Escalfant la cadira

Un barbarisme corregit en directe dona el títol

L'episodi arrenca amb correcció inclosa: un dels dos anava a dir "calentar la cadira" i, en català correcte, és escalfar-la. Riuen que cada cop més episodis comencen així, i el lapsus acaba fent de títol. El tema va néixer escalfant cadira en un restaurant un dia feiner: en aquell dinar —amb demostració del muntatge de Pokémon Go sobre Telegram de l'episodi anterior— van descobrir que tots dos hi tenen opinions contundents: les hores a la cadira, o drets a la standing desk en el cas de Marc, són proporcionals als resultats? I una disculpa: l'"experiència religiosa" promesa no serà avui — la religió i Foc a Terra creuaran camins algun dia.

Una invitació de calendari en ple directe

Marc treballa ara des de les oficines de Goin —"no ens paguen, però són molt macos"— on ha retrobat una tradició dels seus temps d'Ironhack: convertir cada esdeveniment d'Apple en un meetup amb crispetes, pizza i projector, amb el fanboy tribuner garantit. El Carlos, un dels fundadors de Goin, fa el mateix, i Marc aprofita el directe per plantar un esdeveniment al calendari d'Àlex: dimecres 7 a les set, keynote a Goin i sopar després. Àlex comprova que no trepitgi el Barça d'aquell vespre —"Apple està bé, però el Barça és millor"— i accepta en temps real: "Compro." Després de cinc minuts escalfant la cadira, comencen.

No parlem dels hustlers, sinó dels CEOs de 60 hores

Marc passa la pregunta a qui millor pot respondre-la: Àlex dirigeix una companyia 100% remota des de sempre i coneix referents mundials del tema, com la gent de Basecamp. La primera distinció és seva: no parlen del hustler caricaturesc que es lleva a les cinc, es dutxa amb aigua freda, escriu el diari de gratitud i presumeix de dotze hores diàries —"els venedors de fum moderns"—, sinó dels CEOs que asseguren que 40 hores no en són prou i que ells en fan 60, alguns 80, "i el pitjor de tot és que els veus capaços". No busquen convèncer ningú, sinó que la cultura de l'excés baixi en cascada cap als seus equips — si direcció ho fa, l'empleat entén que també toca.

L'Àngel, la botiga familiar i la marató

Àlex dona per desfasat el directiu que exigeix una presència que ell mateix no compleix, i ho va viure: un cap de projecte que entrava a les deu o les onze després de portar les criatures a escola i marxava a les sis, però volia l'equip obrint a les vuit i sense marxar abans que ell — "des d'aquí una forta abraçada a l'Àngel: molt bona persona a títol personal, però com a jefe, un cabró". Haver crescut en un negoci familiar el va vacunar: en una botiga, com més hores obres, més factures; amb un sou fix, la proporcionalitat no té cap sentit, i menys en feines de matèria gris. La feina és una marató, no un esprint de cent metres.

Picasso, el senyor Lobo i un logo de 3.000 euros

La primera obvietat: treballem a l'economia de la informació —"aquí no estem tallant arbres"— i la linealitat entre hores i resultat es trenca. Ho il·lustren amb la fàbula de Picasso al mercat —un esbós en trenta segons, deu milions "de l'època", "és que he tardat trenta anys a arribar fins aquí"— i dues versions modernes: la del datacenter de Microsoft gran com l'àrea metropolitana de Tòquio que ningú sap rearrencar fins que el senyor Lobo de Pulp Fiction gira un switch, passa una factura desorbitada i respon a Satya Nadella que no cobra pel minut sinó per saber quin switch calia girar; i la del dissenyador que cobra 3.000 euros pel logo fet en deu minuts — fer-lo en deu minuts costa quinze anys d'aprenentatge. "Overnight success took me 15 years": un júnior escalfant la cadira vint-i-tres hores al dia no treu el que un veterà resol en deu minuts.

Middle management: escalfar la cadira per sobreviure

Marc hi posa una distinció: gegants com Procter & Gamble han acumulat "una capeta de greix" de middle management que —reprenent l'episodi sobre la llei de Peter— ja no aspira a progressar sinó a sobreviure, i sobreviure en una gran companyia vol dir passar-hi moltes hores i ser un tio simpaticot, com el cap de The Office. Àlex li gira l'exemple: aquell personatge estava tan sobrequalificat per una feina de tan baix nivell que l'enllestia en dues o tres hores i dedicava la resta a fer putades — les empreses no calibren bé la càrrega que assignen. Ell ho va patir a les consultores: la feina de la setmana li sortia en dos o tres dies, i avisar-ho es premiava amb més feina mentre part de l'equip vivia entre Pinterest, AliExpress, YouTube i vint-i-sis sortides a fumar al dia — desmotivació i falta clara de direcció.

