Pokémon, el nou Star Wars

Avui l'expert és l'Àlex: Pokémon, el nou Star Wars

Avui els papers s'inverteixen: l'Àlex porta el tema treballat —Marc el felicita, "és dels primers que t'has preparat bé"— i defensa una tesi que sempre descol·loca ("i diuen: què diu aquest xalat?"): Pokémon és l'Star Wars de la nostra generació. L'argument: és un fenomen de masses transgeneracional. La canalla d'avui hi juga més que no s'hi jugava llavors, segueix la sèrie i les pel·lícules, té més joguines que mai i, sobretot, ho comparteix amb els pares. "És més gran que el Barça, m'atreveixo a dir".

Mil milions de dòlars l'any des de 2016

L'Àlex desgrana xifres vigilant de no dir "billions" a l'americana: milers de milions. Pokémon GO surt el 2016 i es converteix en el joc més descarregat i lucratiu de la història: 200 o 300 milions de dòlars els primers mesos i, des de llavors, uns mil milions anuals. Ja no és el boom inicial, però hi juga més gent que no sembla: ell hi juga cada dia des del juny de 2016, ha jugat amb el creador del llenguatge Ruby a Sofia (Bulgària) i hi segueix jugant amb gent prominent de l'escena startup barcelonina.

Una franquícia que ja no és només per a nens

Més senyals: la franquícia "segueix traient merda rere merda" —i coses molt bones— perquè el públic és cada cop més divers, i experimenta amb productes d'adults sense abandonar les criatures. Pokémon GO n'és la prova: demana telèfon amb realitat augmentada, dades i caminar sol pel carrer; qui juga és el pare, no el nen, que no pot anar caçant Pikachu entre cotxes. I Pokémon Legends: Arceus és el primer joc de la saga on pots morir, amb llenguatge més adult i mecàniques més de Zelda que de Pokémon. La comparació és Apple: de l'iPhone únic al catàleg enorme de qui sap que ho vendrà tot.

Niantic, Ingress i el triangle que va trolejar tres països

La part més curiosa: Pokémon GO no és de Nintendo ni de cap empresa japonesa, sinó de Niantic Labs, spin-off de Google que abans havia tret Ingress, un joc de mapejar el planeta on dos equips plantaven estacions pel barri i les enllaçaven en triangles que vetaven el rival. Uns flipats en van tancar un entre tres països —Dinamarca, Suècia i la Gran Bretanya, diu de memòria—, bloquejant els jugadors de dins. Aquella tecnologia va parir Pokémon GO i jocs fets "com a xurros" amb altres franquícies —un Harry Potter: Wizards Unite ja tancat, un Transformers cancel·lat, un Pikmin que aguanta—, i les estacions d'Ingress es van reconvertir en gimnasos i parades. Ingress segueix viu com a banc de proves de la resta, una retroalimentació que l'Àlex no ha vist enlloc més.

Tots dos del 87, però només un hi va caure

A Marc el sorprèn: ell situa Pokémon una generació més avall i és de la generació del Tetris, el Mario i l'Street Fighter. L'Àlex ho explica per biografia: la Game Boy de regal als cinc anys —massa aviat: no passava del segon nivell del Tetris— i un pare que li va portar del Japó el Pokémon original, inexplicablement en anglès, abans que el cartutx arribés aquí. El fenomen el va agafar als 13; a la majoria, als 15, i les cartes (Magic, Pokémon) ho van perpetuar. Repàs de saga: del Rojo, Azul i Amarillo —durant anys el més venut de la Game Boy— al revival de la Switch, on l'Espada/Escudo seria, segons recorda, el Pokémon més venut de la història: "com si n'haguessin tret un per la Play".

Un joc healthy i raids coordinades per Telegram

Marc no hi ha jugat mai, però el va fascinar el relat de joc healthy: el primer que treia la canalla a caminar, i que la gent gran fa servir per moure's i socialitzar. L'Àlex hi suma la seva funcionalitat preferida: les raids, on apareix en un gimnàs un Pokémon "megatocho" que exigeix coordinar fins a vint persones... en una app sense xat. La comunitat ho ha resolt sobre Telegram: puges la captura de la raid i el bot n'extreu lloc, hora, bitxo i quanta gent falta, amb confirmació d'assistència. Grups per barri i equip, webs i calculadores de ratings: "autèntics científics" que algun dia faran una carrera de Pokémon a la universitat.

