Un impost als robots

Últim episodi de l'any, sense recerca i amb esmorzar de forquilla

És el 28 de desembre i l'episodi arrenca en plena ressaca nadalenca: després de quatre dies de grans àpats, un dels dos confessa que «ja podrien fer foie amb els meus òrgans». Marc explica que ve d'un esmorzar de forquilla al Calbuter —que recomana molt, tant per esmorzar com per dinar— amb el Jordi Aguasca, el nou fan del podcast; ell, que no beu alcohol, va demanar truita de botifarra negra amb seques i un cafè mentre a la taula del costat es jugava «una altra lliga» a base de porró i xupitos de whisky abans d'anar a treballar. El quart d'hora de retard no era per preparar res: Àlex avisa que no pensa fer recerca per a l'últim episodi de l'any, i de fet no n'ha fet en tot l'any.

El gag de la UBI i la UVI, i com es diu en català

Abans d'entrar en matèria, un malentès deliberat: en sentir parlar de «UBI» (la renda bàsica), un dels dos confessa que ho havia confós amb la UVI —la Unitat de Vigilància Intensiva, «allà on t'envien després de fotre't uns quants xupitos al boter a les nou del matí»—. Resolt el joc de paraules, fixen el terme en català: renda mínima universal. La conversa deriva un moment cap a la dèria lingüística habitual (els dubtes amb la b i la v, el truc mnemotècnic de «provar va amb b de beta») i una broma sobre no perdre les subvencions per maltractar el català cada dia.

La promesa d'oci que no va arribar mai

Marc planteja el marc del debat. Fa cinquanta anys tots ens pensàvem que la productivitat ens donaria més hores d'oci mentre els robots feien la feina; en canvi, tot i no rentar ja la roba ni els plats a mà, i tot i tenir ordinadors amb més potència que tota la humanitat combinada, treballem més hores que mai. Hi suma un diagnòstic més fosc: la classe mitjana s'ha trencat i el poder s'acumula als extrems, una dinàmica que ell atribueix en bona part a internet, que polaritza i amplifica.

Quan els diners venen del capital i no del treball

El punt que tots dos troben més interessant: cada cop els diners es generen menys a partir de les rendes del treball i més per l'acumulació de capital i la tinença d'actius que donen rendiment. Ho lliguen al «Mateu 25-29» que sovint citen —més per als qui més tenen, menys per als qui menys tenen—, un visionari avançat al seu temps, bromegen. El treball ja no porta a l'estabilitat: obrir una carnisseria i viure'n bé s'ha acabat, i els salaris han pujat molt menys que el cost de la vida. D'aquí que qui pot —una minoria— inverteixi en immobiliari, compri cotxes o munti un segon negoci, perquè la feina sola «no dona».

Què és la renda mínima universal i quines pors desperta

Amb tot això sobre la taula, defineixen el concepte: si el valor es genera cada cop més en el capital, es taxaria aquest capital per garantir a tothom una renda mínima per viure. La conversa repassa les dues narratives oposades. A favor: dona seguretat a les famílies i funciona com a xarxa de seguretat —un safety net— perquè la gent pugui emprendre sense por de quedar-se al carrer. En contra: que fomentaria la mandra, mataria la creativitat i empenyeria la gent cap a les addiccions en comptes dels hobbies.

Finlàndia, Alaska i la trampa de buscar l'excepció

Àlex insisteix que això no és futurisme: ja s'ha provat. Cita l'experiment de Finlàndia cap al 2017 i recorda proves pilot semblants als Estats Units, a Alaska i a l'Ontario, tot i que ningú no ho ha desplegat mai a gran escala. Reconeix obertament que amb «els tres minuts» que hi ha dedicat no té una opinió gaire formada, i que la seva afiliació política —pública i de sobres coneguda— el porta a estar-hi a favor. El que el frena és l'entorn: està envoltat de gent a qui la vida li ha anat bé i que de seguida pensa en «tota la gent que se n'aprofitarà». La seva rèplica és que sempre busquem l'excepció que confirma allò que ja volem creure; amb aquest raonament hauríem de tancar tot el sistema bancari, tota la política i totes les empreses pels FTX, Alameda, Theranos i WeWork de torn. És, diu, allò de hate the player, not the game: que hi hagi qui en faci un mal ús no desacredita la idea.

