Foc you, Sam Altman

El patrocini en un limbo i neix la sèrie «Foc you»

Setmana sense convidat i amb un Marc convalescent —lluitant contra el que sospita que és una grip—. Abans d'entrar en matèria, treuen l'elefant de l'habitació: el patrocini de Parlem. Tenien un acord signat fins a final d'any, però les persones que el portaven estan «missing in action», així que es queden en un buit legal; si algú més vol patrocinar el programa, que els escrigui. L'episodi també estrena format: arran del programa sobre les prediccions de Scott Galloway, titulat «Fuck You, Scott Galloway», van decidir dedicar episodis a fer una mena de reportatge —no ben bé biografia— de personatges del sector. El Roger va suggerir Sam Altman per Twitter, així que Àlex passa la pilota a Marc per fer-ne la radiografia. La gràcia és que mai saps qui serà el següent; comparen la idea amb El Búnquer, que aquest any fa l'última temporada i deixarà Catalunya òrfena de podcast de biografies.

Per què Sam Altman escriu sempre en minúscules

Marc treu el tema que el desconcerta: Altman escriu sempre en minúscules. A l'Àlex és a qui li fa ràbia, i obre una digressió sobre com pots classificar la gent per com escriu a Twitter o WhatsApp —els dels punts al final de cada frase, els dels deu mil emojis—, amb el cas d'Alex Wilhelm, editor sènior de TechCrunch que va entrevistar al podcast de MarsBased i que no fa servir mai cap signe de puntuació tot i venir d'una publicació de primer nivell. Marc va anar a buscar la resposta: en una entrevista al podcast How I Write, Altman explica que no entén la jerarquia dins el món lingüístic, que per a ell totes les paraules són iguals. Marc rebla: «dedica't a fer intel·ligència artificial, que la gramàtica no és el teu». De propina, el science corner: els SMS tenien exactament 160 caràcters perquè el paquet més petit que es podia enviar a la xarxa deixava aquest marge lliure i era gratuït.

De Loopt al primer batch de Y Combinator

Retrat del personatge. Altman va néixer el 1985 a Chicago, en una família de classe mitjana-alta sense grans fortunes, i va estudiar computer science a Stanford. Amb setze anys va sortir de l'armari públicament, senyal d'algú que «quan vol una cosa, l'aconsegueix». El 2005, en plena època pre-iPhone, va fundar Loopt, una app pensada per a telèfons com el Nokia N95 més que no pas per a l'App Store. La jugada decisiva no va ser el producte sinó la porta que va picar: va formar part de la primera fornada de Y Combinator, quan Paul Graham tot just muntava l'acceleradora —Marc remarca la palanca enorme que dona ser pioner en tecnologies incipients. La lliçó amarga: la va cofundar amb la seva parella, va acabar malament, i tot i aixecar inversió de Sequoia i vendre-la per uns 43 milions, el consell és no cofundar res amb la teva parella.

De president de Y Combinator a fundar OpenAI

El 2011 entra a Y Combinator com a treballador i el 2014 ja n'és president, quan Paul Graham es retira. Aquí Marc fa una de les seves: Altman és del tipus que «s'escolta i s'agrada», que a les entrevistes espera sempre cinc segons abans de respondre per donar imatge de reflexió quan ja sap què dirà. OpenAI no neix als anys vint, sinó cap al 2018-2019, i de bon principi eren amics amb Elon Musk. Àlex hi aporta context de primera mà: Altman havia anat un parell de vegades a la conferència de Startup Grind parlant ja molt d'IA.

D'ANI a AGI a ASI: com es mou el llenguatge

Marc segueix l'evolució del vocabulari del sector. Es parlava d'ANI (Artificial Narrow Intelligence), la intel·ligència estreta de domini —la que et guanya als escacs però no sap conduir—, com a primer pas cap a l'AGI, la general, equiparable a una persona en qualsevol cosa; OpenAI va néixer amb el rol paternalista de salvaguardar-nos perquè aquest salt no acabés en rebel·lió de les màquines. Però Altman ja no parla d'AGI sinó d'ASI, Artificial Superintelligence: una intel·ligència davant la qual seríem com una formiga a qui pots intentar explicar la relativitat sense que mai t'entengui. El detonant és un tuit críptic del diumenge —en minúscules però amb punt i coma, detall que fascina Marc— dient «a prop de la singularitat; no està clar de quin costat», jugant amb la hipòtesi de la simulació i el take-off. Marc hi connecta el repte literari de la història de sis paraules, la més curta i trista, atribuïda popularment a Hemingway: «For sale: baby shoes, never worn».

