Si Sócrates tingués un Apple Watch

El primer episodi del 2022 i l'herència del Kaizen

És la primera gravació de l'any i arrenca com a continuació de l'episodi anterior sobre la millora contínua i el Kaizen. La idea és portar aquell concepte —que venia del món industrial i dels side projects, on cada setmana s'hi fa una petita millora— al terreny personal: la millora contínua d'un mateix. De passada expliquen com cada setmana van polint el propi Foc a Terra, des dels dissenys de la seva dissenyadora Carol fins a un iCloud Drive nou per organitzar assets, notes i episodis.

El pretext immediat són els propòsits d'any nou. Hi ha una broma recurrent sobre la paraula correcta en català —«propòsits», no «resolucions», que es reserva per a les pantalles— i s'estableix el doble fil de l'episodi: el Quantified Self (la dinàmica de mesurar-s'ho tot amb apps com Apple Health o Google Fit, polseres, Fitbits i anells intel·ligents) i les millores incrementals que en teoria s'hi acumulen.

Dues entrades al món del tracking, negocis i running

Cadascú explica com hi va entrar, i resulten camins molt diferents. Àlex hi va arribar per la via dels negocis fa set o vuit anys, quan començava a emprendre: es definia com una persona molt inconstant i caòtica, però amb socis, sous a pagar i responsabilitats, va decidir imposar-se accions setmanals. Va començar petit —un report dels divendres amb les reunions, després un de vendes, després els highlights de la setmana— fins a arribar avui als dies temàtics, en què dedica cada jornada a una àrea diferent (vendes, estratègia, màrqueting) dels diversos projectes que porta.

Marc situa el seu origen a mitja carrera d'enginyeria industrial, on la idea del Kaizen i les metodologies àgils (la història de Toyota, el fet que un empleat pugui aturar una línia de producció) li van encaixar de manera natural. Però el detonant pràctic va ser posar-se a córrer, molt abans que el running fos l'esport nacional —quan, broma inclosa, «córrer era de covards»—. A la pista d'atletisme va veure que tothom duia un rellotge gegant, el Garmin 310, en va comprar un, i d'aquell primer GPS —que encara s'havia de connectar a l'ordinador— va néixer la seva afició al tracking.

Hardware contra software, dos perfils de quantificador

La conversa dibuixa una divisió clara. Marc és el perfil hardware: confessa que el seu perfil de Wallapop és una màquina de comprar i vendre dispositius, perquè a cada gadget li assigna un cost d'ús com si fos una subscripció mensual, sabent que el revendrà —té, diu, un «stop loss» al seu quantified self. De tot el que ha provat destaca l'Oura Ring per al son i el WHOOP 4.0, i en rellotges GPS ha passat per Suunto, Polar i Garmin, ara molt enganxat a Coros, a més de l'Apple Watch.

Àlex es reconeix més de software i amb molt poc hardware: recorda un regal fallit (un sensor per a la sola de la bamba que no funcionava amb el seu ordinador Linux) i situa el seu primer hardware de tracking real en l'Apple Watch dels últims tres anys, que va comprar quan va tornar a la piscina i pel seguiment del cor, on diu que destaca sobre la competència. Després de gairebé vint anys sense rellotge, admet que ja no pot viure sense l'Apple Watch.

Last.fm, AudioGalaxy i la prehistòria del tracking musical

El viatge nostàlgic és d'Àlex i retrocedeix fins a l'època pre-iTunes. La seva primera aplicació de tracking no va ser de fitness sinó de música: a través d'AudioGalaxy —un gestor de descàrregues d'àudio— va arribar a AudioScrobbler, que es convertiria en Last.fm, una eina que encara fa servir avui i que comptabilitza estadístiques de tot el que escoltes (cançons, àlbums, artistes). La feia servir des de l'institut amb el Winamp i el Windows Media Player. Marc, que no havia tocat l'AudioGalaxy, hi connecta confessant la seva pròpia obsessió per etiquetar bé les cançons a l'iTunes perquè el sistema les reconegués.

A partir d'aquí en van venir moltes més: Foursquare per a la localització i els viatges, Google per a dades de desplaçament, i a nivell de fitness apps com Fitocracy o 8Fit. També rescaten Untappd, la xarxa social per registrar i puntuar cerveses, i el mític Nike+ iPod, amb el sensor que anava amagat dins la sola de la bamba i es sincronitzava amb l'iPod pel connector de 30 pins.

