Ves a veure Ready Player One

Àlex confessa que li fa por parlar del metavers

L'episodi arrenca amb una confessió: Àlex té por, perquè del metavers no se'n considera gaire avesat i perquè intueix que tots dos hi tenen la mateixa opinió i que és «bastant hater» — un episodi d'acord total, avisa, «i no per bé». Resolen la definició de mínims sense anar a copiar la Wikipedia: el metavers és una extensió digital de l'univers, un món virtual interconnectat on, tal com es ven ara, s'hi entra amb ulleres o cascs de realitat virtual.

Ultima Online: dos captaires amb flauta abans del Second Life

Àlex hi posa la primera objecció: el metavers ja existia. Hi ha qui el fa néixer amb el Second Life o amb Minecraft, mons oberts on pots fer-hi vida, però ell va un pas més enrere. La seva primera experiència va ser l'Ultima Online, on ell i un dels seus millors amics, en Jordi, feien de rodamons: anaven pràcticament sense roba i tocaven la flauta pels pobles perquè els donessin almoina, mentre la resta matava dracs i construïa castells. Allà va descobrir que et podies fer una vida que el joc no et dictava; per això el rebranding de Facebook a Meta li sona sobretot a màrqueting.

Snow Crash, Stephenson i d'on surt realment el nom

Marc hi afegeix la genealogia: el concepte hi era, però el nom ve de Snow Crash, la novel·la de Stephenson, un llibre que descriu com antiquíssim i que ja dibuixava un món paral·lel, persistent i síncron. Àlex no l'ha llegit, l'ha escoltat en audiollibre: té un attention span «d'un canari», però per Audible la ciència-ficció i les biografies li entren «com un mitjonet pel matí». Marc arrodoneix la definició per contrast: YouTube o Instagram se centren en activitats —mirar vídeos, penjar fotos—, mentre que el metavers se centra en la interacció social i en el fet que tu hi tens agència, com a tu mateix o com a avatar.

Del teatre grec a les ulleres: el meta-metavers

D'aquí surt el títol de l'episodi: quan algú pregunta què és el metavers, li dius que miri Ready Player One — «i t'estalvies l'episodi». Marc, però, tira encara més enrere i obre el que anomena el meta-metavers: crear realitats paral·leles és el que fa la humanitat des de sempre, amb la tecnologia que té a mà. Els grecs feien teatre amb la tecnologia d'un ase donant voltes a un pou, després va arribar la cinematografia, després el Second Life i ara les ulleres. Com que ningú no sap què serà possible d'aquí a trenta anys, cada generació es pensa que la seva versió és l'hòstia: els grecs devien sortir del teatre convençuts d'haver estat en un metavers de collons, i avui el Second Life té píxels de la mida de taronges.

Espectador o actor: l'objecció d'Àlex i la internet de Futurama

Àlex no li compra del tot l'analogia: la diferència fonamental és que tu en formes part, i al teatre o al cinema només ets un espectador. Als first person shooters executes el que està programat, i és amb el Second Life i els MMORPG que apareix la llibertat de triar si avui vas a buscar or o fas missions secundàries. Per marcar la diferència amb internet recorre a un capítol de Futurama on entren a la xarxa i es troben una ciutat abandonada d'edificis, un per pàgina web, amb el 95 % dedicats a porno i sense ningú pel carrer: hi entres i ningú no et veu. El metavers vol donar cos a la cookie: un avatar, un holograma. Tot i així, «jo crec que és una collonada, Marc».

Ja vius al metavers: Zoom, núvol i deu hores diàries

Marc contraataca: encara que no tinguis superulleres, ja hi vius. Et lleves, obres una pantalla i treballes en un espai virtual on absolutament tot és a l'ordinador d'un altre —el núvol— i on et relaciones per Zoom o per Google Meet, i calcula que en viu unes deu hores al dia darrere d'una pantalla de 27 polzades. «Estic menys a casa que en un món paral·lel, entre cometes, que compartim tu i jo», diu, i la prova és la conversa mateixa: on s'estan veient ara, si cadascú és a casa seva? El dia que es posin les ulleres, allò d'ara els semblarà una merda, com el teatre comparat amb el cinema.

