Un vol de Barcelona a Barcelona

Fons falsos contra ensenyar el garatge de debò

Episodi sense convidat que arrenca amb el fons de la videotrucada: un dels dos hi té vidres, transparència i plantes que pengen, res de mansió virtual. D'aquí surt una petita tesi sobre la gent que es posa fons falsos —cases victorianes, finestrals amb mar— davant dels qui ensenyen casa seva tal qual, fins i tot un garatge amb paperassa, joguines trencades i el casc de la moto. Un dels dos admet que mai s'ha posat un fons d'aquests perquè la tecnologia encara no retalla bé el cabell anàrquic, i que tant és: la feina d'avui no està ancorada en un cubicle.

Els deures sobre per què un avió no pot aterrar

El tema real és un viatge esperpèntic de la setmana anterior. Àlex havia donat "deures" a Marc —esbrinar quin protocol segueixen els avions quan no poden aterrar per causes climàtiques— i Marc confessa, mortificat, que per primer cop a la vida no els ha fet. La solució improvisada és el que presenten com la primera intervenció en directe de la història del programa: truquen al Jordi, que de jove anava per pilot abans de fer-se dissenyador, i li pregunten en temps real.

Molles de pa, torres de control i la tornada a Barcelona

Marc parafraseja el que li expliquen amb termes mundans. Un avió surt amb un pla de vol que és com les molles de pa de Hansel i Gretel: una cadena de torres de control que et van confirmant que tot va bé. Quan una torre t'avisa que no hi ha visibilitat, busques l'aeroport més proper que sí en tingui. El criteri, doncs, és proximitat però també visibilitat a l'origen: si el de més a prop està igual de tapat, no serveix. Per això, en un trajecte de tres minuts d'aire, l'opció amb sentit acaba sent tornar a Barcelona.

Esperpent a Sant Sebastià: cel serè i mur de núvols

Àlex reconstrueix l'odissea. Anava a visitar el client més antic de l'empresa amb els dos socis i el project manager, el Jose, que venia de València; vol Barcelona–Sant Sebastià a les set del matí per encadenar un dia sencer de reunions i sopar. El cel era serè i el vol plàcid fins que, passat Pamplona i el túnel cap al País Basc, el panorama canvia de cop a cel negre i pluges. El capità anuncia que no hi ha visibilitat —el vol anterior havia desviat cap a Bilbao—, l'avió fa un amago de descens, torna a pujar sense cap turbulència i acaba enfilant de nou cap a Barcelona. De la conversa amb l'aerolínia surten els dubtes: per què no provar Pamplona, que feia un sol esclatador, o Santander? Apareixen dues hipòtesis a mig camí del cunyadisme —que Vueling té el hub a Barcelona i els avions hi tornen abans de parar enlloc, i que companyies com Ryanair apuren tant el combustible que no en porten per desviar-se i tornar— i la dada que l'aeroport de Donosti no té aterratge automàtic: tots els aterratges hi són manuals.

Una reunió de socis a 120 per hora dins d'un Tesla

Davant del desori, els tres socis agafen un dels cotxes i es fan sis hores de carretera (el Jose torna pel seu compte cap a València). El més curiós: aprofiten el trajecte per avançar la reunió trimestral de socis —la de cinc o sis hores— dins del cotxe, gravant les conclusions a un grup de WhatsApp i parant a carregar el Tesla. Catorze hores de cotxe en dos dies. Àlex en surt convençut que la informalitat va generar connexions noves: massa sovint fem reunions en entorns asèptics i controlats, i sortir de la caixa va ser molt productiu.

Pensar caminant: els one-on-one peripatètics d'Ironhack

Marc empatitza només a mitges —dins d'un cotxe es distreu—, però reivindica pensar en moviment: camina molts quilòmetres perquè el cervell li funciona millor. Recupera els one-on-one que feia cap al 2014 amb els estudiants d'Ironhack: per no encadenar trenta reunions un divendres a la tarda, els convertia en passejades. Caminant, sostenen, desapareix la tensió del cara a cara: vas espatlla contra espatlla, amb la sensació d'anar cap a un destí comú. Àlex hi lliga l'escola peripatètica d'Aristòtil i lamenta que el seu somni de gravar el podcast caminant per la Diagonal xoqui amb la limitació dels micròfons.

