Episodi 183

No farem un OnlyFans

· 00h 41min

És bona idea deixar el timó del producte en mans dels usuaris? Portat a l’extrem, seria com si els Patreons ens demanessin obrir un OnlyFans. No ho farem, de moment. Producte, feedback i forats negres, tot en un.

Gravar episodis com una nútria sense saber quan sortiran

Setmana sense convidat i un episodi gravat a deshora: a la tarda en faran un de directe i ningú sap quin sortirà abans. Un dels dos hi cola el science corner aprofitant la confusió —acumular episodis sense saber-ne l'ordre és com apropar-se a l'horitzó de successos d'un forat negre, on a fora el temps corre molt més de pressa que a dins. Avisen també que hi haurà directe al Tech Summit de Mataró (el 29 de maig), el primer enregistrat fora de Barcelona; recorden el Vibe Festival, amb quatre persones de públic i ningú gravant, i esperen a Mataró arribar, amb sort, a la dotzena.

Feature Upvote, una empresa catalana per gestionar el feedback

El tema arrenca d'una conversa prèvia: un dels dos buscava una funcionalitat concreta i va topar amb Feature Upvote, un producte fet per uns nois amb oficina al carrer Doctor Trueta de Barcelona. No hi volia invertir, només fer-lo servir. El context és que RSS.com té una comunitat exclusiva per a usuaris de pagament, amb un canal de feedback on la gent demana de tot, i respondre a cada petició s'ha tornat complicat. Una eina així ofereix un procés —entre cometes— democràtic: els usuaris voten les funcionalitats que els interessen i queden en un tauler. N'hi ha més del mateix estil, com UserVoice o Canny, amb preus de l'ordre de 70 euros al mes.

Quan el producte és fàcil, tothom hi opina

Com més senzill és un producte, més àgilment hi opina la gent. Recupera l'anècdota d'Ironhack: cap al 2015, mentre feien els cursos presencials, tothom els venia a preguntar si no havien pensat mai a fer cursos online, com si, després d'anys al sector, no se'ls hagués acudit mai. No ho diu com a crítica, però rarament et diran una cosa que t'exploti el cap quan tu hi tens un bagatge enorme.

Replicar-ho en una tarda amb v0 i Supabase

Una eina tan senzilla es pot replicar mil·limetrada per a RSS.com amb una mica de vibe coding, un cafè i una tarda, passant-li després el sistema de disseny de Figma. És l'evolució dels mítics side projects de Pieter Levels, els de 9,99 dòlars. El que el va deixar parat és com aquestes eines gestionen els serveis externs: volia autenticar usuaris i l'eina li va proposar Supabase, li va crear el compte, el projecte i les taules sol; i quan apareixen errors, hi ha un botó d'«arreglar amb v0» que es genera el prompt a ell mateix. Ho corona amb una amiga de Berlín, zero tècnica, que volia un calendari per a les obligacions d'un fill: li va dir que provés v0 i, dos dies després, li va arribar l'enllaç d'una app que demana l'edat del fill i en genera totes les tasques rutinàries. «9,99 per a totes les mares.»

Del Google al ChatGPT i el deal flow que arriba per la IA

L'altre amfitrió redirigeix la conversa cap al seu angle —com va trobar l'empresa? Ja no fa servir Google (la barra del navegador només per anar a una web concreta) i totes les cerques comencen a ChatGPT, una cosa que mai pensava que li passaria. A MarsBased cada cop els arriba més deal flow de gent que els troba per ChatGPT: tot i no tenir la web optimitzada per a la IA, fa anys van fer els apanys de SEO per sortir bé a Bing, i com que ChatGPT xucla de Bing, aquella inversió retorna dividends ara. Comenten també la integració de Shopify dins de ChatGPT i un tuit polèmic que alertava que aquestes recomanacions poden crear encara més monopoli.

Roadmap públic o secret, els dos nivells de la decisió de producte

La pregunta de fons és com es balanceja la intuïció de producte amb el que demana la comunitat. La resposta distingeix dos nivells. El primer és l'estratègia, una decisió quasi de CEO sobre on posicionar la companyia: són actius secrets que no haurien de ser públics. El segon són els detalls d'implementació, on sí que té sentit deixar que la comunitat triï —no si vas assegut o no, però sí si vols un standing desk durant el viatge. No són incompatibles: ningú et demanarà mai un canvi de visió estratègica, perquè qui no s'hi alinea canvia de producte. Demanar cursos online a Ironhack era una decisió estratègica; demanar televisors LED en comptes de projector sí que és feedback accionable.

