Els robots no paren per dinar

El primer episodi cara a cara després de tres anys

Setmana sense convidat, però amb una novetat que centra la introducció: és el primer cop en tres anys de podcast que els dos amfitrions graven cara a cara, en presencial al Media Hub. Marc confessa que està nerviós perquè sempre ho havia fet en remot —el seu antic Radio Lanza amb el Jimmy Flores i el següent amb el Ramon, tots dos a distància tot i ser veïns—. La conversa neix d'un cliffhanger que van deixar a l'episodi anterior sobre les carreres del futur, i de la pregunta gran que obre el debat: la tecnologia és la nova religió, o no?

Ni es creen ni es destrueixen llocs de treball, es transformen

L'arrencada és el clixé de sempre —la tecnologia crea molts llocs de treball però en destrueix d'altres— i un dels dos el reformula amb una analogia energètica: la feina, com l'energia, ni es crea ni es destrueix, es transforma. El problema no és el balanç net sinó el ritme asimètric. Crear una indústria nova és lent perquè no hi ha gent formada; destruir-ne una és immediat i deixa sense temps de readaptació gent que ha invertit anys en llicències, formació o el negoci familiar. Hi posen els clàssics: els operaris de la revolució industrial llançant les sabates contra les màquines de vapor de les fàbriques tèxtils, o els oficis lligats als cavalls quan van arribar els cotxes.

El cotxe autònom no es carrega el camioner, es carrega el poble

Aquí ve l'argument que dona títol a l'episodi i que un dels dos planteja com la seva por de fons: la tecnologia que ve no fa obsoletes només les persones, sinó els ecosistemes sencers del seu voltant. L'exemple és la feina més recurrent dels Estats Units, camioner, i les interestatals que Roosevelt va prioritzar per davant del ferrocarril. Aquelles autopistes van fer néixer pobles al mig del no-res —el cafè, el motel, el cinema, el casino— que viuen del fet que els camions paren. Un cotxe autònom va de punta a punta i no para: no fa cafè, no dorm ni juga al casino. No desemplea només el camioner, et carregues tot l'ecosistema. I l'altra pota: el salt de camioner a data scientist és un gap brutal, perquè la promesa de passar de la feina mecànica a supervisar robots —fer-se el reskilling— sovint és teoria que la pràctica no acompanya.

La botiga d'electrodomèstics del poble contra Amazon

La transformació real, diuen, no sol ser saltar de camp sinó fer un upgrade dins del teu: si la tecnologia et disromp el negoci familiar, l'adoptes i t'eleves cap a un lloc més de management. L'exemple és concret i personal —la botiga d'electrodomèstics de la família de l'Àlex, a Cervera, davant la irrupció d'Amazon, que no va aparèixer de la nit al dia—. La crítica tecnoescèptica és que Amazon, com a element substitutiu, no ofereix res als petits comerços que aixafa; és lícit que cadascú miri pel seu negoci, però els danys col·laterals queden en terra de ningú.

Glovo, Uber i l'economia que només surt a compte amb buits legals

El que de debò els crema és que es defensin a capa i espasa pràctiques que no aporten valor net a la societat. Amazon sí que n'aporta, malgrat unes condicions laborals que recorden les d'abans de la revolució industrial —jornades llarguíssimes, treballadors cronometrats que acaben pixant en ampolles—. Uber va poder créixer amb molt Venture Capital perquè li compensava pagar les multes dels seus conductors abans que arreglar el procés; Glovo, igual, va escalar amb falsos autònoms i un buit legal de l'hòstia. La paradoxa que tots dos celebren: el millor favor que pots fer a Glovo és regular el sector, perquè així li regales el mercat —ningú arribarà a la seva escala amb les noves condicions—. El germà gran obre pas trobant els límits dels pares; el petit ja no podrà fer el mateix.

Gorillas marxa de Barcelona i les fair weather companies

L'actualitat s'hi cola: aquell mateix dia, en un intercanvi per Twitter amb en Philippe Gelis, CEO de Kantox, ha sortit que Gorillas —l'app que promet la compra a casa en deu minuts— marxa de Barcelona pocs mesos després d'arribar-hi. Havien promès flota, llocs de treball i millors condicions (els seus riders eren empleats, a diferència de Glovo), i de cop pleguen per la crisi. Són empreses amb uns unit economics que no se sostenen si no tens un volum astronòmic i que només funcionen en bonança: les fair weather companies. La conclusió matisada: «palmar» no vol dir tancar, sinó haver de desescalar i fer-se petit —cosa que en un volum reduït potser ja no té sentit—, mentre el player consolidat queda enquistat al número u i ningú no l'atrapa.

