"Nucelar", la paraula és "nucelar"

Una decepció, el crypto winter i un Binance que paga peatge

Episodi sense convidat que arrenca amb retret: Àlex confessa que no ve preparat —s'està convertint en tòpic— i, tot i així, decideix que la seva única aportació serà connectar amb el podcast anterior. La primera de les prediccions que es comença a complir és el daltabaix de les criptomonedes: Binance haurà de pagar prop de mil milions de multa per problemes amb el seu KYC, i Coinbase acomiada un 18 % de la plantilla després d'un 15 % previ. Brian Armstrong ho resumeix dient que no és un crypto winter sinó un "everything winter". La rèplica és que, de moment, només se'n ressent el que no és essencial —les criptos—, i que parlar d'hivern de tot caldrà esperar que arribi a l'alimentació o a l'habitatge.

El dubte sobre la fusió nuclear: massa silenci per ser tan revolucionària

Lligant-ho amb les prediccions, surt el tema central: la fusió nuclear i l'anunci recent d'un assoliment històric. Àlex hi posa una sospita honesta des de la ignorància declarada: si fos un avenç tan trencador, hauria estat portada a tot arreu i ja se n'haurien fet documentals al 30 minuts; la cobertura discreta el fa desconfiar i témer un possible nou Theranos —tecnologia teòricament factible però venuda com una jugada de pòquer fins que va caure Elizabeth Holmes. La resposta arriba en forma de promesa: avui es farà de professor de física.

Física aplicada a Foc a Terra: per fi serveix la E=mc²

Marc agafa el guant i explica el fons. Al nucli dels àtoms les partícules positives no es repel·leixen perquè les aguanta la força nuclear, molt més forta que l'electromagnètica però només a distàncies curtíssimes. Qualsevol procés nuclear allibera l'energia d'aquest nucli passant d'un element a un altre, i en el camí apareix una petita diferència de massa. Aquí entra la fórmula del grafiti de tota la vida: com que la velocitat de la llum al quadrat és un número gegant, qualsevol delta de massa minúscul es tradueix en una energia brutal. Per això els processos nuclears en donen tanta.

Fissió contra fusió: separar un nucli pesat o ajuntar-ne dos de lleugers

La fissió és el que ja sabem fer i el que mou les centrals actuals: a un urani 235 li llences un neutró, es torna urani 236 inestable i es trenca en bari i criptó, que sumats pesen menys que l'urani de partida —la diferència de massa és l'energia. La fusió és el camí invers: ajuntar dos àtoms lleugers per fer-ne un de més gros, tal com funcionen les estrelles. El repte és replicar el Sol a la Terra sense tenir-ne ni la pressió ni la temperatura. Es treballa amb deuteri i hidrogen per obtenir triti, amb tres avantatges: no és una reacció en cadena (si falla, no passa res), el deuteri no és tòxic com els residus de l'urani, i el potencial energètic és descomunal —un gotet de deuteri donaria per alimentar una casa durant... un any, no milions, però amb una quantitat ínfima de matèria.

What If?, l'univers que explota i la ciència dels superherois

La digressió arriba amb el llibre What If? de Randall Munroe, l'autor del webcòmic XKCD: si recreessis físicament un centímetre cúbic de cada element de la taula periòdica de costat, l'univers acabaria explotant, perquè els elements del final són tan radioactius que es destrueixen sols generant explosions de mida de nanoestrella. Quan se suggereix que potser tot això ja està inventat i és el que porta Iron Man al pit, la resposta és que la ciència dels superherois no compta: davant d'aquestes pel·lícules el millor és desactivar el cervell, perquè són ficció i no té sentit buscar-hi versemblança física.

El que s'ha aconseguit de debò: el net energy gain

El matís clau tanca la classe. El que s'ha celebrat no és energia infinita a punt: s'ha aconseguit que la reacció de fusió sigui termodinàmicament favorable, el famós net energy gain, una cosa que no s'havia assolit mai. Però mantenir les condicions per recrear el Sol exigeix una infraestructura animal —pràcticament una ciutat sencera per fer funcionar un sol reactor—, de manera que, comptat tot el conjunt, la viabilitat real no és que estigui lluny: està a anys llum.

