La tecnologia (tampoc) ens donarà feina

Dia de foto corporativa i dues preguntes preparades

Episodi sense convidat que arrenca amb una nota de color: l'Àlex grava des de l'oficina —amb gent passant pel fons, senyal que MarsBased ja no és tan petita— i estrena samarreta corporativa de la seva empresa, perquè és el dia que el departament de màrqueting reuneix tothom per a les fotos d'equip. Hi broma que, si no llegeix el missatge intern, és el típic que es presenta amb una samarreta del Barça o d'un grup de metal el dia que toca uniformar-se.

Marc ve amb deures fets: porta dues preguntes preparades per a l'Àlex, en una mena de revenja amistosa per l'episodi de producte en què els papers estaven invertits. La primera obre tot el fil de la conversa, que girarà al voltant de l'educació i les feines del futur.

Què estudiaries avui i què diries a un fill

La pregunta de sortida és directa: què li diria l'Àlex a un fill sobre què estudiar avui. Es defineix com una persona pragmàtica: hauria estudiat psicologia o filosofia, però va veure en el seu entorn massa gent que no acabava treballant de res semblant al que havia cursat, així que va tirar pel hobby —muntar i desmuntar ordinadors i jugar a videojocs— i va fer enginyeria informàtica, tot i que, admet, una carrera d'informàtica no s'assembla gens a allò.

Més que decidir la carrera dels fills, diu que es veu com un pare permissiu: la seva feina serà conscienciar que moltes habilitats de futur —programació, comptabilitat bàsica, ètica de la tecnologia, intel·ligència artificial— no les ensenya ni l'escola ni la universitat.

El nen que volia ser mecànic i va acabar fent càlcul infinitesimal

Marc hi posa una història acadèmica paral·lela. De petit volia ser mecànic; els seus pares, amb mà esquerra, li van reformular el somni —«tu el que vols és el tio que dirigeix els mecànics, això es diu enginyer industrial»— i cap a la carrera. La realitat va ser un altre xoc: esperava desmuntar un cigonyal i es va trobar fent càlcul infinitesimal, química i assignatures troncals compartides amb informàtica. A tercer va agafar una optativa, «Enginyeria del transport», convençut que estudiaria cotxes, motos i avions, i va resultar que anava de com circulen els fluids per dins de les canonades. Avís per a futurs enginyers industrials.

Apareix de passada el seu vell costum de saber-se de memòria els classificats de les revistes de cotxes punt per punt, que l'Àlex enllaça amb la seva fama de recordar matrícules.

La universitat sempre va tard

Tots dos coincideixen en una crítica de fons: la universitat va sempre per darrere de la realitat. Un dels dos calcula que aplicar un canvi al pla d'estudis pot trigar cinc, sis o vuit anys, de manera que el temari neix desfasat. En el cas de la carrera d'informàtica, recorden que hi havia poquíssimes assignatures de programació —Programació 1, 2 i 3, una d'intel·ligència artificial on no recorden haver fet res d'IA— enmig de xarxes, seguretat, sistemes operatius, física i matemàtica abstracta que després gairebé no s'aplica.

Defensen que el concepte d'universitat hauria de ser ensenyar a aprendre i donar una visió global, no dominar un sol àmbit; el problema és que molta gent en surt amb una idea poc útil del que ha estudiat.

Els incentius i la carrera cap al fons dels títols

A Marc, que diu haver estudiat molt el sistema universitari pel seu pas per Ironhack, li agrada mirar els incentius de cada mercat. I el de la universitat no l'acaba de veure: la institució no et dona feina, així que el seu èxit no es mesura per la taxa d'ocupació. La seva tesi és que el motor real és la pressió social —vas a la uni perquè tothom hi va—, i això desencadena un «race to the bottom».

Ho il·lustra amb el teorema d'en Ramon, de Safareig: quan tothom fa una cosa, aquella cosa deixa de tenir valor. Quan tothom és titulat universitari, ningú ho és; aleshores cal un màster, després un postgrau, després un doctorat. S'ha convertit en commodity una cosa que valia justament per escassa.

El temps regalat que es malgasta als 18

Des d'un punt de vista fred, comenten, la universitat —en el cas de qui no s'ha de pagar els estudis treballant— et regala una cosa que de grans envegem: temps per aprendre. La ironia és que als 18 anys, amb tot el dia lliure, el que un volia era sortir de festa i perseguir nenes, mentre que ara, amb la jornada bloquejada deu o dotze hores, busca racons per estudiar i no en troba. L'Àlex hi afegeix la versió jugona —ells volien jugar al Counter— i Marc resumeix que «s'han girat les tornes».

