Tots tenim un pla fins que ve un colom i s'hi caga

Setmana sense convidat i un divendres a la tarda per gravar

Episodi de taula, sense convidat, gravat un divendres a la tarda —un horari que un dels dos defensa i l'altre encara està rumiant. La conversa arrenca de la pregunta de com t'organitzes la setmana i acaba sent un episodi sencer sobre la tensió entre planificar i improvisar, amb el títol robat a la frase atribuïda a Mike Tyson: tothom té un pla fins que rep el primer cop de puny a la cara. La versió Foc a Terra hi afegeix un colom que, de passada, s'hi caga.

Els dies temàtics a l'estil Jack Dorsey

Àlex explica que fa anys va adoptar una cover version de l'horari de Jack Dorsey —que feia servir dies temàtics per dur dues empreses alhora— i que ho té fins i tot bloguejat. Repartint-se entre MarsBased i Startup Grind, dividia la setmana per temes: dilluns vendes, dimarts sencer per a Startup Grind, dimecres màrqueting i comunicació, dijous cultura i creixement, i divendres administració, reports i hiding. L'avantatge, diu, és la pau mental de poder dir «t'ho faré dimecres, que és el meu dia de fer això»: una justificació qualsevol predisposa l'altre a acceptar l'espera.

D'aquí surt una de les seves tàctiques preferides: posar la culpa cap a fora amb «la meva política». Per esquivar bodes —no és res personal, és que la seva política és no anar a aquest tipus de celebracions— o per no quedar a fer cafès entre setmana. I si t'abelleix, ho pots fer servir al revés: deixes l'expectativa per terra i després ofereixes l'excepció, i l'altre queda encara més content.

«Boda» o «casament», el plet de diccionari.cat

Interludi lingüístic. Marc para els peus a Àlex per haver dit «boda» tres minuts seguits i invoca el diccionari.cat: és correcte, també «noces». Marc reforça la correcció amb l'etimologia —del llatí vota, els vots o bons desitjos de felicitat als nuvis, primera font del 1390, amb la o entrada per influx del castellà via València— i acaba carregant la culpa als valencians. Àlex insisteix que la gent es casa, no «es boda», però dona el braç a tòrcer.

De dies temàtics a blocs temàtics

Àlex està reinventant ara mateix el sistema, amb una pestanya oberta del seu horari des de fa setmanes. El problema dels dies sencers és que la seva empresa no és prou gran per omplir-los: fitxen un parell de persones l'any i amb prou feines s'implica en el hiring, així que un dia sencer dedicat a contractar no té sentit i s'acaba omplint de feina poc important —com qui té vint hores per a una tasca i n'usa vint. La solució que prova són blocs temàtics: reservar dilluns i dijous per al podcast perquè la gent només pugui agendar-li gravacions aquells dies.

El cap de setmana motivat i el mètode dels quarts

Tots dos reconeixen el ritual del cap de setmana, quan la voluntat creativa és màxima i un s'imagina la setmana perfecta. Àlex es descriu omplint el calendari com els hustlers americans que es lleven a les cinc, mediten, fan ioga i ja han treballat deu hores a les sis del matí, però en versió mediterrània; i arriba el dilluns, et passes l'hora de dormir, et perds el primer slot de les vuit i ja sents que tota la setmana va malament. Marc replica que ell viu a l'inrevés: zero planificació, la batedora d'urgència contra importància, prioritzant el que té data límit i deixant que la resta caigui sola.

Àlex hi aporta un concepte de Gretchen Rubin —que matisa que no és seu—: la força de voluntat es recarrega de nit i es gasta durant el dia amb cada decisió (d'aquí que els milionaris portin sempre la mateixa roba). La idea bonica és dividir el dia en quarts, com el futbol: si perds el primer fotent-te uns xurros de xocolata per esmorzar, encara pots guanyar els altres. Citen pel camí James Clear, Derek Sivers i els gurus d'hàbits que t'expliquen el que ja saps i et venen el llibre que després no apliques.

L'esclavitud dels hàbits i el Duolingo que es fa trampa

Del mateix calaix surt l'esclavitud dels hàbits: el punt en què mantens la cadena per no trencar-la i has perdut de vista per què la vas començar. Àlex confessa que fa un any que no trenca la ratxa de Duolingo... fent trampa cada dia, amb sessions ràpides a tres minuts de mitjanit, ben lluny de l'aprenentatge conscient dels primers anys a l'hora d'esmorzar. Coincideixen que trencar una ratxa és perillós —un podcast o una newsletter que pares «un parell de setmanes» els acabes parant per mesos—, però que les pauses forçades també revelen coses: com l'amiga que sempre volia plegar de la feina, va sumar les vacances al permís de noces, va estar dos mesos fora i ja no hi va tornar.

