Advocats de l'impacte

Zencastr Premium i un M2 que arriba deu dies abans

Estrena doble: per primer cop graven amb Zencastr Premium —no és product placement, ningú els paga— i, amb un pont confessadament forçat ("és com preguntar què canvia de l'ordinador nou al vell"), Àlex presenta l'altra novetat: ja grava amb el Mac nou amb xip M2. L'havia demanat el dia que es van obrir les pre-orders, amb entrega promesa per al 22 d'agost, i li va arribar el dia 12, quan no era a casa. Marc hi suma la seva: va triar l'entrega de dilluns perquè diumenge era fora, i el paquet va arribar diumenge. La "queixa ciutadana" contra la paqueteria acaba en tesi: si ni Amazon ni UPS poden garantir quin dia arriba un paquet, normal que els quick commerce tipus Gorillas no hagin funcionat — "com collons vols tenir la compra en 10 minuts?"

La litúrgia perduda de formatar el Mac de zero

Marc li demana dos minuts de "nerdines" i que li juri que ha començat pàgina en blanc. Doncs no: Àlex ho ha migrat tot amb l'assistent del Mac esperant que, com a l'iPhone, li passés aplicacions i configuració però no les dades, i n'ha sortit decebut. Marc es treu un dimoni de dins: durant anys es va instal·lar cada sistema operatiu nou de zero —"el meu any sempre tenia com tres hores menys"—. Ha anat "madurant ofimàticament", però manté el credo: la migració de l'iPhone és acollonantment bona gràcies al sandbox de les aplicacions, el Finder no hauria d'ensenyar mai els arxius ocults ni la carpeta Library, i Time Machine amaga un tip for life: una opció molt oculta per triar quines carpetes se sincronitzen i migrar gairebé de net.

El meló de l'impacte, reobert per dos podcasts

El tema fort ve arrossegat de l'episodi anterior, quan va sortir si treballarien per Google o una altra big tech: a Àlex li hauria agradat pel tema de l'impacte; Marc sosté que en tens més entrant aviat en una empresa petita i verticalitzada que sent "el número 125.000 de Google". Àlex hi torna perquè el tema li ha aparegut en dos podcasts aquests dies —ell, que no creu en les coincidències— i recupera la seva distinció entre dos tipus d'impacte: el visible (una sola persona que faci tota l'accessibilitat web d'un Twitter millora la vida de milions d'usuaris) i l'invisible de negoci (una millora de rendiment, memòria o cache que a final d'any estalvia desenes de milions en hosting i electricitat).

Peix gran al toll o peix devorat a l'oceà

Un dels dos podcasts és My First Million —"cada cop m'agrada més", admet Àlex— amb l'episodi "Big Fish in a Small Pond": hi ha qui se'n va a petar-ho a San Francisco, "la Champions de la Champions de l'emprenedoria", on comparteixes pis i habitació fins que no tens molts milions, i hi ha qui triomfa en un ecosistema petit i amb molt menys patrimoni viu una vida molt més relaxada — a l'oceà sempre hi haurà un peix més gran que tu. Pel camí es barallen amb el vocabulari (pond no és llac: és un toll) i Marc s'assegura que sigui Àlex qui digui l'equivalent castellà, "cabeza de ratón, cola de león", perquè després no l'acusin a ell dels barbarismes.

Google Books, l'exemple que Àlex considera irrebatible

L'extrapolació cap al món corporatiu dona a Àlex el seu millor argument: hi ha innovacions que només poden néixer dins d'una gran corporació. Google Books és la típica cosa que, si no s'hagués fet des de dins de Google, no s'hauria fet mai: cap startup s'hauria dedicat a escanejar i digitalitzar "tots els putíssims llibres del planeta", amb cercador dins del contingut en tots els idiomes, etiquetatge i prèvia per pàgines. És invendible, impossible de monetitzar, i demana un volum, un accés a la informació i un talent que només té una corporate — i tanmateix és essencial per a recercadors i acadèmics, hardcore users que probablement no serien tan bons en la seva feina sense aquesta eina.

