Les conseqüències de l'exponent

Un control freak que ha fet deures per no portar deures

L'episodi arrenca amb un dels dos confessant que està nerviós: ha fet recerca, però com que li havien demanat que no vingués preparat, els seus deures han estat la inacció. No el neguiteja tant desconèixer el tema com no tenir-ne el control —es reconeix un control freak—, tot i que li encanta aprendre. El menú: fenòmens socials i geopolítics que canvien el món.

El detonant és una conferència d'Antonio González Barros, fundador del Grupo Intercom —la casa d'on han sortit Softonic, InfoJobs i altres grans portals— i a qui qualifiquen de «pare d'internet a Espanya». González Barros hi recopilava —sense ser-ne l'autor— una sèrie d'animals gairebé mitològics que ajuden a explicar per què cada cop passen més esdeveniments de gran escala i impacte mundial difícils de predir.

El cigne negre: alt impacte i zero predictibilitat

El primer bitxo, i el més conegut, és el cigne negre: un fenomen raríssim —d'aquí el color, perquè els cignes habituals són blancs— i d'impacte brutal: passa d'un dia per l'altre i et canvia el planeta, la societat i els models econòmics. Els exemples clàssics són Lehman Brothers i els atemptats de l'11-S, i l'expressió ve cap al 2007.

El matís: molta gent va etiquetar la Covid com a cigne negre, però per als experts no ho és perquè era previsible. Com que d'aquesta categoria ja se n'ha parlat moltíssim, la passen de pressa cap als tres animals menys transitats.

L'elefant negre: tothom el veu, ningú en parla

L'elefant negre també és d'alt impacte, però neix de l'expressió anglesa the elephant in the room: una situació que tothom coneix però que ningú gosa abordar perquè incomoda. En castellà ho lliguen amb el «¿quién le pone el cascabel al gato?». L'exemple de manual és la crisi climàtica —tots sabem que existeix però se'n passa de puntetes—, i d'aquí salta una esbroncada: «aquestes merdes a Davos» de multimilionaris que volen en jets privats per parlar de canvi climàtic.

S'hi sumen altres candidats que farien trontollar la societat si esclatessin: el racisme estructural, el control del petroli i el gas en mans de governs dictatorials o el Brexit. Coses que es van tapant fins que es destapen.

El rinoceront gris: et ve cap a tu i no fas res

Aquest és el concepte que a tots dos els sembla més encertat. El rinoceront gris és un esdeveniment d'alt impacte que veus venir a gran velocitat —tothom en parla, tothom sap que arribarà— i tot i així no es fa res per prevenir-lo. El detall del color els fa gràcia: en realitat no hi ha cap rinoceront blanc ni negre, tots són grisos, com els fenòmens que designa.

L'exemple preferit, portat al terreny social, són les retallades del sistema sanitari i educatiu: saps que petarà algun dia i tot i així deixes que els governs vagin retallant. S'hi afegeixen la crisi de les pensions i el conflicte d'Ucraïna, que ja s'intuïa amb Crimea i Donetsk. Tots dos coincideixen, però, que la frontera entre l'elefant i el rinoceront és borrosa —el canvi climàtic es compra com a tots dos alhora— i que potser s'està posant més fauna de la que toca.

Les meduses negres i la tirania de les petites decisions

L'últim animal, el que més els convenç, són les meduses negres: esdeveniments de petit o mitjà impacte que per si sols no canvien res, però que si arriben en bandada et col·lapsen el planeta sencer. L'exemple: la Xina bloqueja exportacions per un rebrot, algú encalla un vaixell de càrrega al canal de Suez i un volcà a Islàndia prohibeix el comerç aeri per sobre d'un paral·lel; cada fet aïllat és un embolic, però tots junts bloquegen tot el comerç logístic mundial. La diferència amb els altres bitxos, bromegen, és que la medusa pica.

Aquí arriba el cop d'erudició: les meduses no són cap novetat batejada amb nom fancy, sinó literalment el que Alfred Kahn va descriure fa seixanta anys com «la tirania de les petites decisions», un cas de la tragèdia dels comuns —els terrenys de pastura britànics que un sol animal no degradava, però que l'ús de tothom arruïnava per a tothom—. L'origen de la imatge tampoc és casual: ve d'un reactor nuclear a Suècia que un eixam de meduses va col·lapsar pels canals de refrigeració. Una medusa no fa res; cent te la lien parda.