Per qui pensem quan diem que la gent no s'esforçarà

La conversa s'endinsa en qui jutja aquest debat. Tots dos admeten ser uns privilegiats —emprenedors que decideixen el seu destí—, però l'excepció de la societat. La narrativa que «tothom hauria d'emprendre i sortir de la zona de confort» es pensa des d'una òptica de qui mai no ha tingut familiars a càrrec, ni ha depès d'una beca menjador o d'una pensió. Hi distingeixen el curt i el llarg termini: a curt, sí que hi haurà qui falsifiqui la sol·licitud per comprar-se crack, i fins i tot empreses que es dedicaran a desfalcar la iniciativa amb el «ja t'ho gestionem nosaltres»; però seran minoria. A llarg termini, elevar prou la qualitat de vida d'una societat redueix de manera dràstica la necessitat de delinquir, emigrar forçat o fer feines en brut.

El problema de la implementació global

La gran pega que hi veu Àlex: per funcionar, s'hauria d'aplicar a tot el món alhora, igual que els sistemes alternatius al capitalisme fracassen perquè la resta del món els aïlla. Si un sol país ho prova, pot acabar atraient gent desfavorida dels països veïns i alimentant el discurs endèmicament racista del «vénen de fora a aprofitar-se de les subvencions», un relat fals però fàcil de distribuir per part dels qui dominen el cotarro. El seu desig seria un efecte dominó com el del matrimoni igualitari —que un país obri camí i la resta s'hi sumi per convicció en pocs mesos—, però tem que un sol exemple mal portat, en un país sense l'economia d'escala necessària, acabi desacreditant la idea amb un «ja es va provar i va fallar».

D'on surten els calés i una proposta d'impostos més líquids

La pregunta del finançament: tots sabem d'on surten els diners. Aquí Àlex reivindica la seva posició habitual —pagar més impostos, no menys— des d'una visió a llarg termini de la societat: tu i jo fem servir estructura pública en què algú va invertir fa dècades. El que l'irrita és qui diu «jo els invertiria diferent» sense moure un dit: si no formes part de la solució, formes part del problema. Tot i això, sí que defensa repensar la redistribució, donant més participació ciutadana —cita el Decidim Barcelona— perquè es pugui opinar sobre on van una part dels impostos, com qui marca la casella de l'Església a la declaració de renda. Matisa que ni els empresaris gestionarien els impostos millor que els polítics, sinó igual de malament o pitjor.

L'impost als robots i on comença i acaba un robot

El cor de l'episodi: la taxa d'automatització, o, parlant en plata, posar impostos als robots. La idea l'han defensada figures de tot signe —Bill Gates, Andrew Yang, Elon Musk en un moment donat, i fins i tot el físic Stephen Hawking—: si una empresa automatitza la seva cadena de valor, no paga salaris ni té empleats que es posin malalts, així que la societat taxa aquesta automatització i en surt la bossa que finança la renda universal, una bossa que creix a mesura que el món s'automatitza. El problema pràctic que hi veu Àlex és definir on comença i on acaba un robot: el clàssic és comptar els braços robòtics d'Amazon, però i els algoritmes, els background jobs, els assistents virtuals o els drons de repartiment? Posa l'exemple de Pieter Levels —el de Nomad List, RemoteOK i companyia—, que diu tenir uns 200 robots de programari fent-li la feina. El maquinari es pot comptar; el programari és molt més fàcil d'amagar i molt més difícil de declarar.

Pessimisme final, Alemanya com a model i la broma d'Elon Musk

El tancament és poc optimista. Àlex es declara escèptic: ni els advocats, ni el sistema, ni la legislació estan preparats per a aquesta esllavissada de canvis, i el capitalisme potser no és la millor via per implementar-la. El que sí que creu que veurem és una versió més suau —polítiques socials graduals i poc visibles— en la línia de països que «no et deixen ser pobre» com Alemanya o els nòrdics, enfront del model dels Estats Units, on caure és «el teu puto problema» i una apendicitis o una mala decisió et poden deixar fora de la societat. Demana mig en broma un messies que porti la panacea per a tots aquests problemes socials. I Marc tanca l'any amb la rèplica que ho resol tot: «Tranquil, Àlex. Elon Musk s'encarregarà d'això». «Doncs estem fotuts».