Un pòdcast, un llibre, un producte

Recomanacions d'estiu sense que ningú els pagui

Episodi d'agost assumidament distret: no hi ha notícies, tothom fa vacances i ells continuen fent pòdcast. La paradoxa la subratllen d'entrada: a l'episodi anterior havien dit que mai no posarien contingut patrocinat, i avui el programa va tot de recomanacions. La diferència és que ningú no els paga — tot i que l'Àlex bromeja que a ell potser sí, "no ho saps, tio", i que potser caldria estrenar una política de transparència. El format: cadascú porta un pòdcast, un llibre i la millor compra per sota de deu euros, coses que han fet servir de debò i que validen.

La croada personal d'Àlex contra els espònsors

Abans d'entrar en matèria, Marc punxa: quan posaran sponsored content? L'Àlex desplega la seva croada: just abans de la pandèmia es va carregar tots els espònsors dels esdeveniments de Startup Grind, perquè l'overhead de gestió no compensa "els quatre xavos" que aporten — et posen deures, et pressionen, et volen influir el contingut. Des de llavors se sosté amb el ticketing, i quan falla els enyores, però a llarg termini la independència sempre surt més a compte que vendre's a tercers, per poc que sigui. La seva política de futur: només acceptar patrocinadors amb qui ja tingui relació personal o de negocis, perquè dels desconeguts amb talonari n'ha sortit escaldat. Conclusió solemne: quan Casa Ametller els vulgui esponsoritzar, diran que no — "no volem pomes".

Hardcore History, cinc hores que enganxen com un electroimant

La recomanació de pòdcast de Marc arriba amb asterisc — no és en català —: Hardcore History, de Dan Carlin, "heroi personal". Episodis que volten les cinc hores i narren esdeveniments històrics — la Segona Guerra Mundial, Babilònia, els romans, el mur de Berlín — amb una veu i una gràcia que enganxen "com un electroimant": tota la història que no vas aprendre a l'escola, documentada i entretinguda alhora. Perfecte per a l'estiu perquè té un backlog enorme: seixanta o setanta episodis, dels quals només els deu últims són gratuïts; l'arxiu sencer es compra al web de l'autor per uns cinquanta dòlars. Marc el té pagat, però no el passarà a ningú: vol que la gent doni suport a l'autor.

La confessió: gairebé gens de contingut en català

La tria destapa una confessió per partida doble. L'Àlex no escolta cap pòdcast en català més enllà de Foc a Terra (i, abans, Safareig); l'únic que segueix, La Sotana, ja el consumeix més com a format de YouTube. El contingut en català, de fet, no ha connectat mai amb ell: ni tele, ni lectura, i de música només un parell de grups de death metal i Manel, "perquè soc un home de contrastos". Potser per això, reflexiona, tenia la motivació de crear-ne un. A mitja conversa recorda El Búnquer, el programa de Catalunya Ràdio on tres humoristes repassen la biografia d'un famós, tot i que no era la seva recomanació per avui. Marc tampoc no llegeix en català, "i la gent ho sap".

Com es recomana un pòdcast a una audiència

Entremig, reflexió meta. L'Àlex explica que recomanar a una persona concreta és fàcil — a Marc li posaria This American Life i l'encertaria; a algú que no parli anglès, el pòdcast d'Itnig; a algú molt de la conya, Nadie sabe nada —, però una recomanació genèrica per a tota una audiència és complicadíssima. Marc detalla els seus criteris: molt catàleg perquè no se t'acabi a mitges vacances, un tema prou ampli — res de pòdcasts de trens ni de cotxes dels anys seixanta — i que creï addicció. L'Àlex li riu la paradoxa: amb aquests criteris tan generalistes ha acabat recomanant un pòdcast d'història d'episodis maratonians, un nínxol bestial quan es diu que més de mitja hora ja costa d'escoltar.

No Fucking Regrets, entrevistes de tres hores sense filtre

La proposta de l'Àlex encara és més nínxol, i ho admet: No Fucking Regrets, el pòdcast de Robb Flynn, cantant del grup de metal Machine Head. Entrevistes de dues o tres hores, sobretot a gent de la música però també a actors, celebrities i periodistes, conduïdes per un tipus amb autèntica "veu de pòdcast" que a més és un llibre obert: explica la seva sobredosi d'heroïna, les depressions o els disset cops que ha estat a punt de divorciar-se, fins que acabes seguint la seva vida com la d'un conegut. I com que toca des dels anys vuitanta, hi desfilen músics de Pantera, de Metallica o Joe Satriani explicant amb pèls i senyals històries de fa vint o trenta anys que no s'havien explicat mai.

