Escalfant la cadira

Els CEOs que diuen treballar més no necessàriament ho fan

La conversa comença amb una reflexió sobre CEOs i executius que es vanaglorien públicament de treballar 60, 80 o fins i tot 90 hores setmanals. Marc i Àlex discrepan sobre si aquestes afirmacions són reals o més aviat un mite propagat per establir una cultura de "més hores = més compromís". Àlex distingeix entre els "hustlers" de xarxes socials —que és una caricatura sencera de gent que no té una feina definida sinó que venen contenidos— i els CEOs reals que realment lideren empreses. Alguns dels últims si que diuen treballar consistentment més hores, però la pregunta és: com de productives són aquelles hores? Potser només compten hores en què estan "pensant en la feina" de manera constant, cosa que és diferent de treballar de veritat.

La paradoxa del middle management

Marc apunta que les grans corporacions (Procter & Gamble, per exemple) han acumulat una capa gruixuda de middle management que actua amb una lògica de supervivència més que de progressió. Per als managers intermedis, l'estratègia òptima no és anar més ràpid, sinó estar present, ser simpàtic, i passar les hores seient a la cadira sense arriscar-se. Marc fa una analogia amb The Office: el personatge que té una relació amb la secretària és la definició perfecta del manager intermedi que no fa res de valor però que es manté perquè és sociable i, doncs, incómmode de despedir-lo pel munt de conflictes que generaria.

Sobrequalificació i cal·libració deficient de feina

Quan treballava en consultoria, Àlex va descobrir que rebia càrregues de feina que podia completar en dos o tres dies. Quan les acabava ràpidament i ho notificava, els seus caps li en donaven més —no per mèrit, sinó simplement per omplir-li les hores. Mentrestant, veia col·legues que tardaven més temps a fer la mateixa feina, o que passaven les hores veient YouTube, comprant a AliExpress, o navegant Pinterest. La pena és que si ets sobrequalificat i eres productiu, te'n surts. Però si veus que això continua durant dos anys mentre els altres "escalfen la cadira", es genera una frustració moral: estàs fent el treball de dues persones mentre d'altres fan vegada la tele.

Basecamp i la revolució del remot

Àlex menciona que Basecamp és un referent mundial en qüestionar la cultura de "escalfar la cadira". L'empresa és 100% remota des dels inicis, i els seus fundadors (incloent-hi l'autor David Heinemeier Hansson) han publicat llibres sobre per què les hores no correelen amb productivitat. Basecamp defensa que si tens bona gent i les tasques ben definides, els resultats parlen pel seu compte. No necessites veure els empleats a la cadira. De fet, la visibilitat física pot ser contraproduent: crea la ilusió de feina sense que hi hagi aportació real.

La correcció lingüística inicial

L'episodi comença amb Marc corregint a Àlex: "escalfar la cadira" és correcte en català (del verb escalfar), no "calentar" com diuen en castellà. Àlex accepta la correcció de bon grat, tot i que bromeja que hi ha alguns barbarismes que són tan constants que perd l'esforç de corregir. Això és només una nota de color que estableix el to col·loquial i correcte de l'episodi des del primer moment.

L'experiència religiosa que no va ser

Abans de l'episodi, Marc i Àlex es varen veure per dinar i digueren que l'episodi resultant seria "una experiència religiosa". No ho va ser. Ho lamenten amb humor, però prometen que en algun moment la religió i Foc a Terra es creuaran. Mentre s'esperó, Àlex rep una invitació a través de WhatsApp per a un Apple Event que es farà dins de pocs minuts a les oficines de Goin (un espai de coworking). Marc el convida amb la promesa de pizzes, begudes i debat en viu sobre les novetats de Tim Cook. Àlex accepta, i la dinàmica muda d'un estudi de podcast a l'experiència visceral d'estar en grup.

La quantificació del treball remot

Un dels temes més importants és que la cultura de "temps a la cadira" és completament diferent en empreses remotes versus presencials. Quan trebailles de casa, ningú et controla si entres a una hora específica, si fas pauses, o si desapareixes mitja hora. Però també està menys clar si realment estàs treballant o no. Àlex sosté que en una cultura remota ben establerta, els resultats (deliverables, código, articles) són l'única cosa que compta. No hi ha "política d'oficina". Però aquest canvi mental costa molt als departaments tradicionals que històricament han mesurat éxit per "presència".

El canvi generacional lent però inevitable

Marc i Àlex conclouen que el canvi de cultura laboral està passant, però lentament i sobretot dins la indústria tecnològica. Fora del tech —en consultoria clàssica, bancs, administració pública— "fa molt, molt fred" en aquest sentit. Els joves generacions qüestionen la cultura de les hores. Els millors talentos van a empreses remotes. Els executive antics que es vanaglorien de 80 hores setmanals progressivament queden desposseïts, però la transició és dolorosa: les grans corporacions han construït sistemes on el middle management necessita aquesta cultura de presència per sobreviure.