

Ted Kaczynski, el Unabomber, i el seu manifest

Per marcar distàncies amb el ludisme apareix Ted Kaczynski, el Unabomber. Un dels amfitrions confessa haver-se llegit el seu manifest i estar molt alineat amb el seu pensament —sense res a veure amb posar bombes—, perquè considera que tenia molta raó i que era bestialment lúcid per a l'època. Si aixequés el cap avui, diria «us ho vaig dir».

El tanc, l'estabilitzador i com percola el progrés

Per mostrar que el progrés és imprevisible, un dels dos explica que durant la Segona Guerra Mundial els tancs no encertaven el tret perquè la força del canó desestabilitzava el vehicle; es va inventar un sistema d'estabilització electrònica, i d'aquella tecnologia militar en va sortir el control d'estabilitat dels cotxes, que ha salvat moltíssimes vides. És el «trickle down»: el progrés percola les capes de la societat. La conclusió, però, és que mai vas d'A a B directament —arribes a B per pura casualitat, perquè algú en un altre sector volia una cosa completament diferent—, i per això és perillós confiar que «ja ho arreglarem més endavant».

El reciclatge i la postura del Ramon contra el middle ground

L'exemple que ho il·lustra és una discrepància amb un oient, el Ramon, sobre el reciclatge. El Ramon defensava la visió capitalista: que la tecnologia ja s'encarregui de gestionar el que llences i te'l torni «prístí» a l'altra banda, sense haver-te de preocupar. L'altra postura, més de substracció, és anar amb pots de vidre a omplir i generar menys residus d'entrada. La conversa busca un middle ground, però serveix per il·lustrar el risc de pensar que el problema és inevitable i que algú altre el resoldrà.

La gig economy i el cost humà de delegar-ho tot

No posicionar-se, ser equidistant també davant la tecnologia, és un problema: si no qüestiones la governança que estan creant les grans tecnològiques i la dependència que generen —«no podria viure sense Amazon», quan fa deu anys ningú comprava bolquers per Amazon—, els dones encara més poder. I el resultat són barbaritats: els centres logístics d'Amazon on els empleats han de pixar en ampolles perquè els compten els segons fora de la línia, i les empreses de la gig economy com Uber o Glovo que, sota la xerrameca de la llibertat de triar quan treballes, en realitat destrueixen drets laborals conquerits durant dècades. Qui calla i no critica perpetua el problema.

Les dades, el tabac i els marcians que ens jutjaran

La tecnologia se't fica a casa sense preguntar, sempre amb connotació positiva i amb el benefici del dubte. Quan deixes córrer aquest ideari uns anys, t'hi trobes les fake news de Facebook. Igual que els qui fa cinquanta anys es pensaven que fumar era bo per a la salut —un d'ells jura haver vist gent fumar dins d'un avió de petit—, d'aquí a dècades mirarem enrere esgarrifats per com regalàvem alegrement les dades a Google, Facebook, Amazon o Twitter. Hi posen també el paral·lelisme amb el confinament de la covid: un cop el govern et tanca a casa i la gent calla, el terreny perdut és dificilíssim de recuperar, i als emprenedors de Silicon Valley —els tios simpàtics amb xancla— els hem deixat entrar fins a la cuina. I la metàfora és literal: un dels dos té un Alexa i una Thermomix del Lidl connectada al wifi escoltant tota l'estona.

Agraïments i avançament del proper episodi

Tanquen amb gratitud per la rebuda del llançament del dilluns anterior —missatges de suport, «escalf» (paraula que un confessa que no li agrada gens), descàrregues i molta gent compartint-ho per LinkedIn, Twitter i Facebook. El proper episodi serà sobre com van llançar el podcast, però avisen que ningú no espera alquímia: el que van fer és «bastant low-tech», fent poques coses molt ben concentrades sota la llei del mínim esforç i màxim retorn.