Reunions híbrides, treballadors de segona i el Tim Ferriss català

Àlex reclama un cas d'ús real, i el troba en el que persegueix Facebook: convertir les reunions d'empresa en representacions virtuals. Hi veu dos motius. Un és deixar de ser Facebook per ser Meta enmig d'escàndols que no s'acaben; l'altre, el bo, és que amb la tecnologia d'avui el model híbrid no funciona: o tothom en remot o tothom a l'oficina, perquè si no es creen treballadors de primera i de segona classe. El problema no és oblidar-se de convidar els de casa, sinó el que passa després: els remots pengen i els presencials continuen al passadís o al dinar, afegint punts que els altres s'han perdut. Marc, que li diu «el Tim Ferriss català» i pioner del treball en remot, es sorprèn que ell també ho pateixi; Àlex ho matisa: a la seva empresa no, perquè no tenen oficina, però sí a companyies anteriors i assessorant clients durant la pandèmia.

Crossing the chasm: visionaris, early birds i l'escletxa

El segon fil de Marc és el cicle d'adopció de la tecnologia: primer els visionaris, els penjats que ja tenien unes Google Glass abans que es venguessin; després els early birds, que compren qualsevol novetat d'Apple a qualsevol preu; després el gruix mainstream. El moment clau és el crossing the chasm, i aquí Marc encalla buscant com se'n diu de bretxa en català fins que Àlex li apunta la paraula: escletxa. Saltar-la vol dir ser adoptada per gairebé tota la població i acabar convertida en verb —«google something», «Zoom somebody»—; Facebook, el mòbil i WhatsApp l'han saltada, Snapchat no ha arribat als més grans i TikTok, de moment, encara no. S'hi salta amb un cas d'ús molt específic que fa que els grans hi aboquin diners, com la robòtica a les fàbriques i a la medicina. Àlex hi enllaça un capítol de Safareig, l'altre pòdcast de Marc, sobre el trickle-down de la innovació: les ulleres, que fa segles eren cosa de rics.

El cas d'ús de Ready Player One: una realitat fastigosa

Marc torna a la pel·lícula, que recomana tot i no ser gaire de cinema, i explica què l'entristeix: el cas d'ús d'aquell metavers és que el món real ha esdevingut tan fastigós que surt més a compte crear-ne un de nou que arreglar el que hi havia. Cap allà anem, diu, en el pla social, polític i ambiental, fins que algú es muntarà el seu món paral·lel amb les seves normes — i llavors la pregunta és qui les posa, perquè si dones les claus d'una societat i una economia noves a Facebook, potser acaba tot ple d'anuncis. Àlex hi veu el mateix argument que amb Mart —arreglar el planeta que tenim abans d'anar a buscar-ne un altre— i avisa que l'evasió és perillosa: n'hi ha de més barates, diu sense fer-ne apologia, i potser encara som a temps d'arreglar la societat.

Collserola, espàrrecs i seure al voltant del foc

Marc s'escalfa: si et vols evadir, ves-te'n a caminar a Collserola, toca arbres, cull quatre espàrrecs. «No et feia tant abraçar arbres, eh, Marc?», li etziba Àlex. Ell admet ser-ne víctima absoluta: la pompositat de l'espai digital ha fet que el món real sembli avorrit i sortir a caminar, una pèrdua de temps; fins i tot llegir li costa cada cop més, perquè ho veu com una activitat de segona categoria al costat de la productivitat d'un ordinador — «què collons, ara vaig a llegir una estona». I remata amb els qui diuen que sort que el confinament els va agafar amb internet i Netflix: hauria estat igual, perquè ni sabries que existien, i hauríem fet el que fan els humans des de fa dos-cents mil anys, seure al voltant del foc i parlar. «Estic enfadat, Àlex, estic enfadat.»

Nostàlgia de videoconsola i el tema del proper episodi

Àlex hi busca una explicació més amable: potser són la generació que va créixer enganxada a una videoconsola i enyoren aquella abstracció de quan el joc et donava superpoders — guanyar la Champions amb el Barça, passar de l'Aladdin al Rei Lleó. Potser el metavers vol donar això a tothom; li agradaria, però la troba una visió molt utòpica i s'ho mirarà des de la barrera, escèptic i sense ser-ne early adopter. Marc encara ho rebaixa més —«jo la veig menys deu»— i es reafirma com un dels que se'n van a Collserola. Arran de l'enuig, tanquen recuperant la dinàmica d'anunciar el proper episodi des de l'actual: la dependència de la tecnologia i l'assumpció que ens farà lliures. Títol acordat, «La tecnologia ens farà lliures».