La setmana horribilis: l'esdeveniment que se'n va en orris

El detonant de tot plegat: una setmana desastrosa per a Àlex. MarsBased muntava un afterwork del Mobile World Congress —el Corporate Innovation Summit— amb l'auditori de la Torre Agbar aparaulat en persona, tot tancat menys la signatura. Però feia olor de socarrim: a cada iteració del contracte apareixia una línia nova —tècnic de muntatge, de desmuntatge, seguretat— i ells deien que sí perquè tenien patrocinadors. El dilluns els van trucar amb una excusa que Àlex qualifica de bullshit (que cobraven entrada, que havien publicat la ubicació) i van haver de cancel·lar. Van activar un pla B a corre-cuita i van acabar a l'Hotel Hesperia, el mateix lloc de l'any passat, quan els havia passat exactament igual.

Per això Àlex va publicar un post a LinkedIn estripant els gestors d'espais que durant el Mobile no només quintupliquen preus sinó que juguen a veure qui fa la postura més alta. La seva lectura: si ofereixes signar i pagar ja, fas un signalling de compromís; qui no et vol firmar amb disponibilitat és que està jugant a diverses bandes. El preu va ser refer tota la logística —paqueteria, catering, proveïdors— i avisar els patrocinadors. I un mal de cap previsible: els tiquets ja venuts marquen Torre Agbar, així que per molts correus que enviïn hi haurà qui s'hi presenti igualment, com va passar amb una trentena de persones l'any anterior. Petita digressió friki: el gestor d'espais es diu igual que SCUMM, el motor d'aventures gràfiques dels anys 90.

Decidir en calma, no en mode guerra

La moraleja la posen tots dos: les decisions de planificació s'han de prendre en temps de bonança, no en calent. En mode guerra només veus focs i apagues el que crema més, condicionat per biaixos de recència; decidir així és com no tornar a agafar un avió després d'un accident —cap fonament estadístic, només el reflex reptilià de fugir—. Per això Àlex prefereix no canviar la tàctica arran d'una mala setmana, que seria el pitjor argument per abandonar l'organització temàtica. Reconeix que ha estat una setmana «altament productiva però poc satisfactòria»: tota l'energia en l'esdeveniment i en l'onboarding del nou màrqueter, i la resta —el podcast inclòs— per la finestra.

Sobrecomunicar i el colom que caga Slack

L'altre gran tema: la comunicació en crisi. Àlex es declara fan de sobrecomunicar i de dir les coses clares —demanar ajuda quan estàs bloquejat no és cap senyal de feblesa—, però detesta el perfil que ell anomena «la paloma que caga Slack»: el qui dispara desenes de missatges per tots els canals per fingir activitat. És la versió digital del «manager colom» o «jefe colom» que Marc reconeix haver patit: fa molt soroll batent les ales, es caga pertot, et mira amb cara de boig quan li dius res i marxa. De passada, defensen l'ús dels threads de Slack —l'Alberto li obre fils amb un «ASDF» només perquè vegi els missatges curts.

Mailtrack, fòbia al telèfon i la dictadura de la nota de veu

Àlex admet que en crisi se li nota la baixada de comunicació perquè el seu nivell habitual és molt alt, i que torna al telèfon, cosa que als millennials —sobretot els late, criats amb xat— els fa autèntic terror. Pitjor que no agafar el telèfon és l'ansietat del ghosting: terminis incomplerts, correus sense resposta i, amb eines com Mailtrack, veure que t'han obert el missatge 37 cops sense contestar. Critica la pèrdua d'integritat en els acords que comporta la comoditat del xat —tres setmanes de back and forth per quedar a sopar i adeu reserva— i remata amb la dictadura de la nota de veu: cinc minuts de pensaments desestructurats per allò que cabia en dues frases, i converses senceres a base d'àudios que es podrien resoldre amb una trucada.

El mea culpa amb el CEO de Parlem i el meta-patrocini

Un dany col·lateral de la setmana: Àlex assumeix la culpa d'haver-se quedat sense l'esmorzar amb en Xavi, CEO de Parlem, per no enviar-li la invitació de Google Calendar. Va abandonar el correu quatre dies i la cita va saltar de prioritats; el patrocinador, però, no està perdut. D'aquí el gag recurrent: amb Parlem han aconseguit un format d'anunci insòlit, un «meta-patrocini» on contingut i publicitat estan tan entrellaçats que mai saps quan parlen de l'un o de l'altre —tot i que tothom sap qui els patrocina—, i encara no tenen bon material per a la falca perquè ni saben què costa una tarifa de Parlem.

Crida final: subscriviu-vos al Patreon

Tancament amb una crida que a Àlex li fa vergonya però que el flamant màrqueter l'obliga a fer, menjant-se les seves pròpies conviccions. Confirmen que el Patreon ja és obert —Marc precisa que els noms dels patrons surten a les notes de l'episodi, que només llegeixen ell i el Noel— i animen l'audiència a subscriure-s'hi, fer-se patrons del projecte i, així, deixar de dependre de tenir patrocinadors o no, mentre es continuen veient als esmorzars de forquilla.