Unicorns amb asterisc

El concepte bullshit de l'unicorn d'una sola persona

Setmana sense convidat, i Àlex obre amb un tema que troba força bullshit: la promesa que els propers unicorns —empreses valorades en més de mil milions de dòlars— seran companyies d'una sola persona, el somni del solopreneur. El cas paradigmàtic és sempre Pieter Levels, el noi holandès que es va fer famós amb el repte 12 Startups in 12 Months i amb projectes com Nomad List i Remote OK. Levels acaba de picar-se, amb Cursor i sense experiència programant jocs, un simulador de vol multijugador a l'estil d'un Minecraft on la gent juga i ell ja hi ven anuncis per desenes de milers de dòlars al mes.

El problema és que molta gent s'hi emmiralla sense adonar-se que no és realista. Per cada Pieter Levels —que ve a ser el Messi de l'indie hacking— la resta està a anys llum. Qualsevol perfil tècnic pot muntar un projecte que li doni un ingrés recurrent, fins i tot més passiu que actiu, però rarament tocarà els milions anuals.

Els daus trucats: tot el que toques es torna or

Marc hi posa la metàfora que dona títol a l'episodi: Pieter Levels té uns daus trucats, perquè tiri el que tiri ja està en aquell mode en què tot es converteix en or. A dalt la competició és bastant buida, i un cop hi arribes tens tot el benefici del dubte d'una audiència enorme i ja entregada. Cada cop que algú li ven passive income amb l'exemple de Levels, hauria de caure del cel un asterisc gegant sobre el cap d'aquella persona.

Àlex matisa que tampoc no s'hi val a ser injust: està bé que serveixi d'inspiració, i ho ha estat per a molta gent de la comunitat d'indie hackers que ara viu el somni de treballar viatjant. Levels ha ajudat a fer veure que no tot és venture capital: si ho fas en els teus termes potser trigues més, però arribes més lluny i pots ser molt més franc, perquè et deus a tu mateix i no a un consell d'administració, la feina del qual és precisament fer fora el CEO.

Què és, de debò, una empresa d'una sola persona?

Aquí salta la discussió filosòfica: per Àlex, l'asterisc més gran és que «una sola persona» només es refereix a qui hi està empleat. A mesura que creix, una companyia depèn d'agències, de freelances i de components externs com la IA. Ho exemplifica amb MarsBased: amb dos milions i escaig de facturació, ja no podrien fer internament tota la paperassa —contractes, impostos, beneficis d'empleats— i tenen fora la gestoria i els advocats. El mateix Pieter Levels no és ben bé una sola empresa: té el que abans en dèiem bots i que avui són agents, que li moderen comentaris i li avisen dels pagaments. On poses la línia entre una persona, un bot i una IA? Aquesta frontera difuminada és el que fa desconfiar Àlex de tot el discurs.

El malson del B2C i el reembossament d'OpenAI

Ambdós coincideixen que tota IA acaba la seva competència quan comença el judici d'un humà: no pots estirar el xiclet infinitament. Si tens una companyia valorada en mil milions i un producte B2C, t'arribarà una allau de tiquets, disputes i frau de targetes; un bot t'ajudarà, però necessitaràs una petita armada de persones gestionant-ho.

Marc ho il·lustra amb una anècdota pròpia. Quan OpenAI va treure la versió de pagament de ChatGPT, la va contractar i el mateix dia els va escriure per canviar el telèfon del compte. No li van contestar mai, i sis mesos després li van respondre que anaven desbordats i que, com a compensació, li reembossaven tots els pagaments fets fins llavors. Si la punta de llança de l'automatització no dona l'abast amb els tiquets, ja t'imagines què passa a qualsevol altre.

El cigne negre: quan els multiplicadors de valoració s'enfilen

Àlex porta preparats uns escenaris en què sí que es podria arribar a l'unicorn d'una persona, sempre que es trenqui el mercat amb una dinàmica mai vista —el que anomena un cigne negre. El primer: que canviïn els multiplicadors de revenue. La valoració és un múltiple de la facturació, i en SaaS l'estàndard ronda les 7 o 9 vegades el revenue anual; si arribessin a pagar-se múltiples de 20 o 50, un SaaS d'una sola persona que facturés 50 milions de dòlars seria un unicorn sobre paper. Avui no es paguen, però una nova onada d'IA els podria disparar.

