Episodi 130
Diògenes digitals
· 00h 53min
Extraviar o corrompre un dispositiu sense una prèvia còpia de seguretat seria l'equivalent a l'apocalipsi digital. Un desastre sense precedents que esborraria en un instant el nostre humil llegat digital.
- Per respecte a aquells que no suporten allotjar fotografies sense metadades en la seva llibreria, si us plau, assegureu-vos d'enviar-les amb tota la informació.
- Quasi encertem, per un any. Time Machine fou introduït l'octubre de 2007 de la mà de Mac OS X Leopard.
De les estafes a les còpies de seguretat, sense canviar de mentalitat
L'episodi arrenca recollint l'anterior: l'extensa "xapa" que Marc va dedicar a les estafes va generar moltíssim feedback, perquè és un tema que la gent té al carrer. Àlex li clava que internet deu pensar que és un bot, de tan perfecte i meticulós, i tots dos insisteixen que l'estafador ni es crea ni es destrueix, només es transforma —quan demà el canal de moda siguin les consoles, allà aniran a parar—, amb la idea de protegir els col·lectius vulnerables.
D'aquí Marc fa el pont cap al tema del dia —i Àlex li reconeix la transició, "que ben tirat"—: les còpies de seguretat pateixen la mateixa mentalitat que les estafes o els accidents. És "la mítica cosa" que tothom dóna per fet que no li passarà, fins que un dia li cau l'ordinador o se li corromp el disc.
iPhone tranquil i un Mac viscut al límit amb Time Machine
La primera distinció és entre dispositius. L'iPhone fa la còpia automàtica i transparent: si es trenca, en compres un altre, hi poses el compte d'Apple i ho recuperes tot. El Mac depèn de Time Machine, que Àlex defineix com "una genialitat del màrqueting" amb una interfície fòssil de l'època en què macOS encara duia noms d'animals (el situa cap al Snow Leopard): quinze anys després segueixen fent els backups igual. El problema real és el restore: com que moltes apps funcionen amb clau pública-privada, en recuperar la còpia toca reautenticar-se de zero i tornar-se a baixar l'app.
Per això Àlex viu "al límit", amb un setup mínim i sense còpia de disc. La seva peça clau és una nota amb tots els procediments per posar un Mac a punt de zero —idea que Marc admet que li copiarà—, amb adjunts com els fitxers ocults que comencen per punt (els dotfiles) i els àlies del terminal. Com que tot el que treballa està sincronitzat al núvol, i la nota també, té el mapa per reconstruir una segona vida digital en mig matí. L'anècdota que els fa ràbia compartida és el git config oblidat en un ordinador nou: fas un commit en un repositori teu i l'historial t'apunta com un contribuïdor desconegut que en realitat ets tu. Marc hi enganxa una disculpa recurrent —no té TOC, i fa anys Àlex el va corregir per no banalitzar el trastorn.
Assegurança de cotxe contra colar-se al metro
El debat de fons és la tensió eterna entre seguretat i conveniència. Àlex feia servir software de backup de pagament, però el va deixar durant la pandèmia: pagava per tranquil·litat mental sense resoldre cap problema real, perquè quan ha hagut de recuperar res mai n'ha tirat. Ho compara amb l'assegurança del cotxe de lloguer: si només llogues un cop, contracta-la, perquè el downside és enorme; però si fa vint anys que llogues, surt a compte no pagar-la mai encara que un dia t'enganxin. L'altre li replica una imatge més fàcil —colar-se al metro—: si et fas free rider de l'economia urbana surt a compte, fins que un dia et para el vigilant i pagues els 50 euros que més et dolen de la vida.
Tots dos prefereixen, a més, la instal·lació neta a arrossegar el passat, i ho formulen com dues maneres de sortir d'un laberint: rebotant per les parets —arreglar només allò que et molesta quan et molesta— o ser estratègic, enlairar un dron i mirar-lo des de dalt. En la mateixa línia minimalista, Marc manté la pantalla d'inici amb només quatre apps a la vista —telèfon, mail, ChatGPT i WhatsApp— i Àlex ho remata amb un truc anti-dopamina, treure les animacions 3D des d'accessibilitat, i la seva tesi que com que parteix de la base que tot és una merda, qualsevol cosa per defecte (fins i tot Apple Maps) el sorprèn per bé.
La croada de les fotos i la denúncia del WhatsApp que es menja la metadata
Marc explica una croada de fa temps. Va passar a iPhone el 2016 i fins llavors les seves fotos eren a Google Fotos, amb una etapa prèvia a Facebook d'on encara en rescata àlbums cap a Apple Fotos. Va mantenir Google i Apple alhora per redundància, però gestionar dues fototeques era massa feina i ho va deixar tot a Apple. El gran maldecap és la metadata: quan puja un àlbum antic, les fotos hereten la data d'avui, i imatges de l'institut o de l'Erasmus apareixen datades el 2024. La migració de la seva antiga fototeca de Dropbox —el servei es deia Carousel, que Àlex recorda a la primera— avui ja és senzilla gràcies a la interoperabilitat entre llibreries.