El parèntesi de les patents i un episodi molt desinformat

El paral·lelisme amb les patents serveix per matisar: una patent protegeix propietat intel·lectual real on has invertit molts recursos, però el corrent crític apunta que també bloqueja la innovació —dues empreses arriben alhora, una patenta, guanya els litigis i l'altra queda fora i no pot iterar sobre aquell producte durant anys—. Proteccionisme que millora condicions però genera immobilisme. Marc hi penja una xinxeta autobiogràfica: un dels primers episodis que va fer a Safareig anava precisament de patents, i el recorda com el més desinformat de la seva vida.

Què és, avui, una empresa tecnològica

El gir cap a la religió arriba per una pregunta: quan penses en una companyia tecnològica, quina et ve al cap? Un dels dos confessa que encara pensa en empreses tradicionals de hardware i software —un Hewlett Packard, un Dell—, mentre que Twitter el segueix veient com una startup tot i tenir milers d'empleats. Vint anys enrere les indústries estaven separades amb claredat: Microsoft era tecnològica, Southwest una aerolínia, El Corte Inglés retail. Avui Mercadona segurament té més desenvolupadors que molta gent, i citen l'Edu Manchón, CEO de Mailtrack, crític amb les empreses que es venen com a tecnològiques quan només tenen un departament per fer-se l'app i la web —això abans et definia, avui és com tenir una caixa i una porta a l'entrada—. Tecnològica és qui va més enllà i crea serveis o innova de debò. Però la catalogació és borrosa: Netflix repartia vídeos com Blockbuster i la diferència és l'algoritme de recomanació; Amazon i El Corte Inglés fan el mateix però una la poses al calaix tecnològic i l'altra no.

La tecnologia com a religió que ho permea tot

Aquí és on un dels dos veu la religió: la tecnologia ja ho permea tot com l'aire que respires, res no té sentit si no és tecnològic, i això la fa percebre com a eminentment bona. Es presenta sempre en clau positiva, mai com a alguna cosa que pugui no ser bona, quan en realitat és neutra —pots fissionar un àtom per fer una bomba a Hiroshima o per donar energia a un país—. Com camina per un prat verge sense regular, qui fa les normes se'n beneficia i els qui vénen darrere paguen el pato, igual que tothom va poder contaminar després de la Segona Guerra Mundial fins a les bases de Kyoto. El còctel és complet: ens descarreguem apps com bojos i no aguantem deu minuts sense pantalla. La nova missa.

Edison, l'iPhone i el límit per percebre la innovació

Un dels dos hi posa un contrapunt sentit en un talk show: com a humans només entenem com a innovació allò que millora el nostre dia a dia o allò que ens ha envoltat tota la vida. Si portessis Thomas Edison avui, l'iPhone no l'acabaria d'entendre, però flipiaria amb tenir aigua corrent i lavabo a dins de casa. Igual passa amb la religió tecnològica: no sabem quin efecte tindrà d'aquí a tres-cents anys perquè només en percebem els petits increments. La pregunta de tancament —quin invent t'ha canviat més la vida des que eres petit?— té resposta immediata: internet, perquè el van viure néixer. Però potser el canvi de comportament de debò no va ser internet sinó portar un dispositiu sempre connectat a la butxaca, que va treure internet de l'ordinador, del cibercafè i del Pentium 133 de casa per posar-lo a la mà.

Patinets, cotxes voladors i el final que no ens van prometre

El tancament és una mica destructiu i autoconscient: un dels dos s'alegra que la indústria dels patinets vagi a prendre pel sac —tot i tenir-ne un com a client— perquè rebutja la idea que el transport individual del futur passi per anar dret sobre un patinet, poc millor que un Segway. Ens van prometre cotxes voladors l'any 2000, estil Blade Runner, i el que tenim és una societat que camina mirant una matriu de píxels de cinc polzades, fins al punt d'haver de pintar línies vermelles a terra al carrer Muntaner amb Travessera de Gràcia perquè la gent no aixeca el cap. El paral·lelisme final amb la religió: et promet molt, et dona una realitat poc alineada amb la promesa i tot i així la gent hi segueix creient. Amén.