La cara fosca de la indústria musical

El que més li agrada és com destrossa mites. El món de la música, diu l'Àlex, va ser com "un preludi a Instagram": de fora, estadis plens, limusines i avions privats; al darrere, la gent "més cardada del cap del planeta" — contractes lamentables imposats per discogràfiques i mànagers, gires de tretze concerts en quinze dies, premsa durant el dia i, és clar, addiccions i burnout. I el business: les gires només cobreixen despeses, els diners són al marxandatge — quan les discogràfiques no se'l queden — i la gran majoria de grups no viuen de la música i mantenen segones feines. Hi està enganxadíssim des de fa dos anys i l'escolta religiosament cada setmana, fascinat pel sector també des del seu grup de punk rock. Marc fa broma que no li podia haver recomanat res més lluny de la seva zona de confort, però l'hi ha venut tan bé que se l'escoltarà — amb dos o tres episodis triats per l'Àlex — i en donarà feedback a l'agost.

El llibre que va fer riure Marc com mai

El llibre de Marc, en canvi, sí que és en català, i ve amb història: una amiga l'hi va recomanar sabent que no llegeix en català, "perquè sé que t'agradarà". El resultat és que la seva mare no l'havia vist mai riure tant amb un llibre — "Marc, què estàs llegint?", "és que no ho sé què estic llegint, però me'l podria llegir trenta-set vegades". Possiblement la cosa més divertida que ha llegit mai, amb un matís: el feedback de qui l'ha rebut és "absolutament bipolar", o la cosa més graciosa de la seva vida o una autèntica merda. El títol, Jo només il·lumino la catalana terra, fa un any o dos que l'Àlex el busca per internet sense èxit; Marc el va trobar a la llibreria Finestres — fa pocs dies hi va portar un amic per regalar-l'hi — i l'Àlex es proposa passar-hi aquell mateix dia.

Barbarians at the Gate, el toston fascinant d'Àlex

El llibre de l'Àlex — que de passada recorda que el que va escriure ell el van publicar en castellà — és, per confessió pròpia, "un toston absolut" que el va fascinar: Barbarians at the Gate: The Fall of RJR Nabisco. La cara oculta de les grans corporacions, però no el típic relat d'Amazon explota treballadors: la història de Ross Johnson, fill de grangers, que ascendeix en una empresa, fa una mena de cop d'estat per posar-se'n CEO, la ven, fa fora el consell de la compradora per tornar a ser-ne el CEO, i encadena compres, sortides a borsa i opes hostils entre els seixanta i els noranta — avions privats, festes fins a la matinada i canvis del preu per acció a les set del matí del dia límit. Tothom que coneix del món de l'M&A i del venture capital li deia que és obligatori però que en llegís només uns capítols; ell se'l va devorar sencer — unes vuit-centes pàgines, vigilant el percentatge del Kindle — llegit com la novel·la de fets reals que és. Si una sola persona del nínxol se'l llegeix, li entrarà al top 5 de la seva vida. Marc, amb un totxo així, ho descarta per aquest estiu.

Menys de deu euros: corda de saltar contra FreeKey

El tercer ítem és la millor compra per sota de deu euros. L'Àlex la té claríssima: una corda de saltar — li permet fer cardio quan viatja, el va acompanyar molt durant la pandèmia (sense veïns a sota, saltava tant com volia) i encara avui quatre salts per desestressar-se li canvien el dia. Marc es marca un pitch de venda en tota regla — "no t'ha passat mai que...?" — per al FreeKey, de la marca Exotac: un organitzador de claus amb una anella gran i tres de petites que permet fer grupets — casa, pares, cotxe — i posar-les i treure-les sense destrossar-se les ungles, "quasi com un truc de màgia" que ensenya en directe. Ideal per a un estiu d'Airbnb en Airbnb. L'Àlex, que no té propietats, semblava client impossible fins que recorda la cadena de la cartera que desenganxa dels pantalons maleint-se les ungles cada cop que els renta. Venda feta, o gairebé: "al check-out, poseu el codi de recomanació Marc".