La innovació entra per on ningú no l'espera

És la millor implementació de realitat augmentada fins ara?, pregunta Marc. La teoria de l'Àlex: una revolució tecnològica massa abrupta no s'entén i acaba sent "una tecnologia que busca un problema per solucionar"; si arriba de la mà d'una cosa que la gent ja entén —caçar pokémons—, s'accepta. Pokémon GO no ha consagrat la realitat augmentada, però és la peça base perquè la següent proposta qualli. El paral·lel és la robòtica, que va entrar per la fabricació i la medicina —gràcies als avenços mèdics tenim Roombas a casa—; el contraexemple era Layar, que t'ensenyava el camí al metro sense resoldre cap problema. La propera onada vindrà dels videojocs... o del porno o de l'exploració espacial: sempre d'un sector inesperat.

De l'ull de Vegeta a les Google Glass d'empresa

Marc posa el contrapunt: la realitat augmentada i la virtual són allò a què "sempre li queden tres mesos però mai acaba d'arribar", i apuntar el món amb el mòbil és "una mica patata" —"jo volia un cotxe que volava", no un mòbil passejant per les faroles—. Repassen el trickle-down militar (el GPS, l'ESP que estabilitzava canons de tanc) i acaben al lector que Vegeta duia a l'ull: les Google Glass, que van convertir els portadors en "Glassholes" exposats a pallisses de bar (2013-14). Avui les aplicacions amb sentit són a l'empresa, perquè la penya intel·ligent ja no és al DARPA ni a Los Álamos: "els governs estan pelats", la pasta és a les corporacions, i pagarien per veure què passa al laboratori de Google.

El metavers no et deixarà olorar el company begut

Una realitat augmentada que sí que funciona: el mode càmera del Google Translate, que en un viatge al Japó traduïa els menús sobre la marxa —"una miqueta fatal", però suficient—, tot i que massa nínxol per popularitzar res. D'aquí la sorna amb el metavers que Facebook s'entesta a empènyer. Tots dos han provat Oculus: un en va sortir escaldat; l'altre va aguantar mitja hora de Half-Life sense marejar-se —"bastant guapo", però incomodíssim—. Falta el feedback físic: al metavers no tocaràs la taula de la reunió i, si camines, xocaràs amb els mobles de casa. I l'Àlex remata: mai no sentiràs que un company de feina fa pudor d'alcohol, "informació molt rellevant" que la realitat virtual encara no transmet.

Matterport, buscar pis i l'efecte Pans & Company

On tots dos veuen recorregut és en la realitat virtual asíncrona: showrooms i catàlegs de producte. Aquí surt Matterport, la recomanació fetitxe d'un dels dos: un equip et grava la nau industrial que sigui i en fa una rèplica 3D per recórrer des de l'ordinador o, amb casc, caminant-hi per dins —"hi entres i t'explota el cap"—; a l'altre li sona una empresa barcelonina similar. El cas d'ús el posa qui ara busca pis: filtrar pisos en realitat virtual estalviaria l'efecte Pans & Company —la foto del mostrador es veu boníssima i l'entrepà que arriba és una misèria—: fotos professionals que en persona es tornen parets brutes i habitacions encongides.

Escanejar la Sagrada Família: "som la força laboral"

Tornada a Pokémon GO: les últimes funcionalitats donen punts per gravar deu segons d'edificis històrics, perquè Niantic acumuli vídeos per a reconstruccions 3D. A l'Àlex li sembla "tan descaradament creepy" que s'hi nega —ni Sagrada Família ni la caserna de Lepant del davant de casa—, però tanta gent ho fa que els models sortiran igualment, per força bruta: "som la força laboral de les grans corporacions". El joc ja sap per on et mous i quan jugues, i les parades marquen llocs d'interès on l'Àlex ha fet turisme. La tesi: les apps mòbils són "la nova claveguera de la privadesa de dades", com les xarxes socials fa deu anys; un dels dos, paranoic confés, no es creu que Duolingo canviï de lloc el botó de silenciar l'anunci sense calcular on el silencies menys.

El currículum distòpic i un 7,3 que no és enter

El final es posa distòpic: si les classes es mouen a Zoom, una màquina pot computar cada gest facial, i una entrevista de feina retreure't el nas arrufat quan va sortir el tema del racisme —un data point més al dial d'agressivitat—: "ells tenen més info que tu de tu". Les notes de sempre ja en són la versió primitiva: una assignatura sencera comprimida en una xifra. Marc ho il·lustra —"ho han mapejat a un número enter del 0 al 10: aquest noi té un 7,3"— i l'Àlex el caça: "molt bé, Marc, és enter, el 7,3, xato". Avui l'edició serà un sol clic —pràcticament només ha parlat l'expert— i caldrà que les preguntes sonin bé perquè no sembli un monòleg. Spoiler: la setmana que ve potser s'intercanvien els papers.