Si Sócrates tingués un Apple Watch

El primer episodi del 2022 gira el Kaizen cap endins

A l'episodi anterior havien parlat de millora contínua i de Kaizen —concepte que hi va portar Marc— en clau de side projects; aquest gira la idea cap a un mateix: el Quantified Self, la dèria de mesurar-s'ho tot amb Apple Health, Google Fit, Fitbits, polseres i anells. Comencen per casa: el podcast també fa la seva millora setmanal, amb els dissenys de la Carol, la dissenyadora, i l'iCloud Drive que Marc havia muntat per ordenar-ne els assets. L'excusa concreta són els propòsits de fi d'any de Marc, que ell mateix veu com petites statements per sentir-se bé en el moment. Àlex li esmena el barbarisme —en català són propòsits, no resolucions— i rep rèplica: «la resolució és per parlar de pantalles».

Set anys fabricant-se la constància a base de reports

Àlex hi va entrar fa set o vuit anys, quan començava a emprendre, tenia vint-i-tants i les apps de mòbil explotaven. El detonant va ser una lesió seriosa de lligaments, que el va portar a imposar-se esport diari; el segon motiu, la feina: es defineix com una persona inconstant i caòtica, i amb socis i sous a pagar allò no li servia. La recepta va ser petita i acumulativa —cada divendres un report de les reunions, després un de vendes per a socis i equip, i un altre amb els highlights— fins als dies temàtics d'avui: cada dia dedicat a una àrea —vendes, estratègia, màrqueting— dels projectes que porta.

Del Garmin 310 als gadgets amb stop loss

Marc hi va arribar per dos camins sense relació. El primer és la carrera d'enginyeria industrial, amb el Kaizen i la història de Toyota incorporats: coses que avui semblen evidents —que un operari pugui aturar la línia de producció, que els suggeriments pugin de baix cap a dalt— llavors no ho eren gens. El segon és córrer, molt abans que es digués running i quan encara «córrer era de covards»: a la pista d'atletisme tothom duia un rellotge enorme de pantalla quadrada, el Garmin 310, i en saber que era un GPS que comptava quilòmetres se'n va comprar un. Encara no hi havia app de mòbil, calia endollar-lo a l'ordinador i «era un drama».

D'aquí n'ha sortit una economia pròpia: el seu perfil de Wallapop delata una màquina de comprar i vendre, i el mètode és assignar a cada aparell un cost d'ús. Sap que no li durarà més de tres o sis mesos, el cuida i el revèn: una subscripció mensual amb un preu mínim per sota del qual no baixa, un stop loss del Quantified Self. De tot el que ha provat en destaca l'Oura Ring per al son, i cita el WHOOP 4.0, el pas per Suunto, Polar i Garmin, l'entusiasme actual per Coros i l'Apple Watch.

L'inventari de software: d'Audiogalaxy a l'Untappd

Àlex fa el camí invers: de hardware, ben poc. L'intent més memorable és un regal d'aniversari: el sensor que es fica a la sola de la bamba, inservible perquè ell tenia un ordinador amb Linux; Marc l'identifica al vol —el Nike+ iPod, amb el forat a la sola i el connector de 30 pins—. El seu primer hardware de debò és l'Apple Watch, comprat fa tres anys per la piscina i pel cor, després de quinze o vint anys sense rellotge perquè a l'institut te'ls robaven. En software hi és des de sempre: Audiogalaxy el va dur a l'Audioscrobbler, després Last.fm, que li comptava el que escoltava al Winamp i a Spotify; van seguir Foursquare i Google per a la localització, Fitocracy i 8fit per al fitness i fins i tot Untappd per apuntar-se les cerveses.

Duolingo, la ratxa i els propòsits que no s'adapten

Aquest any Àlex ha dit prou. Va arribar a fer tracking amb set o vuit aplicacions alhora, n'ha tancat perfils i n'extreu una regla: quan una cosa et genera més estrès que benefici, alguna cosa falla. Aquestes apps no estan pensades perquè un dia te les saltis: si una altra prioritat passa al davant, t'omplen de recordatoris. L'exemple és Duolingo i la seva cadena: si la trenques tornes a començar, i acabes fent cada dia la lliçó més fàcil per no perdre la ratxa en comptes de la que t'ajudaria a aprendre l'idioma. Feta la llei, feta la trampa.

