Made in Tesla

Un cotxe de lloguer low cost que acaba sortint caríssim

L'episodi arrenca amb una desgràcia recent. Àlex va fer la primera escapada familiar de l'estiu i, per disponibilitat i preu, va llogar el cotxe a una empresa low cost que no havia provat mai. El va recollir amb les rascades típiques de tot cotxe de lloguer i, com que el contracte deia que estava tot bé, no va fer fotos ni vídeos: l'error que ho desencadena tot.

A l'hora de tornar-lo, l'empresa li reclama desperfectes que abans no constaven i li carrega una factura de més de 800 euros, descomptats del dipòsit de 1.200. Es diu Record Go, i les reviews de Google Maps estan plenes de casos iguals o pitjors. Àlex se sent estafat i anava cap als Mossos a posar la denúncia. Moralitat: «lo barato ha salido caro».

La curiositat que obre l'episodi són marques de cotxe que ningú coneixia

El que de debò el té fascinat és una altra cosa. Mentre llogaven, ell i la Judit van veure un munt de marques que no entenien, totes de cotxes xinesos, amb bones ressenyes i molt més barates per al mateix cotxe familiar gran. Van assumir el risc d'agafar-ne un de desconegut —un Omoda— i va resultar boníssim. Pel carrer s'havien creuat BYD, Omoda, Xiaomi… marques que de cop són pertot arreu. La pregunta per a Marc, abans de fer cap deep research, és directa: per què Apple prova de fer un cotxe elèctric i abandona el projecte, mentre a la Xina fins i tot una empresa d'ambientadors n'acaba fent un dels millors del mercat?

La resposta simplista de Marc és que tot això es diu Tesla

Marc avisa que la versió curta és «Tesla», però abans cal veure com estava estructurada la indústria. Als inicis de l'automòbil, cap al 1900, els cotxes elèctrics i els de combustió anaven gairebé igualats; va ser el Model T qui va imposar la combustió, perquè el seu motor era modular i aprofitable a la granja, la infraestructura de repostatge va créixer més de pressa i era molt més barat. Un cop imposat, no hi havia espai per a un duopoli, i així fins als 2000.

El motor de combustió com a muralla de la indústria

Aquí ve, segons Marc, el punt més important de l'episodi. El motor de combustió és una peça d'enginyeria increïble que requeria un capex que molt pocs podien assumir: els grups alemanys (Volkswagen, BMW, Daimler), japonesos i alguns americans. Era la gran barrera d'entrada. La dada que ho il·lustra: l'última empresa automobilística americana a sortir a borsa va ser Ford el 1956, i la següent, Tesla, més de setanta anys després.

Exagerant una mica, l'únic que feien era el motor; la resta —elevallunes, eixugaparabrisa, manetes, seients— ho subcontractaven al subsector de l'automòbil, cadascun amb el seu propi controlador. Marc ho connecta amb el 2020: quan la cadena logística es va trencar pel Covid, hi havia milers de cotxes aturats en descampats perquè a un li faltava el microcontrolador d'una porta i a l'altre el del comptaquilòmetres —la fragilitat d'aquesta descentralització atomitzada.

L'ordinador amb rodes i el pèndol de la indústria

Tesla fa dues coses: substituir el motor de combustió per un d'elèctric i, sobretot, abraçar la idea de l'«ordinador amb rodes», unificant tots els controls del vehicle sota un sol xip, com un mòbil. La broma del «Tesla és un mòbil amb rodes» és literalment una collonada, diu Marc, però en la metàfora de la unitat central de computació que ho governa tot és certíssima: les actualitzacions «over the air», l'accés remot i la gestió integral de les funcions en deriven.

Això agafa a contrapeu els fabricants de tota la vida per partida doble. Primer, el motor de combustió deixa de tenir importància: un motor elèctric és «un meló que gira». Segon, tot el subsector de l'automòbil deixa de tenir sentit. Marc hi veu la idea del pèndol, que diu que agrada al Roger: la indústria va començar modular, va virar a una integració extrema —Ford fabricava els seus pneumàtics— i ara torna cap a la integració vertical. Resultat: els xinesos hereten una indústria on ja no cal pagar el peatge del motor de combustió, i el que ara importa —bateries, motors elèctrics i software— ho fan extraordinàriament bé. Tesla, sense voler, els va ensenyar com es fabrica un cotxe, que avui s'assembla més a un iPhone que a una cadena de muntatge.

Si tot avança tant, per què la gent compra menys cotxes que mai?