Tesla: l'eficiència per substracció i la fusta de wengué

Àlex, que no té cotxe i no havia conduït mai un Tesla en llargues distàncies, fa el seu "comentari de polla vella": hi troba a faltar acabats clàssics com l'agafador del copilot i hi veu trossos de plàstic i fusta de prototip. Marc desmunta la percepció que els Tesla siguin cars: són barats per al seu segment precisament per això. Cada botó és una unitat de cost, així que els treuen tots i ho posen a la pantalla —fins als intermitents als nous Model 3—, hi posen sostre fotocromàtic i prescindeixen de mecanismes com la molla de la maneta. Aquesta eficiència per substracció els deixa un 15-20 % per sota en costos en una indústria de marges petits. Queda obert si calien mai les moltures de wengué i els seients de napa, però el posicionament és brillant: al cap del consumidor un Tesla viu entre un BMW i un Porsche, i no per casualitat el porten tots els taxistes.

El cotxe que va anar a la Xina i en va tornar

Àlex explica per què fa anys que només lloga. Quan va tornar d'Alemanya es va comprar un Megane de segona mà per mil euros, un cotxe atrotinadíssim que —literalment, insisteix, no és cap hipèrbole— havia anat a la Xina i havia tornat. Era el primer del grup d'amics amb cotxe i sempre el posava per concerts, festivals i mudances. Amb el temps, els amics se'n van comprar, ell va passar a viatjar més a l'estranger i el vehicle només acumulava multes i ensurts —fins i tot una grua d'una gravació del Polònia que te'l movia uns carrers pel Poblenou. Fets els números, amb el seguro, les reparacions, la benzina i la ITV anual, llogar quatre cops l'any li surt molt més a compte.

Partner o proveïdor: la sinceritat d'una relació desigual

El missatge de fons és el valor del factor presencial. La reunió, posposada un parell de cops, calia fer-la sí o sí, encara que el client hauria entès que no hi anessin. Aquest gest es valora moltíssim: amb aquesta gent, amb qui tenen nou anys de relació i que va ser l'únic client de fora de Barcelona que va anar a la festa dels deu anys de l'empresa, sí que es pot parlar honestament de partnership. I aquí Àlex marca distàncies amb el discurs típic de consultories i agències, que sempre et venen que "no som un proveïdor, som un partner": per ell és bullshit comercial, perquè un partner de debò només existeix en condicions d'igualtat, i sovint això no passa.

"Ja que estàs aquí": la serendípia que no surt per Zoom

L'altre gran avantatge de presentar-se en persona és el "ja que ets aquí, també em podries ajudar amb això". És matemàtic: en un catch-up amb un altre client li van acabar preguntant si feien relacions públiques i mòbil, oportunitats que online no haurien sortit mai. Per gestionar-ho, Àlex porta un Excel per client amb periodicitat, última visita, mida del pressupost i quota de cartera (share of wallet), amb un outcome esperat per visita —una oportunitat nova, una renovació, una pujada de preu—, tot i admetre que hi ha molt de feeling sobre el moment relacional amb cada client.

Reavaluar idees fixes: "encara només feu Ruby?"

Lligat amb això, Àlex reivindica revisitar conceptes que donem per fixats. Molts clients antics encara tenen la imatge d'aquell petit estudi de tres persones que només feia Ruby, quan l'empresa fa anys que té desenvolupadors de JavaScript, projectes d'IA i de realitat virtual, e-commerce, integracions d'ERP i consultoria de negoci. Recordar-los periòdicament tot el ventall obre portes —"no sabia que fèieu dashboards"— i el porta a confessar la quantitat d'oportunitats que han perdut per no tenir un procés comercial clar en deu anys, com a desenvolupador reconvertit a comercial.

Tres melons, el WWDC i els esmorzars que es queden petits

El tancament apunta temes per a futurs episodis: la IA com a motor de cerca (Perplexity, l'AI overview que ja és per defecte a Google als EUA), si té sentit mantenir mitjans en paper i com seria digitalitzar-los avui respecte de l'època d'Idealista cap al 2000, i les estratègies multidioma —el client té contingut en castellà, euskera i francès, gra per a models de llengua de l'euskera o el català. L'episodi surt el mateix dia del WWDC d'Apple, l'única gran tecnològica que no torna als esdeveniments presencials. Marc fa la falca de Parlem, recorden l'obra social sobre estafes i còpies de seguretat i un possible webinar de facturació electrònica (Holded, Harvest, gestoria), i bromegen que els esmorzars presencials ja no caben en quinze cadires i caldrà un algoritme per deixar gent fora.