Tim Urban, Taleb i les conseqüències de l'exponent

Des que tots dos treballen —cap al 2008-2010— les coses s'han accelerat moltíssim, i això connecta amb un concepte de Tim Urban, l'autor del blog Wait But Why: quant de temps necessites per portar algú del passat cap al futur perquè li agafi un atac de cor —abans, un home del paleolític; ara, una distància cada cop més curta—. Aquest és el cor de l'episodi i el que li dona títol: vivim les conseqüències de l'exponent, on coses que prenien cicles de cicles ara prenen minuts i els salts ja no són lògics, sinó gairebé quàntics.

La distinció clau ve de Nassim Taleb —un dels ídols personals d'un dels dos, que diu haver-se llegit i rellegit els seus llibres—: els cicles naturals i els socials no funcionen igual. Taleb ho il·lustra amb dues ciutats fictícies. A Mediocristan manen els fenòmens naturals: si l'home més alt del món, de dos metres quaranta, es muda a un poble de cent habitants amb una alçada mitjana d'un metre setanta-tres, la mitjana amb prou feines es mou. A Extremistan manen els socials: si en aquell mateix poble, amb una renda mitjana de 32.000 euros, hi va a viure Bill Gates, passa a ser milionari de cop. El problema, adverteixen, és que cada cop donem més protagonisme als fenòmens socials —i això, entre el fatalisme i la broma sobre la paradoxa de Fermi, és el que ens acabarà enviant a la merda, perquè tota societat genera tard o d'hora l'esdeveniment que la liquida.

Per què la Covid era un rinoceront, no un cigne

Justament Taleb, amb Bill Gates, va parlar el 2015 de la propera pandèmia, motiu pel qual etiquetar la Covid com a cigne negre és incorrecte: tothom sabia que cada cert temps n'arriba una que canvia la societat, com la grip de 1918-1920 que va desembocar en els Crazy Twenties. L'anècdota ho rebla: l'estiu del 2020, a Grècia, un dels dos es va llegir Homo Deus —la seqüela de Sapiens— i el llibre, publicat el 2015, arrencava amb un escenari calcat a la Covid: un virus sorgit en un mercat de la Xina, una societat hiperdensa, una persona que en dotze hores d'avió el porta a l'altra punta del món i els grans hubs aeroportuaris (Sud-àfrica, Frankfurt, Atlanta) com a vies de contagi. No era impredictible: era un rinoceront, no un cigne.

La societat VICA i la mort dels plans a llarg termini

Les soft skills per navegar aquest món connecten amb un concepte rodó: vivim en una societat VICA —volàtil, incerta, complexa i ambigua—. Volàtil perquè tot pot saltar pels aires amb una freqüència que als anys 1600 no es donava; ara, entre les puntcom, Lehman Brothers, la Covid, la guerra de Rússia i la primavera àrab, hi ha una gran crisi mundial cada un o dos anys. Incerta perquè, si els salts són exponencials, la ment humana ja no està programada per predir-los. Complexa per la hiperconnexió —l'efecte papallona, o un servidor d'Amazon que cau i tomba mig internet per la centralització—. I ambigua perquè costa discernir què és bo o dolent, crític o superflu, d'esquerres o de dretes en una esquerra superfragmentada que es fustiga entre el woke i el no woke.

Tot plegat genera angoixa: amb una dècada al davant que probablement portarà guerres, pandèmies i crisis financeres, migratòries i polítiques, costa fer plans a deu anys —o tan sols a l'any que ve—. Ho lliguen amb una expressió que havia fet fortuna entre ells, «the newsiest weeks ever», i amb la idea que la connexió que ens van vendre com a seguretat no genera estabilitat sinó interdependència: no ens fa més resilients.

Resiliència: del mòdul de Young al diccionari de l'IEC

La paraula resiliència obre la digressió final. Un dels dos havia vist que la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans presentava 21 paraules noves i 640 modificacions al diccionari, i que resilient hi figurava com a novetat —cosa que l'indigna, perquè existint resiliència la forma derivada hauria d'existir per força—. Tots dos la van estudiar a tecnologia de materials: la capacitat d'absorbir energia sense deformar-se permanentment, amb el record compartit de la corba tensió-deformació, el mòdul de Young com a pendent de la recta i el punt de trencament.

De la llista en surten més exemples —acotxador, metabolitzar, negacionisme o derivats dialectals com arredonir— i la reflexió que la societat adopta els neologismes (gènere, feminicidi, transidentitat) per força d'ús, com en el seu dia ordinador. L'episodi tanca amb una broma recurrent: l'esperança que el «des de luego» tan característic d'un dels dos no acabi mai dins del diccionari català.