Un "bliss"

Dos episodis en una setmana que no tocava gravar

Arrenquen amb la confusió horària de gravar en remot —Àlex parla des de San Francisco, amb prou desfasament per acabar parlant «cap al futur»— i amb la broma que l'episodi anterior va ser un asterisc, un bonus gravat a última hora. Tècnicament aquella setmana no podien gravar i han acabat fent-ne dos. El tema d'avui: com aprenem i com ens mantenim rellevants fora de l'entorn laboral, en un món on l'única constant és el canvi.

Lifelong learning i l'interès compost que costa de veure

El fil de fons és l'aprenentatge continu, el lifelong learning: posar-hi una mica cada dia és el que dona retorn, però és un benefici exponencial, no lineal, i costa molt veure on arrenca el compounding. Per això és la primera cosa que cau de la llista —no t'oblides de sopar ni de dormir, però sí d'aquesta estoneta diària—. Tots dos reconeixen que és una activitat que sembla que «facin els ranos» i no es percep com una necessitat, tot i ser-ho.

"Los del curso": Barcelona contra Madrid després de la feina

Un dels dos rescata una anècdota d'haver passat molt de temps a Madrid: allà els perceben com «los del curso» —els catalans que en sortir de la feina se'n van a fer un curs en comptes de prendre canyes—. Serveix per contrastar la cultura del «¿qué haces en Madrid?», amb molta vida de bar diària, amb una mirada més escèptica: idealitzar les canyes de cada dia tampoc no convenç, i potser el català que no vol anar al curs només vol una estona per a ell mateix perquè ja no pot més.

El framework de Marc: per què, què i com aprens

Marc desplega el seu marc favorit, en tres preguntes. El per què ha de tenir un motiu claríssim, que redueix a dues vies —curiositat o professionalitat—: o t'interessa una cosa encara que no et porti enlloc a curt termini, o saps que et farà créixer professionalment. El què i el com determinen si seguiràs actiu: si allò no té impacte directe en el teu dia a dia, és fàcil que ho abandonis; i si el com no s'alinea amb la teva manera de ser, també cau de pressa.

Aprendre des de primers principis: física i psicologia

Sobre el què, Marc defensa anar a primers principis en comptes de perseguir tendències fugaces. La seva tesi per «masteritzar el món»: cal entendre com funcionen els objectes i com funciona la gent, cadascun en dos nivells. Per la naturalesa, la física —el micro de la quàntica i el macro de la relativitat i les òrbites—; per les persones, el mateix patró —el micro és la psicologia i el macro és l'economia, la societat, l'estadística—. Tot el que estudia intenta que ompli un d'aquests calaixos, convençut que algun dia el portarà a l'èxit. Marc confessa que es plantejava un màster de matemàtiques aplicades per arribar a aquests fonaments i que devora les Lectures de Feynman abans d'anar a dormir.

El compounding contra el "death by a thousand cuts"

Àlex admet que ell no té un framework tan elaborat: el seu sistema és una llista d'hàbits diaris on va fent una mica de cada cosa, però molts dies n'acaba petant alguns perquè costen. Àlex, parlant ja des del seu rol d'empresari —on controla el seu propi temps i no té ningú per sobre—, aporta el matís contrari: l'any passat va patir una sobrecàrrega de microtasques, el death by a thousand cuts (mil talls petits que et dessagnen), i ara prova de canviar deu minuts diaris per una tasca una mica més gran cada dues setmanes.

La guitarra de Wallapop i el Duolingo de l'esmorzar

L'exemple més concret el posa Àlex des del viatge: té l'hàbit de tocar trenta minuts de guitarra cada dia, però a San Francisco no l'ha mantingut —no s'endú una guitarra ni se'n compra una de segona mà per cinquanta euros al Wallapop, tot i que podria—. És, admet, un tema de prioritats: la priorització revela què vols aprendre de debò. El Duolingo, en canvi, sí que el manté Àlex, perquè el té integrat a l'esmorzar i així se'l treu de sobre.

Del micro-macro del món al micro-macro del lideratge

Marc reconeix que de desenvolupador fugia dels rols abstractes de management perquè no veia el vincle clar entre aprendre i millorar-hi, mentre que en una tasca tècnica el camí de millora és evident. Àlex hi connecta el seu propi marc: entendre el macro vol dir captar tendències com la cancel culture o el Black Lives Matter, que afecten quin missatge dones a la teva empresa, o el gir sobre la vulnerabilitat en el lideratge —fa quinze anys mostrar-la era dolentíssim i avui humanitza—. I el micro és com gestiones els one-on-one, els conflictes entre empleats o algú que no rendeix, sobretot en moments durs com la pandèmia, amb gent amb parelles a urgències i empreses que se'n van a la merda.

Super Thinking i el catàleg de biaixos humans

Marc ensenya el llibre que diu que l'ha ajudat a entendre's a ell mateix i als altres: Super Thinking, del fundador de DuckDuckGo, nascut d'un post de Medium que llistava tots els biaixos humans i els teixeix en una història. Per a ell és la peça que connecta dues coses que abans no relacionava: desenvolupar bons productes i entendre els biaixos humans. Tots dos coincideixen que conèixer conceptes com el biaix de confirmació o el de supervivència t'obre els ulls: són pertot, però si no en saps el nom no els veus.

Never Split the Difference: negociar com l'FBI

La conversa deriva cap a la negociació arran de Never Split the Difference de Chris Voss, antic cap de negociació amb segrestos de l'FBI, que defensa aplicar les seves tècniques a tot —la hipoteca, un crèdit, un contracte, el sou en entrar a una empresa—. Àlex, que llegeix un llibre així cada dos o tres per aprendre alguna cosa concreta, explica la tàctica que sí que aplica sempre: mai donar un número rodó. Si el preu fos 50.000, ofereix 47.732 perquè l'altra banda entengui que ja ho ha apurat tot; un número massa exacte indica que no es pot baixar més.

Labelling, mirroring i l'ancoratge com a superpoder

Tanquen amb la cara fosca d'aquestes tècniques. Detectar-les en altres —el labelling (etiquetar repetint el que acabes de dir i callar perquè l'altre segueixi), el mirroring— fa que diguis «o t'has llegit el llibre o et surt sol». Comenten l'ancoratge: qui llança primer un número marca la zona de la negociació, i fins i tot quan t'obliguen a endevinar una xifra acabes ancorat al darrer número que has vist. Són «superpoders» per navegar la vida, però només si te'ls forces a practicar; si no, se'n van. Marc confessa que ell no els aplica, només els reconeix a posteriori; Àlex el remata: si no els fas servir tu, te'ls faran a tu —i el contrapunt de Marc és que, ben mirat, la ignorància t'estalvia l'ansietat de saber si t'ho estan fent.