Un segon cervell

Un episodi salvat a la pròrroga sobre prendre notes

Setmana sense convidat i amb pinta de xerrada de bar, fins que un dels dos rescata a l'últim minut un tema que portava temps rondant: com prenem notes i si existeix de debò això del «segon cervell». Hi arriben després d'un escalfament sobre Caixa d'Enginyers i la seva interfície, dolenta i sense canvis en cinc anys, i la broma que cap dels dos pot signar ponts perquè, tot i ser enginyers, no estan col·legiats; queda apuntat un episodi futur només de bancs i banca online.

El plantejament és deliberadament personal: no tant les notes d'empresa o compartides, sinó com cadascú gestiona les seves. Marc admet que sembla metòdic perquè sempre pren notes, però que és «extremadament caòtic»; Àlex arrenca per la seva relació, molt més curta del que sembla.

Per a què serveixen realment les notes d'una reunió

Àlex pren notes a les reunions per dos motius. El primer és obligar-se a estar present: amb el cap que té, si no escriu comença a fer «viatges intergalàctics» pels forats de conill i recupera la reunió deu minuts després sense saber què ha passat. El segon és que l'acte d'escriure trasllada la informació a la part del cervell que la consolida, no només a la que la reté.

I aquí, confessa, s'acaba la seva relació amb les notes. Tres o quatre cops l'any obre l'Apple Notes per endreçar i s'hi troba de tot: tutorials, contrasenyes, comptes bancaris, notes sense títol ni context. L'única excepció són les notes de reunions comercials de la seva empresa, que sí que treballa perquè després les ha de passar als seus socis per decidir si tiren endavant un projecte.

Marc, el seu nèmesi de l'optimització a la moleskine

Marc s'autoproclama l'antítesi exacta. Ha donat mil voltes al tema i sempre torna al mateix lloc: enlloc. Ha passat per l'època de voler-ho tot anotat amb Notion, amb un framework de notes i action items i fins i tot una automatització que, en crear-se un esdeveniment al calendari, generava sola la nota de la reunió. El problema és recurrent: optimitza fins a un punt en què mantenir el sistema costa més que la tasca que havia de facilitar. Llavors col·lapsa cap al minimalisme més extrem i acaba amb una moleskine —«ets carn de moleskine», hi clava Àlex—, cada cop més cap al paper.

El pegat del paper té un forat evident: queda molt professional treure la llibreta a una reunió, però després cal passar-ho a l'ordinador i el reconeixement de text d'Apple no llegeix bé la lletra a mà. Fer fotos o transcriure-les és una feinada que ningú no consulta mai.

Pansa, Obsidian i la trampa de la fricció

El tema toca la fibra: un d'ells va arribar a desenvolupar un producte amb una amiga, un organitzador de tot sobre una base de dades relacional que vinculava les notes per temàtiques i deixava marcar si una idea venia d'un podcast, un llibre o un article. Es deia Pansa —amb broma inclosa sobre el fruit sec i el truc de memòria del «pensa»— i fins i tot tenia el domini. Funcionava, però era insostenible: registrar cada ítem era tan farragós que acabaves omplint la meitat dels camps i perdent el valor. La mateixa idea, ben executada, és Obsidian, que va muntar Tobias van Schneider, l'exdissenyador de Spotify.

Obsidian torna a aparèixer com a temptació seriosa, amb plantilles i notes dins de notes per descarregar-hi tot el cervell, però Marc hi va dedicar un parell de mesos i va abandonar: passar-hi tot l'Apple Notes, enllaçar-ho i etiquetar-ho era massa feina, i va tornar enrere escarmentat.

El paleolític de les notes i la repetició espaiada

Del naufragi dels sistemes sofisticats, Àlex n'extreu una llei: el problema és l'obsessió per tenir-ho tot llistat, perquè acabes escrivint el diari de la teva vida i després ni el llegeixes ni el recordes. Per això reivindica el «paleolític» de les notes —llibreta i prou— i el principi del «keep it simple, stupid»: una eina com Apple Notes funciona precisament perquè és tan senzilla que la recompensa és immediata; en el moment que l'esforç es descompensa, la deixes d'usar amb qualsevol excusa.

No tot és analògic, però. A Àlex li agraden molt les regles mnemotècniques de la repetició espaiada (Spaced Repetition): hi ha productes que et van retornant ítems cada cert temps perquè els recordis.