El debat dels moonshots: replicar el Sol o aprofitar el que ja crema

Acabada la divulgació, s'obre la part d'opinió: fins a quin punt val la pena invertir en moonshots, tecnologies a anys llum de ser reals però la inversió de les quals percola cap avall a la societat. Hi ha dos canvis interessants. Un, que per primera vegada la fusió rep molts diners privats i comencen a aparèixer start-ups proposant mètodes alternatius i més barats, no pas els General Electric de torn. L'altre és el contrapunt que Marc planteja: si el problema és que recrear el Sol a la Terra és gairebé impossible, ja en tenim un de Sol que brilla gratis, i potser aquests diners s'haurien d'invertir a millorar l'eficiència de les plaques solars —tecnologia ja inventada— en lloc de muntar plantes de desenes de quilòmetres de diàmetre.

Trencar una llança per Musk i la taxa del sol del govern Rajoy

Aquí entra l'optimisme d'Àlex sobre el climate tech: els astres s'alineen perquè fins i tot els inversors que mai havien tocat el sector ja hi veuen retorns, i reconeix —a contracor— que personatges com Elon Musk hi han contribuït molt; sense SolarCity hi hauria hagut molt menys avenç. Es lamenta de l'estat de l'emmagatzematge i, sobretot, de la legislació: fins fa quatre dies a Espanya l'energia solar autoproduïda l'havies de regalar a l'Estat per la "taxa del sol" que va inventar el govern de Rajoy i que ha costat Déu i ajuda d'arreglar. El desig: que el 2023 o el 2024 es vegin progressos de debò, perquè se'ns acaba el temps per a un dels grans mals, el canvi climàtic.

El cas oposat: i si no s'hagués fundat SpaceX?

Marc demana el contrapunt invers. Imaginem que, a la vigília de SpaceX, en lloc de cremar una fortuna en coets reutilitzables s'hagués seguit millorant la NASA, que ja ens havia portat a la Lluna. Àlex respon que el progrés aniria més lent: menys recerca privada, menys troballes que acaben percolant a la societat i una dependència excessiva d'un sol actor. SpaceX no només va aportar competència sinó competitivitat, accelerant un ecosistema sencer —les sinergies entre SolarCity, Tesla i SpaceX, des de les bateries dels cotxes fins a la càrrega bidireccional que apunta com una de les tecnologies del 2023. De passada apareix Relativity, l'empresa americana que porta SpaceX a l'extrem imprimint en 3D cada peça d'un coet: cent vegades menys parts, deu vegades més ràpid, l'ordre d'innovació que fa que una empresa hagi d'anar bé.

Disruptiu o incremental: SpaceX, Ford i la motxilla de 200 anys

El nus del desacord és conceptual. Marc objecta que l'exemple de SpaceX li dona arguments a favor de la fusió, no de les plaques. Àlex ho replica amb una distinció: per ell Musk no ha creat un mercat ni una font d'energia nova —les plaques, els coets i els cotxes ja existien—, sinó que ha agafat empreses centenàries com la NASA o Ford i les ha reimaginades des de zero, traient-los la motxilla històrica i quedant-se només amb l'estrictament necessari. Això és optimització radical de processos, no innovació disruptiva de producte com sí que ho seria la fusió respecte de la resta de fonts d'energia. La conversa s'enreda uns minuts perquè SpaceX i SolarCity comparteixen propietari, però acaba aclarint-se l'analogia: seguir amb les plaques solars equival a seguir amb els coets de la NASA, i la fusió seria l'aposta radicalment nova.

El gag final: es diu "nucelar", Marc

Per tancar, una referència friqui que dona títol a l'episodi: durant tota l'estona la paraula "nuclear" s'ha pronunciat malament —"nucelar"—, broma a l'estil de Homer Simpson que Àlex deixa anar com a últim cop d'efecte. "Es diu nucelar, Marc. Es diu nucelar."