Presencialisme, horaris fixos i bancs que obren quan treballes

El despotricament d'Àlex va contra els horaris fixos, una relíquia del món laboral preanys noranta, pensada per a llars on només treballava una persona mentre l'altra s'encarregava d'escola, compra i dentista. Quan tothom treballa, l'entrada puntual obligatòria es torna incompatible amb la vida — fins i tot amb tornar els llibres a la biblioteca. El seu exemple preferit, els bancs: quin sentit té obrir de vuit a dues, amb una sola tarda setmanal, si tota la massa laboral treballa en aquelles hores i ha de demanar permís per fer una gestió? I rebutjar el remot amb un "si no et veig, no sé si treballes" és, directament, molt mal símptoma.

La confessió de Marc: "de 3 a 5 no existeixo"

Marc confessa en viu i en directe que de tres a cinc de la tarda no existeix. Al matí és una bèstia —"tira'm el que vulguis, que t'ho faig"—, però després de dinar li cau l'energia, la migdiada ho empitjora, i sobreviu caminant, mirant el correu i posant-se en "mítings irrellevants" — Àlex avisa l'equip de Marc del que implica tenir-hi reunió en aquella franja. A partir de les cinc remunta fins a les deu de la nit, quan cau al pou. La moral: conèixer-se a un mateix i no posar càrregues pesades a les hores mortes — "no facis córrer un Fórmula 1 en una platja, no és el seu lloc".

"El remot no funciona": anècdotes, dades i Picassos invisibles

Quan algú afirma que el remot no funciona perquè la gent fa el que vol, Marc respon que això és una opinió, no una dada — com dir que a Barcelona hi ha molts robatoris perquè van robar a la teva tieta: un datapoint; potser mirem les estadístiques. El que potser tens són Picassos que et fan la feina en una hora, i la cadira buida només espanta qui mai no ha mapejat objectius: si els compleixen i se'n van a la platja, quin és el problema? La fallada és del cap que tira feina a cabassos sense sentit de direcció, i el remei és preguntar: "Cap, com es veu el meu èxit?" Marc admet que el discurs se li desarma amb feines com la de recepcionista. I una llei estadística de collita pròpia: el 90% dels problemes venen de direcció, no de l'empleat — percentatge inventat, però com que un número no rodó dona credibilitat, queda fixat al 92,5%.

MarsBased: màxim 40 hores, ni per als fundadors

Àlex aterra com ho gestiona la seva empresa, remota i ara asíncrona. El primer any i mig van detectar que els treballadors no agafaven ni les vacances mínimes i que apareixien commits a les dues de la matinada: ho feien perquè els fundadors ho feien, i l'exemple baixava cap a l'única capa que tenen per sota. La resposta: ningú treballa més de 40 hores, ni els fundadors — els seus socis són sovint els primers de plegar, a les quatre o les cinc. En remot no veus qui s'arrossega per l'oficina: tot s'ha de lligar al resultat produït, i la desmotivació només aflora parlant o quan l'output fluixeja durant setmanes. I si és dijous i has acabat la feina de la setmana, el premi són les hores restants —platja o remenar tecnologia nova—, perquè massa sovint el món et castiga per acabar abans i no et recompensa mai per treballar bé.

L'empleat ja no és la commodity

El tancament mira amunt: la cultura empresarial espanyola s'ha de posar al dia, i al sector tech ja està passant — "la gent no deixa feines, deixa els seus caps" i el talent pràcticament tria on vol treballar: la commodity ja no és l'empleat sinó l'empresa. Si el món tech pot aportar alguna cosa positiva, és que aquestes condicions es filtrin a la resta de sectors. I la coda metapodcastera: Foc a Terra seria millor si durés vuit hores? Marc, que adora els episodis llargs i somia un format talk-show de dues o tres hores, fa notar que el tema ha fet volar mitja hora. La setmana que ve tindrà la seva oportunitat: toca l'episodi d'Apple.