A partir d'aquí enllacen amb una digressió sobre com l'univers d'un nen és minúscul i immediat —els estius de bollicaos i futbol— i com només s'eixampla amb els anys fins a guanyar la dimensió de futur i la dimensió espacial; empatitzar amb el canvi climàtic o amb què passa a l'altra punta del món és una consciència que no es té ni a la universitat.

Obrir el foc als 18 i un servei civil per tocar de peus a terra

De la conversa en surt un marc útil: hi ha moments de la vida per «obrir el foc» i explorar, i moments per tancar-lo i enfocar-se com un làser; als 18 anys no té sentit especialitzar-se quan encara no saps què vols. Sobre aquesta idea, Marc llança una proposta que l'Àlex talla a l'instant amb un «això comença molt malament»: reinstaurar una mena de servei militar, però en versió suau i civil. Consistiria a fer tasques de valor social —acompanyar avis, ajudar-los amб la compra, desforestar boscos, passar una nit amb una patrulla de policia, asseure's al costat d'un advocat, anar a un abocador per veure la quantitat de deixalles que generem— per posar els peus a terra i no ser «un capullo de 18 anys».

L'especialització és per a les formigues

El bloc més personal arriba amb una defensa del perfil generalista. Àlex sosté que «l'especialització és per a les formigues» i que sovint és un relat top-down per fer-nos creure que qui se superespecialitza val més, quan moltes vegades especialitzar-se només és no haver tingut altra opció. Ho recolza amb la seva biografia laboral abans de la carrera: cambrer, càtering, soldant components electrònics per a semàfors, fent bases de dades en Linux, ajudant al negoci familiar. Tot tipus de feines que, diu, li han aportat molt més com a emprenedor i podcaster que no pas el títol, un títol que va estripar sense voler en obrir el sobre i que només li va servir per cobrar 13.000 euros en lloc de 11.000 els primers sis mesos a la feina el 2009.

Matisa el biaix: aquesta via potser li va venir imposada per un origen de classe treballadora que l'obligava a treballar per pagar-se la carrera, i admet que qui ho té pagat no té la mateixa necessitat. Per això reconeix que un servei civil obligatori potser no cal i que aquesta obertura te la pots guanyar tu mateix si vols.

Carreres tècniques i el vent de cua del mercat

Un dels dos admet que tot el seu punt de vista està esbiaixat perquè tots dos van triar carreres tècniques amb el beneplàcit del mercat. Hi posa una metàfora: una empresa depèn tant del mercat que, si aquest bufa a favor, fins i tot amb un sofà de CEO la bola roda avall sola. L'exemple que tothom coneix és Uber, que segons ell és un miracle que segueixi viva malgrat estar, al seu parer, malíssimament gestionada des del primer dia; el que va clavar va ser el «time to market». Igual que ser metge o advocat als anys vint era una mina i avui hi ha allau de professionals barallant-se pel mateix, ells van encertar amb dues carreres tècniques mentre coneguts amb la mateixa formació van triar camins —el periodisme, posen com a exemple sense judicar-lo— que el mercat ha deixat poc fèrtils.

Hi ha terreny fèrtil per a tothom, però mana la tecnologia

El tancament conceptual matisa el pessimisme. Un dels dos defensa que avui hi ha tants verticals potencialment fèrtils que importa menys quin tries i més les ganes i la passió que hi poses; si t'hi entregues, tens el futur assegurat. L'altre hi posa el contrapunt que marca el títol de l'episodi: qualsevol cosa que no orbiti al voltant de les necessitats de la tecnologia —la traducció, l'art— acaba devaluada, igual que quan manava la religió l'artista o el científic eren gairebé heretges, o com els filòsofs de l'antiga Grècia tenien l'estatus de les elits. La tecnologia és, ara mateix, el que marca el progrés del món, i la resta de disciplines en queden relegades. D'aquí en surt el títol que proposa l'Àlex: «la tecnologia no ens donarà feina».

L'episodi es tanca amb un esquer per al següent: Marc deixa l'última pregunta a l'aire perquè l'Àlex la contesti un altre dia, si la tecnologia és la nova religió.