La pastanaga de l'AGI per finançar OpenAI

Marc confessa que no segueix gaire el debat de l'AGI, però sospita que s'està fent servir com una pastanaga per aixecar finançament: si OpenAI cotitzés, un tuit críptic com aquell faria pujar les accions; com que és privada, genera interès inversor de cara a la propera ronda. Cada tres mesos es diu que som «súper a prop» i la distància a la singularitat sempre s'escurça, amb experts donant xifres salvatges enmig d'una milionada de flipats que desprestigien el tema. Comenten també les dues prediccions recents d'Altman: que el camí ja no és fer models més grans sinó donar-los més temps d'inferència (el model O3), i que el 2025 ja hi haurà agents a la força laboral de tu a tu.

L'argument estadístic: per què hauríem de ser nosaltres?

El cor filosòfic és de Marc. Com a homo sapiens portem uns 200.000 anys aquí, una estoneta insignificant a escala còsmica, i la majoria del temps l'hem passat mirant un foc assegut en una pedra. Estadísticament li sembla egocèntric —un punt d'entitlement— pensar que serem precisament nosaltres els qui veuran l'esdeveniment més important de la història de l'univers, just el 14 d'abril del 2027. Pot passar, com pots tenir dos asos i que en surtin dos més a la taula, però no passa sovint. La seva aposta és una evolució gradual, no una singularitat —un concepte de física que, com l'horitzó d'un forat negre, significa literalment que no se sap què hi ha a l'altra banda.

Nvidia, Waymo i la fi de les dades per entrenar

Enllacen amb les notícies de la setmana. A la presentació de resultats de Nvidia, Jensen Huang va presentar el nou superxip i va predir que el departament de recursos humans del futur serà el d'IT, perquè la gent de tecnologia reclutarà agents com si fossin empleats. Marc relativitza: ja fa anys que es prometia parlar amb sistemes sense distingir-los d'un humà —com la demo de Google trucant a una perruqueria— i no ha acabat de passar. Sí que hi ha casos reals com Waymo i els seus taxis sense conductor, un terreny molt difícil de regular. L'altra notícia gran: estem exhaurint les dades amb què s'entrenen aquests sistemes, i les sintètiques potser no valdran igual. Marc ho rebla: durant vint anys hem escrit a internet el bootloader de la IA.

Els límits actuals: la conversacional sí, l'específica no

Marc admet estar bastant decebut amb part de la IA actual, tot i reconèixer que l'ajuda a ser més productiu i creatiu, com en el seu moment van fer internet o el mòbil. El problema són els errors bàsics de concepte que persisteixen: el que ha travessat l'escletxa cap a la gran societat és la intel·ligència conversacional generalista, però les específiques segueixen en recerca i en l'àmbit privat. No pots demanar a ChatGPT que carregui el millor model de nutrició i et calculi la proteïna a partir de les teves dades; potser existeix en un marketplace de models com Poe —del fundador de Quora— o a Hugging Face, però digues a algú del carrer que ho faci servir i s'engega.

El test del company de pis i el matís de la fama

El resum de Marc sobre Altman: una persona brillant que potser no arribarem a comprendre, però amb una pega molt mundana. L'han fet fora d'OpenAI de manera molt notòria fa un any i acumula conflictes públics per dreta i per esquerra —sense entrar en el cas delicat de la seva germana, tocat en episodis anteriors—, així que val la navalla d'Occam: si tens el company de pis que sempre diu que tots els companys de pis són uns capullos, l'explicació més plausible és que el capullo siguis tu. Àlex hi coincideix —n'ha conegut, de gent així, que sempre culpa els altres—, però matisa que no vol defensar cap bilionari i que com més puges al rànquing de rics i influents, més gent et vol buscar les pessigolles per enveja. Mai havia tingut mala impressió d'Altman, un tio de perfil baix i correcte, i intueix que ningú està net del tot, ell tampoc.

Propostes per al proper «Foc you»

Tancament obert. Per al proper retrat apunten grans bluffs tecnològics —una Elizabeth Holmes, un Sam Bankman-Fried de FTX— i, sobretot, demanen buscar producte nacional: algun emprenedor d'aquí que també s'ho mereixi, amb un gag sobre «la Patri» que ningú acaba d'identificar i Núñez i Navarro de candidat ben de casa.