La teoria de Marc: l'amor que pots emetre és finit

Marc hi està "en zero acord" i desplega la seva teoria: la quantitat d'amor que pots emetre al món és finita —tradueix amor per impacte, diu—, i pots triar entre un impacte profund en poca gent o fraccionar-lo entre milions que no et retornen res. Foc a Terra no l'escolten milions, però els WhatsApps de "joder, que guapo l'episodi" el deixen dormir tranquil; el producte que toca tothom no et porta mai un gràcies directe. L'objecció de Mark Zuckerberg se la fa ell mateix —"jo no soc tonto"—, però és l'outlier estadístic que val més evitar. I si Facebook ha generat més impacte que Foc a Terra, ho deixen en conya: fa uns anys potser sí, ara ja no — i "dona'ns temps".

Subratllats de Kindle i sonats que paguen qualsevol cosa

El "només es pot fer dins d'una gran corporació" Marc l'hi compra "a l'any 1980", avui no: internet obre les portes de qualsevol nínxol. El seu contraexemple és la penya que fa productes per sincronitzar i veure de manera maca els subratllats del Kindle, "la cosa menys monetitzable del planeta" — ell mateix ha parlat amb el founder d'un d'aquests per oferir-li pagar. La tesi: "hi ha sonats pel món disposats a pagar per qualsevol cosa". Àlex, amb el barret d'inversor en startups, replica que no n'hi ha prou: gent que pagui per qualsevol merda en trobaràs sí o sí; la qüestió és si serà prou volum per tornar un múltiple als inversors, aguantar anys i potser sortir a borsa.

El somni de Marc: bosc, gallines i cent clients

Estem parlant de coses diferents, atura Marc, i destapa les cartes: el somni de la seva vida és anar-se'n al bosc "amb quatre fustes", fer-se una casa amb jardí i quatre gallines i viure de cent persones que li paguin "deu pavos" al mes — una vida frugal, minimalista, que l'alliberi de preocupacions. Que el producte escali no li pot importar menys, i amb els inversors, com menys hi parli, millor: prefereix que cent persones facin servir cada dia el que has creat com un raspall de dents i que els canviï alguna cosa. Àlex li retorna el cop: això és un concepte d'impacte reduït, amb un punt d'ego —t'importa més la gent a qui arribes que l'abast—, i un impacte profundíssim que es queda en cent persones impacta poc.

Wikipedia, el Messi de l'altruisme que ningú paga

Marc acaba concedint que hi ha impactes que només s'activen amb el vehicle d'una gran corporació — però potser només si aspires a canviar el món, cosa que ell no pretén: amb "deixar-lo millor del que l'he trobat" en té prou. I ell mateix posa el contraexemple que li trenca els esquemes: la Wikipedia, un projecte sense cap fonament econòmic que va jubilar l'Encarta —i abans, les enciclopèdies de paper— i ha canviat "el puto món" perquè els seus estan "sonadíssims". Tothom se n'ha nodrit i ningú li dona ni un duro: és el Facebook de l'altruisme, "el Messi", l'outlier que no es repetirà. Àlex matisa que no cal canviar el món sencer —desenes de milers o un milió de persones és el barem de molta gent a l'hora de triar projecte— i remata amb l'argument que Marc declara "irrefutable": a escala astronòmica d'usuaris, per pura estadística, la profunditat de l'impacte és la mateixa que en un projecte petit, si no més.

Millor artesà d'eixos de tren que senyor Wales

L'últim contraargument de Marc el retrata: no sap si preferiria ser el senyor Wales —Jimmy Wales, el creador de la Wikipedia— o el contribuïdor únic que escriu articles "que són l'hòstia" sobre eixos de trens i història de vehicles. El concepte de craftsman l'encisa: quan et planteges crear una companyia amb escala et dilueixes, t'abstraus del core, deixes de ser programador o fuster i passes a ser l'empresari que parla amb inversors. I la gent de negocis, arribat un punt, veu tots els negocis iguals —inputs i outputs, comptes de resultats, balance sheets—, tant si fas "tornillos, cocaïna o AK-47" com fusells de sal. No l'horroritza, el desencisa: ell es veu al camp cultivant pastanagues, perseguint les gallines i llegint tranquil·lament.

Walden per tancar: Thoreau i la vida a l'estany

Potser, admet, és que s'ha llegit massa vegades Walden i se li ha quedat massa a dins. Àlex no en coneix la referència, i l'episodi es tanca amb la lliçó exprés: Walden és un estany —justament la paraula que Àlex buscava abans— on Henry David Thoreau es va aïllar dos anys per narrar la seva vida amb una granularitat acollonant i demostrar que te'n pots anar tot sol al camp, ser feliç i fer la teva. I, de pas, documentar-ho i convertir-te en un escriptor recordat per sempre.