La tecnologia (no) ens farà feliços

Per què, sabent que és perniciós, no en som sensibles?

Setmana sense convidat per parlar de privacitat a la xarxa i dels estigmes socials que arrossega: un tema que ja havien tocat de passada moltes vegades però mai en profunditat. La pregunta que obre la conversa és per què, sabent que és un tema tan perniciós, no hi reaccionem. El paral·lelisme que ho il·lustra: quan a la tele ens diuen que el mar pujarà un parell de centímetres no és accionable i ho deixem passar, però si la notícia següent és que han atropellat un gat a Torredembarra, allò sí que ens commou. És la vella idea que quaranta milions de morts són una estadística i la mort del teu tiet és una tragèdia, perquè és una història real. La sensació de fons és que durant la pandèmia es va perdre molt terreny i ja no és clar fins a quin punt som conscients de les implicacions de tot plegat.

El 5 % que ho entén i el 95 % vulnerable

Un dels dos ordena el panorama en dos grups: els que coneixen, més o menys, la tecnologia que hi ha al darrere —les escoltes de WhatsApp i Instagram, el tractament de dades per al target de Google Ads o Facebook Ads, les recomanacions d'Amazon— i els que en són conscients però no entenen el perquè. El problema és que, sumats, aquests dos grups no arriben ni al 5 % de la població activa tecnològicament; l'altre 95 % és molt vulnerable. D'aquí l'anècdota que tothom reconeix: tenir una conversa amb amics fent una cervesa al bar sobre un viatge a Egipte i l'endemà trobar-se publicitat de viatges a Egipte a Instagram. Fa por, però passa.

El panòptic digital i el comportament observat

La conversa puja a un pla més filosòfic amb el concepte de panòptic, la presó que va idear el filòsof britànic Jeremy Bentham, on el guarda pot veure tots els presos des d'un sol punt. El que era interessant no era l'arquitectura sinó com canviava el comportament dels reclusos pel sol fet de sentir-se potencialment observats en qualsevol moment. La tesi és que vivim en una mena de panòptic digital, permanentment observats, i que evolutivament no estem preparats perquè mil persones estiguin pendents de la nostra reacció cada cop que pengem una foto. Mirat amb perspectiva, els mòbils fa quinze anys no existien: en termes evolutius és un rounding error, una pedra al riu del temps.

Vuit gigues sobre el teu avi des de l'any 2000

Un dels amfitrions recupera un treball de recerca que va fer a l'institut sobre la privacitat a internet, en l'època del Messenger i l'IRC, abans que existissin les xarxes socials tal com les coneixem. Recorda haver llegit que cap a l'any 2000 ja hi havia uns vuit gigues d'informació de gairebé cada persona del planeta en algun lloc d'internet, encara que no tingués cap compte actiu. El que el va remoure va ser pensar que hi havia magatzems de dades sobre el seu avi, que no tenia cap presència digital: encara que tu no t'hagis fet comptes de res, les empreses te'ls han fet. L'assegurança de vida, el compte al banc, les propietats —tot acaba en registres que arriben a internet, i de vegades es perden i s'acaben venent a traficants d'informació.

El micropanòptic del treball en remot

Lligant amb el panòptic, surt l'efecte de l'observació sobre la productivitat: aquells estudis on una empresa implementa una tecnologia o metodologia i passa a ser un 24 % més productiva, sovint perquè la gent, sabent que la mesuren, rendeix més. L'exemple més clar és la pandèmia: les empreses van implantar el treball en remot i molta gent va donar l'extra per demostrar que era més productiva i que això jugava al seu favor. No és només que el remot sigui més eficient, sinó que el fet de mesurar-lo va canviar el comportament dels treballadors en una mena de micropanòptic.

Els data brokers i les phantom cells

L'episodi entra a la indústria opaca dels brokers de dades, que segons la recerca que un dels dos havia fet per un episodi de Safareig mou més de 250.000 milions a l'any. Per dimensionar fins on et poden conèixer, apareix la confessió d'algú del món de la seguretat telefònica i el concepte de phantom cells: antenes que alguns comerços col·loquen davant la botiga sense connectar-les a la xarxa. Com que el mòbil sempre busca la torre més propera per gastar menys energia, s'hi connecta primer; l'antena detecta que està desactivada i fa el switch a la següent, però tu ja hi has caigut i has deixat un rastre. La companyia telefònica acaba sabent on has dormit i per on t'has mogut els últims vint anys amb una precisió que fa empal·lidir Google Maps. El que indigna no és tant que es faci servir per bé o per mal, sinó que aquestes dades no s'auditen mai ni es dona cap explicació del que se'n fa.