Quan el tracking et genera més estrès que beneficis

El punt d'inflexió compartit és el cansament. Tots dos expliquen que han anat tancant perfils i reduint apps —s'havia arribat a fer tracking amb set o vuit alhora— en adonar-se que quan una eina et genera més ansietat que profit, alguna cosa falla. El problema de fons, plantegen, és que aquestes apps no estan pensades perquè un dia te les saltis: et penalitzen amb recordatoris, notificacions i pressió diària.

L'exemple és Duolingo i la seva cadena: per no trencar la ratxa acabes fent la lliçó més fàcil del dia en comptes de la que volies, de manera que es perverteix l'objectiu inicial —aprendre idiomes—. «Feta la llei, feta la trampa», resumeixen, com a símptoma de com es corromp el model de la millora contínua.

Strava, els segments minats i la cursa per pensar

L'anècdota més vívida és de Marc i Strava, que era pràcticament la seva única xarxa social esportiva i que va acabar abandonant. El motiu: sortia a córrer per buidar el cap, però mirar el ritme a mig quilòmetre el feia abandonar la intenció de pensar i posar-se a perseguir la marca, sabent a més que en pujar la cursa els col·legues jutjarien si havia anat lent.

El que ho fa insuportable és una funció del Garmin, els «Strava Live Segments»: en entrar en un tram marcat per GPS, el rellotge t'avisa en temps real de quants segons vas per darrere de cada amic. Com que els segments estan pertot, sortir a córrer tranquil es torna impossible. És la metàfora de la «navalla de doble tall»: el plaer de sentir que la vida va sobre raïls contra l'ansietat de saber-se permanentment observat.

Els propòsits no s'adapten al teu moment vital

Un dels aprenentatges centrals és que les fites ancorades a l'any natural no contemplen que tu canvies. Si l'1 de gener et poses nou propòsits diaris —esport, mitja hora de guitarra, llegir, escriure, comentar a LinkedIn— i al cap de sis mesos t'arriba un accident, un canvi de feina, una nova parella o més càrregues, els propòsits segueixen intactes mentre la teva vida no, i acabes esclau dels teus hàbits.

Àlex ho il·lustra amb la lectura: té el costum de llegir tants llibres com anys té, i l'any passat en va arrossegar 34 (amb un Guerra i Pau que li va durar fins al juny i dos llibres curts el 31 de desembre per arribar-hi). Aquest any ha abaixat el llistó a 15 perquè el seu moment és un altre: cal ser «l'amo dels teus hàbits» abans no es converteixin en els teus amos. Per al seguiment fa servir Everyday, una app feta per un amic seu de Catalunya. Marc, per la seva banda, matisa la seva fama de cinèfil: amb prou feines mira sèries (es va quedar a «Perdidos» cap al 2010) i té la norma d'evitar cinema i literatura dels últims deu anys, esperant que el temps decanti què és bo.

L'Oura Ring i la nit que dorms pitjor perquè et miren

Marc afegeix un microexemple de com l'eina pot jugar en contra: amb l'Oura Ring, només pensar a comprar-lo ja et fa dormir millor pel màrqueting que envolta el producte. Però la nit que no aconsegueixes dormir, saber que l'anell t'està mesurant i que et donarà un mal «readiness» l'endemà encara t'angoixa més. La solució acaba sent treure-te'l i dormir com un tronc. És el cicle de muntanya russa entre mesurar-ho tot i no mesurar res.

El sistema per damunt de l'objectiu (i el guiny a Sócrates)

La reflexió de fons és la diferència entre objectiu i sistema. La frase que se cita —els guanyadors i els perdedors comparteixen el mateix objectiu, però només un té el sistema correcte— porta a la conclusió que cal premiar el sistema, no la fita: la felicitat ha de derivar de la millora i de la direccionalitat de la vida, no d'arribar a un lloc concret, perquè a qualsevol estat un s'hi acostuma de seguida (la «nova normalitat»). Un objectiu assolit, en si, queda buit.

D'aquí surt el títol de l'episodi: la cita mal recordada de Sócrates segons la qual «la vida que no es mesura no és digna de ser viscuda», amb la broma que, si Sócrates hagués tingut una polsera —o un Apple Watch—, segur que en duria una. El tancament és una reflexió oberta que es deixa per a un futur episodi sobre els gurus de la productivitat: qui dictamina aquests estàndards de com cal viure i ser productiu? Potser, apunten, els van definir homes que tradicionalment no s'havien hagut de preocupar de res fora de la feina i tenien tot el dia per dedicar-li.