Àlex hi veu una contradicció: si el cotxe elèctric i els xinesos avancen i hi ha tanta inversió, per què la gent compra menys vehicles que mai? Aporta dades pròpies: Wallbox està bastant malament, i una empresa nòrdica d'estacions de càrrega en què havia invertit, North, tampoc no ha acabat bé.

Marc creu que en deu anys veurem els cotxes de gasolina com un anacronisme —quan ve d'un elèctric i agafa un de benzina, té la sensació que «està trencat»— pels avantatges de l'elèctric: menys manteniment, frenada regenerativa i més barat de fer funcionar. Però admet que l'adopció és lenta: una parada de dos minuts a la benzinera passa a ser-ne una de vint, i el factor decisiu, per ell, és el carregador a casa. A qui no en tingui, mai li recomanaria un elèctric —abans un híbrid endollable—, perquè és una angoixa constant. Per això a Barcelona veus molts Teslas de dia però gairebé cap aparcat al carrer de nit. Cada condició —plaça pròpia, autonomia, càrrega en destí— va restant mercat potencial.

El paral·lelisme amb Airbnb i la integració de tota l'experiència

Àlex proposa un símil que a Marc li sembla boníssim: Airbnb. Al principi també estava subvencionat pel Venture Capital i venia un munt de friccions —els cadenats que no trobaves de nit amb les maletes, el wifi dolent—, però va penetrar el mercat per conveniència i preu, perquè el risc d'un allotjament és molt menor que el d'un pagament de 30.000 euros. La sensibilitat al preu, en el cotxe, és molt més alta.

Marc connecta el símil amb la integració vertical. Ho exemplifica amb la xarxa de supercarregadors de Tesla: escrius la destinació, el cotxe et calcula parades i càrregues, precalenta la bateria i carregues sense parlar amb ningú ni cap targeta. Fora d'aquest món integrat és el Far West: ho ha vist amb els seus pares, propietaris d'un elèctric, perduts entre apps i operadors —el Moeve, Iberdrola— sense la simplicitat de demanar «lleno de 95».

De «bonito y barato» a la punta de llança tecnològica

Àlex pregunta com es traurà la Xina l'estigma de «còpies barates que no funcionen». Marc dona una opinió personal: si el que demanaves als xinesos eren peces de quatre cèntims per a Temu, allò és el que rebies; però són els fabricants de la punta de llança tecnològica occidental —mòbils, televisors, components avançats—, i quan se'ls ensenya bé, són els primers a generar productes de qualitat a escala. Amb costos productius molt més baixos, posen al carrer cotxes amb la mateixa qualitat que els nostres per la meitat de preu. I a qui digui que el BYD encara no és tan «guai» com el Tesla, li recorda que el Tesla es fabrica a Xangai, i que «aquests xinesos parlen entre ells».

L'espionatge xinès com a arma de contramàrqueting

L'altra gran objecció, «la cunyada del dia», és que el cotxe xinès portarà un xip que t'espia. Marc ho dona per descomptat —té una làmpada i un robot aspirador de Xiaomi i assumeix que algun micròfon l'escolta—, però recorda que l'espionatge ve de tot arreu: el Pegasus, o que qualsevol cosa allotjada en servidors dels EUA la pot mirar el seu govern unilateralment, com sap ell mateix per dedicar-se al software. Per això reivindica deixar d'estigmatitzar uns països mentre s'idealitzen els que es venen com els bons de la pel·lícula.

Tots dos ho llegeixen com una operació de contramàrqueting i un revival del nacionalisme productiu, en la mateixa clau que els aranzels: els dolents de James Bond sempre eren el país que feia més ràbia aquell moment. Marc avança que s'ha subscrit a Incogni per esborrar la petjada digital i que en prepara una ressenya.

El meme del Midwit i el comiat del 18 de setembre

El fil acaba en un dels memes preferits de l'Àlex: la distribució gaussiana del Midwit, amb el redneck i l'il·luminat amb caputxa dient exactament el mateix («és barat i funciona bé, ja m'està bé»), mentre el normi del mig plora. Apliquen el meme als cotxes xinesos: els extrems compren per preu sense immutar-se per l'espionatge, però són outliers; la batalla es guanya convencent el normi del mig, i en aquest terreny els Estats Units la tenen guanyada de carrer.

Tancament amb anuncis. Recorden l'opció gratuïta del Patreon per estar al cas de les trobades i marquen el 18 de setembre com el dia més intens de la història recent del programa: esmorzar de forquilla a 2/4 de 10 del matí i directe a les 6 de la tarda, el mateix dia.