Falta d'alfabetització tecnològica com a repte de societat

La reflexió compartida és que, fins i tot estant dins del món tecnològic, hi ha coses com les phantom cells que no coneixien; si ells no ho sabien, què no estarà regalant la resta del planeta passejant pel carrer, donant tot tipus de permisos a les apps o posant la targeta de crèdit en wifis públiques. Troben descarat, fastigós i denunciable que les empreses se n'aprofitin, però ningú s'ha preocupat de donar una alfabetització tecnològica i de seguretat bàsica. És un repte de societat de primer ordre, com l'educació financera o l'orientació professional: habilitats que gairebé no s'ensenyen i que ens deixen exposats, t'agradi o no.

Sobrecàrrega de canals i la solució de tancar la tapa

El gir cap a la salut mental arrenca de la impossibilitat de gestionar-ho tot: un dels dos confessa que cada dia acaba amb vint o trenta converses de WhatsApp sense respondre, més el correu, el Slack de la feina i altres canals, i que això li genera una ansietat de l'hòstia perquè té una mentalitat completista de voler marcar tots els xecs. Comparteixen la càmera d'eco, que ens fa creure que la nostra realitat és més gran del que és, i l'Instagram que et fa pensar que tothom té una vida meravellosa mentre el mires al vàter, quan en realitat és un cartró pedra de mida considerable. La solució, diuen, és tan fàcil com tancar la tapa de l'ordinador un cap de setmana: aquell món digital funciona sol, és passiu i no depèn de tu, però t'abstreu del que és realment important.

El minimalisme digital i el sistema que ven la cura del mal que provoca

D'aquí neix el corrent del minimalisme digital, i una crítica de fons: estem intentant curar un problema que ens hem provocat nosaltres mateixos, i emergeixen indústries senceres només per posar pegats. Citen la idea que el sistema capitalista és el millor sistema per crear solucions als problemes que ell mateix crea: no caldrien apps de meditació ni de mindfulness si no féssim tantes coses, ni eines d'intel·ligència financera si no acumuléssim Bitcoin, accions i mil productes comprables des de Revolut. Si no acceptéssim com a normal haver de respondre tots els WhatsApps i tenir el correu sempre al dia, potser no patiríem tanta sobrecàrrega mental, que a uns i altres es transforma en depressió, burnout, estrès o ansietat.

De llegir un llibre a demanar el resum de nou minuts

La sobreabundància d'informació canvia fins i tot com llegim: agafar un llibre i seguir una lletra darrere l'altra se't fa lent quan tens tot el món a un cmd+T del navegador i saps que un vídeo t'ho resol més de pressa. Es classifiquen activitats de primera i de segona —la lectura com una cosa del segle XX—, i es prefereix veure un vídeo i demanar-ne els nou minuts de resum. La por és per les generacions que venen després, els que han de pagar les pensions: si ho han de fer a base de vídeos de TikTok, anem malament. Per a aquesta generació no és ni addicció, és la seva vida: són natius que viuen al mòbil i que parlen entre ells verbalment però amb el telèfon a la mà, sense la capacitat de no tenir l'atenció eternament partida.

El paral·lelisme amb els videojocs dels anys 90

Apareix un paral·lelisme generacional: el que TikTok és per als joves d'ara, els videojocs ho van ser per a ells als anys 90, amb cinc o vuit hores diàries a la Mega Drive i la Game Boy i de manera completament cega. La lectura és que de criatura no tens percepció d'estar perdent el temps perquè la teva realitat és molt petita, i que molts es refugiaven en els videojocs per abstreure's de dinàmiques familiars o problemes a l'equip de bàsquet o futbol. La diferència és que aleshores aquelles empreses no podien captar dades —no eren la moneda de canvi—, i el seu màrqueting era vendre't les consoles i els jocs de cada generació; que encara en seguim comprant demostra que els va funcionar.

La consola que ara ve amb tu (i la masia com a fugida)

El matís final el posa el contrast entre abans i ara: jugar a la consola exigia anar a la Play o la Nintendo, endollar la tele, seure al sofà i agafar el comandament, i quan tenies ganes d'anar al lavabo havies de deixar-ho. Ara la consola ve amb tu i el primer que fas mentre estàs al vàter és obrir el Candy Crush: la disponibilitat i la immediatesa permanents ho canvien tot. Entremig, apunten que les noves generacions es droguen menys i que la legalització d'algunes substàncies potser en farà un consum més net i responsable. La conclusió és que no estem preparats per a aquest ritme, sense temps ni per pensar si tot plegat està bé o malament; i la fantasia de tancament, dita baixet, és agafar un dia, anar-se'n a una masia en un poble i deixar-ho tot enrere.