Àlex hi aporta la seva pròpia obsessió: una carpeta intel·ligent que recull les fotos sense metadata, les que arriben per WhatsApp i en perden la informació. La denúncia del dia és que no vol a la societat la gent que envia fotos per WhatsApp desmetadatant-les, i sí la que sap que en compartir per AirDrop hi ha una opció amagada per enviar-les amb tota la informació. És una crida perquè la gent miri més els ajustos. Ho demostren en directe (avisant que, com sempre, no fan vídeo) i sospiten que aquestes opcions venen desactivades per cost: activar-les per defecte en un servei com iMessage, amb la quantitat de fotos que mou, deu valer molts diners.
1Password, quedar tancat fora i el truc del paràsit
La por recurrent amb el gestor de contrasenyes: no se'n sap cap, i tot i tenir autenticació en diversos dispositius, què passaria si els perdés tots dos alhora? Quedaria locked out de tota la vida digital. La solució de 1Password és de l'escola més vella, un paper amb un rescue code en QR; també pots designar contactes de seguretat que recuperin el teu compte, com anar a demanar les claus a la tieta quan et tanques fora de casa. Marc hi aporta el truc estrella, que li val el qualificatiu de "puto paràsit": en comptes de comprar-se un segon Mac de reserva, ha creat un usuari seu en ordinadors de gent de confiança, com tenir un tercer dispositiu sense pagar-lo. Àlex, que arran d'una avaria del portàtil es va comprar un Mac Mini, ara té dos dispositius i dorm tranquil.
La regla del 3-2-1, Backblaze i pagar 100 dòlars al mes
Entra la teoria seriosa: tenir un sol backup és gairebé com no tenir-ne, perquè la còpia també pot petar o corrompre's. A les empreses se'ls recomana dues còpies, una de física i una al núvol, i que la física no sigui a la mateixa oficina —Àlex recorda que a Deloitte deixava el backup del projecte allà mateix, de manera que un incendi s'enduria ordinadors i còpies alhora—. La idea és multiplicar les catàstrofes necessàries perquè et fotin la vida. Sobre software, cita que a The Talk Show recomanen sempre Backblaze: va molt bé però és car, uns 100 dòlars al mes; tot i així, qui ja gasta centenars d'euros en subscripcions potser els pot assumir.
Diògenes digital, el NAS amb Plex i un servidor del 2008
Arribem al concepte que titula l'episodi. Àlex confessa que amb els fitxers no aplica la seva filosofia de perdre coses: manté tres o quatre carpetes que migra sempre —Downloads (que buida un cop al mes per imperatiu moral), l'escriptori, la de projectes amb els repos de GitHub i la personal amb els dotfiles—. Reconeix un síndrome de Diògenes digital no diagnosticat: veu cada arxiu com un ítem accionable ("d'aquesta presentació en faré contingut", "d'aquí divuit anys") i acumula molta brossa. De propina ofereix a Marc l'Institut Guttmann. Des de principis d'any segueix una tasca que li va passar la seva amiga Clementín: eliminar cinc coses cada dia, normalment digitals —descàrregues, captures de pantalla o contactes acumulats, com el de l'últim Wallapop o Airbnb de torn—.
L'últim front és la música. Des que té Spotify gairebé no n'adquireix per vies alternatives, i el gran backup que va retrobar al Dropbox no cap al Mac Mini, de disc ridícul (60-70 GB). Té cicatrius: un disc d'1 TB li va petar i va perdre tota la música; un segon, encriptat, va morir pel capçal de l'encriptació i s'hi va endur tres o quatre anys de backups. Manté, això sí, una carpeta de música underground —black metal anarquista de Romania inclòs— que baixa de Bandcamp. El somni pendent és un NAS a casa amb Plex per veure les pel·lícules en local a la tele, que repeteix tant que confia que algú acabi regalant-li, tot i que sempre el venç la mandra del cable HDMI. Marc hi respon amb una batalleta del 2008: en marxar d'Erasmus a Alemanya es va deixar muntat un servidor a Barcelona des d'on s'streamejava la pròpia música amb Winamp i, com que allà el BitTorrent estava perseguit, descarregava a Barcelona i s'ho passava per FTP, la via "pseudo-legal". Tanquen reconeixent que, sense haver preparat res, han vomitat molt de tema, i fan la crida per al pròxim esmorzar de Forquilla, que ja no cap al Tosca.