Cristal·litzar el feedback i prioritzar amb vots

Un tauler de votacions aporta tres coses. Cristal·litza les idees: sense tauler no hi ha manera de saber que una petició de febrer ja s'havia plantejat quan torna l'octubre. Genera un procés democràtic que dona el pols de l'interès real, perquè un canal de feedback no segueix una corba gaussiana sinó quasi una power law —quatre persones parlen molt i la resta calla. I dona prioritat: si 3.000 volen dark mode i 3 volen comunitats temàtiques, ja saps què pesa, i a qui demana una cosa amb un sol vot li pots explicar per què no la prioritzes. L'equivalent serien les estrelles d'un repositori de GitHub: 17 vots ja és significatiu. Com a exemple real surt la petició recurrent de tematitzar les pàgines públiques dels podcasts de RSS.com amb colors predefinits, una cosa que ja era al roadmap però no accionada.

Moderació a priori i el rebuig a l'slop al tauler

Sobre la implementació, un dels dos és taxatiu: els usuaris no haurien de poder crear funcionalitats al mur directament. El millor és llegir el canal de feedback i ser tu qui crea les entrades —totes, no només les que t'agraden—, mentre la gent fa els upvotes. La moderació, agressiva i a priori: qui reutilitza les llistes de Spotify per no haver-les d'esborrar se sent més còmode si no es genera slop al tauler, tot i admetre que és «un problema de no ser gens hippie». L'altre ho veia diferent —les idees estúpides moren soles, enterrades sota les votades, i si algú troleja amb una foto de Trump sempre la pots eliminar—, però el contrapunt és que un botó d'aprovar duplica la feina de donar d'alta cada petició.

Capital risc contra autofinançament, el que mana és la pressa

La diferència real no és tant product-led contra sales-led growth, sinó empreses amb capital risc contra empreses que s'autofinancen. En projectes finançats amb VC i amb l'objectiu d'arribar a la ronda següent, el feedback d'usuari importava poc o res: vas amb un coet al cul i prens decisions —fins i tot dolentes— per fer content un inversor. Una empresa amb facturació previsible pot aixecar el cap, planificar a llarg termini i escoltar els qui paguen. Matisen el cas sales-led: en empreses molt agressives en venda, el primer contacte de feedback no és l'usuari final sinó el venedor; en una de producte, qui té el pols directe de l'usuari és l'equip de customer support.

El client no sempre té la raó i la visió de serveis de MarsBased

Una convicció que surt amb força és que el client no té gaire sovint la raó, encara més crític en serveis que en producte. Es qüestiona el mantra «parla amb el teu usuari»: hi ha l'obligació moral i estratègica de no fer-li cas i mantenir la visió, perquè rarament la funcionalitat que canvia el curs de l'empresa te la donarà un usuari que no coneixes. Donar un bon servei també és dir que no, perquè dir que sí a tot et torna curtterminista. L'exemple: just el dia abans havia dit a un estudi d'arquitectura de Catalunya que no els muntaria una dedicació fixa anual tot i que tenien diners, perquè el seu producte d'ús esporàdic no ho necessitava, i els va proposar una bossa d'hores mínima que MarsBased no acostuma a fer. «Amb aquesta mentalitat no arribarem molt lluny, però dormiré molt millor», condicionat, admet, per no tenir pressió d'inversors ni de board.

Tot depèn, al capdavall, de si el joc és finit o infinit: a un fons que no tornaràs a veure mai potser sí que li construeixes el model fundacional que demana; a un client de relació llarga li dius que no li convé. Ho rebla amb una frase de Steve Blank sentida en un altre podcast: en una reunió on tothom opinava sobre el producte, va preguntar el rol de cadascú i va concloure «doncs jo soc el CEO: mentre parlem d'opinions, la meva guanya; quan algú porti dades, podrà guanyar-me».

El Patreon, l'OnlyFans i donar massa veu al poble

Tancament amb la pregunta que dona títol a l'episodi: es podria fer servir el Patreon —ara que ja tenen més de tres oients— com un UserVoice perquè la gent demani convidats, convidades o formats? El recordatori de sempre: és gratuït i serveix per anunciar esdeveniments, esmorzars de Forquilla i gravacions en directe. El dubte és si això ja és donar massa veu al poble. I la rèplica que ho rebla tot: si se't gira en contra, potser el que la gent et demana és que muntis un OnlyFans.

Escolta l'episodi