El segon problema és que ignoren que tu evoluciones: et poses una fita l'1 de gener i sis mesos després pots haver tingut un accident, haver-te aparellat o separat o haver de canviar de feina. Ell va començar el 2021 confinat a Barcelona, l'any va anar per camins estranys i els propòsits no es van moure: en tenia nou de diaris més enllà de la feina —esport, trenta minuts de guitarra, trenta de lectura, escriure entre journaling i blog, comentar a LinkedIn—, controlats amb Everyday, una app d'un amic seu català. El cas més gràfic és la lectura: es proposa llegir tants llibres com anys té i l'any passat en va fer 34, amb Guerra i Pau ocupant-lo fins gairebé el juny i dos de molt curts ventilats el 31 de desembre. Enguany l'ha abaixat a 15, perquè el seu moment vital és un altre: cal ser l'amo dels propis hàbits o ells acaben sent els teus amos.

Els segments minats d'Strava i el primer quilòmetre

Marc i un amic han deixat Strava, per a ell pràcticament l'única xarxa social que li quedava. El motiu: sortia a córrer per pensar, es mirava el Garmin i, amb el primer quilòmetre a 5:30, ja es fotia canya a si mateix —«Marc, vas fent pena»— pensant en el que dirien els col·legues quan pugés l'activitat. El que ho rebenta són els Strava Live Segments: en entrar en un tram marcat per GPS, el rellotge et diu en temps real quants segons vas per darrere de cada amic. «La cosa més angoixant del planeta», i sense escapatòria, perquè els segments estan minats. La balança: el plaer de saber que la vida va sobre rails contra l'ansietat de sentir-se vigilat.

Perdidos, Xanadu i la norma dels deu anys

Pausa per a una rèplica que Marc no es pot estalviar: Àlex l'ha pintat com el que mira moltes pel·lícules i sèries, i qui el conegui pensarà que és «un fals i un traïdor», perquè l'última sèrie que va veure va ser Perdidos, cap al 2010. Àlex es defensa dient que ell n'ha vist tres a la vida i només en sap enumerar dues: Xanadu i Machete. Marc hi contraposa la seva norma: evitar el que s'hagi produït els últims deu anys, pel Lindy effect, perquè encara no sabem què val la pena dels 2000 i val més esperar que les dolentes s'autodescartin.

L'anell que et fa dormir pitjor i Sòcrates

Marc hi posa el microexemple definitiu: l'Oura Ring. Només entrar al web i pensar que te'l compraràs ja dorms millor, de bo que és el màrqueting. El problema arriba quan el tens: la nit que no agafes el son penses que trencaràs la ratxa i que et sortirà un rating pèssim i un readiness dolent, i encara dorms pitjor. La sortida acaba sent treure-se'l i dormir com un tronc. És la muntanya russa que es descriu a si mateix: de mesurar-ho tot a no mesurar res, i tornar-hi quan et sembla que la vida se't va de rails. D'aquí surt la broma que dona títol a l'episodi: recordant —mal citat i mal traduït, ho admet— allò que la vida que no es mesura no és digna de ser viscuda, conclou que si Sòcrates tingués un Apple Watch, segur que en portaria un.

L'objectiu és buit; el que compta és el sistema

La lliçó que en treu Marc és la distinció entre objectiu i sistema, amb una frase que el va deixar de pedra: en qualsevol cursa, guanyadors i perdedors comparteixen el mateix objectiu —guanyar—, però només un el compleix; la diferència no és mai l'objectiu, sinó el sistema. L'exemple propi és l'ultratrail: te'l poses com a fita, l'acabes rebentat i passes quatre mesos sense córrer. Un objectiu, en si mateix, és buit: l'has assolit, i ara què? Ets el mateix amb una medalla més, i demà et pot atropellar un autobús. Un deriva molt més plaer de la direccionalitat de la seva vida que de l'estat en què es troba: cobertes les necessitats bàsiques, saber que vas cap amunt val més que arribar, perquè a arribar t'hi acostumes de seguida.

Qui va decidir què vol dir ser productiu

Àlex tanca amb una pregunta: qui dictamina aquests estàndards de productivitat i d'objectius vitals? Sospita que els van definir homes que tradicionalment marcaven el panorama professional i que mai s'havien hagut de preocupar de res fora de la feina, amb el dia sencer per dedicar-l'hi. Queda apuntat també un episodi futur sobre els gurus de la productivitat que s'aixequen a les cinc del matí i, abans de treballar, es fiquen en un bany de gel, mediten, escriuen el diari, llegeixen, expressen gratitud i van al gimnàs: vint-i-sis coses abans de començar.