Caldria una tecnologia molt defensable, amb marges altíssims i ingressos recurrents —un SaaS, una fintech, un marketplace o cripto, mai un producte que es compra un cop i s'oblida— i reduir al mínim la despesa de sous, externalitzant QA, moderació, disputes i vendes, sempre amb un model self-service. El contrari és el high-touch d'un Superhuman o d'un competidor de Bizzabo que Àlex no va poder contractar sense passar per l'equip de vendes: boníssim, però gens escalable.

Les factures d'Stripe: viralitat de franc dins del producte

Un altre ingredient són els efectes de xarxa i la viralitat dins del producte. L'exemple que repeteixen és la pàgina de facturació: quan vas a descarregar les factures de ChatGPT, de Superhuman o d'ElevenLabs, et reboten al portal d'Stripe perquè aquella part aporta zero valor a l'experiència, i veure aquell portal acaba sent publicitat per a Stripe. Mencionen també casos clàssics d'equips minúsculs amb valoracions enormes: Instagram, amb una dotzena de persones quan es va vendre, i Stripe, construït durant molt de temps només pels germans Collison. La mètrica clau és el revenue per empleat, altíssim en productes molt escalables i de poca complexitat com també ho va ser WhatsApp.

Patents, computació i un substrat que ha canviat

Una via diferent és la propietat intel·lectual. Àlex es desboca amb un exemple inventat: un plugin de Chrome que, llegint l'Apple Watch, el Garmin o l'Oura, detectés precoçment la demència; una patent que crea un mercat nou —d'IA, biotech o la combinació de tecnologia i pharma— es pot valorar fins a 100 milions de dòlars, tot i que la recerca difícilment la fa una sola persona. Marc hi afegeix el canvi de fons que troba més interessant: el centre de costos s'ha desplaçat. Abans la computació era marginal —servir mil o un milió d'usuaris era gairebé igual— i el cost gros era el personal; ara, amb el model agèntic, es passa de pagar nòmines fixes a pagar per ús, i el substrat sí que pica (OpenAI té una subscripció de 200 dòlars amb la qual perd diners). DeepSeek potser abarateix les inferències, però muntar-te el teu clúster de Nvidia no és comprar compute a Amazon Web Services amb un clic.

Cripto i web3: stablecoins com a màquina d'imprimir diners

L'exemple de tecnologia que va canviar les regles de valoració és cripto i web3: empreses que van passar de zero a unicorn molt de pressa, amb més especulació que tecnologia tangible. Si Pieter Levels o Donald Trump treuen un token, l'escampall pot convertir-lo en unicorn durant unes hores. Per Marc els NFTs i les memecoins no són actius productius sinó col·leccionables, pura especulació. Del moviment web3, però, en salva tres coses: Bitcoin com a possible reserva de valor, les stablecoins com a rails dels pagaments moderns en economies molt deflacionàries, i els smart contracts d'Ethereum. I aquí sí que troba el seu unicorn d'un sol home: Tether i Circle, els emissors d'USDT i USDC. Emeten el token i, amb els diners que reben, compren lletres del tresor americà i en cobren el yield sobre tot el circulant: una màquina d'imprimir diners que amb una quarantena d'empleats podria funcionar gairebé sola.

De Mr Beast a Doist: la valoració ja no importa

Qui ja té audiència ho té més fàcil pels vasos comunicants: Elon Musk, amb més de cent milions de seguidors, ja és gairebé un solo unicorn perquè el que diu mou les accions de Tesla, i Mr Beast, amb 375 milions de subscriptors a YouTube, és pràcticament un Netflix particular —tot i que ja no és l'exemple d'empresa petita. La conclusió d'Àlex és que tot plegat és un intent desesperat de reflotar la paraula unicorn, una mètrica que només interessa de debò al venture capital perquè permet comprar i vendre múltiples i especular. A les empreses independents els és igual: a MarsBased no els importa, i el seu amic Amir, de Doist —cent i escaig persones amb un producte molt bo i recurrent—, directament ja no la calcula. Hem vist el circ dels unicorns convertits en unicadàvers; després de gairebé tres anys de sequera d'inversió, ara es porten els camells, empreses frugals capaces de creuar el desert, i la narrativa que la IA permetrà l'unicorn d'una persona li sembla només una altra excusa per especular. Encara no han arribat als efectes negatius a llarg termini —dependència de la IA, costos acumulats de subscripcions, propietat intel·lectual fora de l'empresa—, així que parteixen l'episodi en dos, no sense fantasiejar amb una IA becària, l'Esmorzar GPT, que els organitzi el primer esmorzar de forquilla.