Migrar o començar de zero, dues maneres oposades

Les seves higienes són oposades fins i tot per canviar d'eina. Marc no migra mai: ha provat Bear, Pinboard i Raindrop com a gestor de marcadors, i cada cop que abandona un servei se n'emporta l'export a una carpeta «Archive» amb la promesa eterna de consolidar-ho algun dia. Té una tasca permanent al to-do personal —«consolidar totes les notes en un mateix lloc»— que sap que no farà mai, atrapat en l'escalation of commitment de coses que arrossegues anys al backlog encara que ja no tinguin sentit.

Àlex funciona al revés: quan canvia, migra de cop. L'últim gran salt, fa cinc o sis anys, va ser d'Evernote a Apple Notes, i s'hi va posar com en una mudança de pis, una setmana sense crear cap nota nova fins a tenir-ho tot traslladat, perquè sap que el que es deixa a mitges no s'acaba mai.

904 notes a iCloud i el síndrome de Diògenes digital

Àlex obre l'app en directe: 904 notes a iCloud, de les quals 86 sense classificar des de l'últim cop que va endreçar —menys del 10%, millor del que esperava—. Hi conviu de tot: la llista de cançons d'un concert, objectius de Startup Grind per a l'any vinent, canvis pendents a la seva web, pisos que ha mirat i la contrasenya nova del router, que pensa passar a 1Password «com a bona pràctica» i que fa dues setmanes que segueix allà. Sense la diligència de revisar i crear carpetes, conclou, les notes són gairebé inútils: els cercadors d'aquestes apps no són gens llestos i una sola lletra mal teclejada ja fa que no trobis el que busques.

Àlex hi suma la seva versió: un «síndrome de Diògenes digital» que el va portar a acumular treballs de l'institut, fotos, gifs i tota la música etiquetada amb MusicBrainz «per si mai ho necessito», amb un cost que no és el disc dur sinó l'espai mental.

El monet a la caixa forta i el que no mirem mai

Per il·lustrar la paradoxa, Marc recupera una pel·lícula dolenta però amb punt, «Un buen año», amb Russell Crowe com a trader de la City que hereta una finca a França. L'escena clau: el cap li ensenya un Monet penjat i, en preguntar-li si és l'original, etziba que l'original el guarda en una caixa forta. «I quantes vegades el mires?» Mai. Igual que les notes: ens fotem un fart de documentar la vida personal i després no ho consultem.

Tots dos coincideixen que el valor real de prendre notes és el moment d'escriure-les —estar present i fixar la informació al cap—, no la consulta posterior. Si llegeixes una cosa la recordes a mitges; si l'escrius o l'expliques, molt més. La consulta ja és el «a més a més».

El bri d'esperança és la IA com a segon cervell de debò

Sempre diuen que la tecnologia no ens salvarà, però aquí Marc creu que sí. Imagina el moment en què hi aboques totes les notes, el sistema s'ho menja i te'n torna un one-liner —«això que vas escriure, ho recordes amb això»— i t'ho vincula tot, igual que Google i Apple ja et recorden les fotos d'aquest dia fa anys. Voldria un gestor que detecti sol si una nota ve d'una reunió, la converteixi en tasca o suggereixi editar una nota existent en lloc de duplicar-la: coses senzilles que ajudarien tothom a gestionar millor les notes, que no necessàriament a escriure-les millor.

Àlex ho subscriu amb urgència: somia un «sistema virtual» al qual passar-li les notes de reunió perquè les guardi, categoritzi, en creï un recordatori i programi la trucada de seguiment. Apunta que potser un assistent com l'Alexa que té a casa ja fa alguna cosa així, però ell vol primer el pas anterior en format text, perquè el d'àudio no l'acaba de convèncer i mereix un episodi propi.

Delegar el cervell, del GPS a Google Calendar

La reflexió final obre un meló: estem delegant tant el cervell en la tecnologia que perdem facultats. Àlex fa dos o tres anys que s'obliga a no fer servir GPS perquè havia oblidat com arribar als llocs; de Barcelona a Andorra no en cal —agafes la 2, gires cap a Guissona, passes per Ponts, tires recte cap a la Seu i hi ets—, i el reserva només per a la ciutat. El mateix li passa amb Google Calendar: com que ho delega tot, ja no exercita el múscul de recordar el que ve. La por que tanca l'episodi és que prendre tantes notes acabi igual, externalitzant-ho tot fins a no recordar ni què ha dit ni amb qui.