La Belén Esteban té molta RAM

Slow thinking: l'episodi que no estava preparat

L'arrencada és pura comèdia: l'Àlex porta el tema apuntat però no preparat, i en Marc l'enxampa de seguida. La sortida és perfecta —avui toca slow thinking, anem a poc a poc— i així queda batejat el programa. El tema, diu l'Àlex, és la gent que pensa lent, els slow thinkers, ell inclòs. En Marc replica de broma que avui dia ja no pensa ningú: tenim el cervell subcontractat a ChatGPT, com qui acaba depenent tant del GPS que ja no és capaç d'anar de Barcelona a l'Hospitalet sense que li dictin el camí.

L'avorriment com a forat negre que omple el mòbil

Abans d'entrar en matèria salta una digressió que els enganxa: l'avorriment tenia un propòsit evolutiu —avisar-te que no estaves fent res de profit amb la vida—, i ara el seu únic propòsit és que treguis el mòbil per no sentir-lo. Hi ha criatures, diuen, que ja no saben què és avorrir-se, com qui no s'ha banyat mai al mar i es pensa que la vida es viu permanentment en estat d'alta dopamina. Tot plegat connecta amb la recerca sobre les valls de dopamina i la consolidació dels aprenentatges, i amb el gir creixent contra Duolingo: una app que tothom estima però que no és d'aprendre idiomes sinó de crear hàbits a base de dark patterns —el mussolet amb els ulls plorosos quan trenques la ratxa. Ho deixen apuntat per a un altre dia.

Derek Sivers i l'assaig «I'm a very slow thinker»

L'Àlex situa l'origen del tema: ha redescobert Derek Sivers, l'emprenedor americà de CD Baby, ara semiretirat, autor de mitja dotzena de llibres i una mena de filòsof de l'emprenedoria que tothom acaba citant tard o d'hora. Amb moltes coses no hi està d'acord, però l'assaig I'm a very slow thinker el va fer sentir retratat paràgraf a paràgraf —«aquesta persona soc jo», com el meme. Sivers explica que mai té resposta immediata en un debat: difereix, s'ho pensa dies o setmanes i torna amb la rèplica per escrit. El cas de l'Àlex és diferent —la resposta li arriba just en sortir de l'habitació, la broma se li acut quinze minuts tard—, però la idea de fons l'interpel·la igual.

Recuperar memòria no és pensar ràpid

El punt fort de l'assaig: qui dona respostes ràpides no és que improvisi millor, sinó que recupera més de pressa informació ja elaborada. En una entrevista, el normal és tirar de memòria, no de reflexió en directe —si et pregunten per la teva pitjor cagada tecnològica, repesques la que ja vas explicar un altre cop. Són dues capacitats diferents: la velocitat de information retrieval dona la impressió d'improvisació, i qui no la té sembla, en paraules literals de Sivers, «tonto», perquè no és capaç de donar informació al moment ni de tancar cap acord sense temps.

«La feina d'en Derek Sivers és existir»

L'Àlex aporta una mica d'insight baseball: Sivers contesta tots els correus, sempre, amb un detall increïble i recordant qui ets. Explica que hi té dotzenes de correus intercanviats i que fins i tot va participar en el peer review del seu llibre How to Live, amb el draft enviat per endavant. Com s'ho fa? Perquè avui ja no té feina convencional: escriu, manté el bloc i dedica hores a respondre la gent que l'admira. D'aquí la frase que enamora en Marc —«la seva feina és existir»—, i una reflexió compartida: el treball ens ocupa una part enorme de l'existència i ens deshumanitza una mica, de manera que qui ja no ha de treballar pot ser ell mateix en la seva completitud.

Homeless el 2024 contra el rei de França del segle XVI

La tangent sobre si el treball dignifica deriva en una de les boutades de l'episodi: val més ser homeless el 2024 que rei de França al segle XVI. L'argument és el progrés —els perills, infeccions i misèries d'aleshores eren brutals, i fins i tot la carn ultraprocessada ho és «per algun motiu», perquè no et moris. En una societat amb les necessitats bàsiques resoltes, la feina passa de ser supervivència a ser font de propòsit; sense aquest propòsit imposat, t'has de buscar el sentit pel teu compte. Salta també una crítica a l'escola: no memoritzar dates, sinó saber acotar-les pel procés deductiu, com el mític cas de McKinsey d'omplir un Boeing 747 de pilotes de ping-pong —el valor és el raonament, no la xifra exacta.

Autoconeixement: esports d'equip, Fórmula 1 i jocs per torns

El pensament lent, continua l'Àlex, fa la gent més introspectiva i conscient de les seves limitacions, i això es pot encarar de maneres molt diferents. Ell s'hi posa d'exemple: és dolent en esports d'equip perquè no pren la decisió correcta amb la pilota als peus sota pressió, en una situació imprevisible. En canvi un slow thinker sí que podria ser pilot de Fórmula 1, perquè el circuit es repeteix i el control hi és màxim. Ho il·lustra amb els videojocs: en temps real i cooperatiu va malament, però en jocs per torns és una bèstia, perquè té tot el torn de l'altre per pensar. La fórmula és triar allò que et és favorable —per això és programador i no actor, i mai li sortiria improvisar un rap al metro.

La Belén Esteban té molta RAM

En Marc gira l'argument amb la pregunta clau: el fast thinker no neix, també es fa? Posa l'exemple de la Belén Esteban —exposada anys al «rodeo» dels platós, ataüllada d'inputs, amb resposta per a tot— i pregunta si l'exposició constant no et permet superar (i deixar d'autoimposar-te) la limitació. L'Àlex hi dona la raó a mitges: hi ha una part entrenable, com ell mateix ha demostrat corregint-se, però també una base biològica, perquè el pensament profund i lent està molt relacionat amb l'autisme. I clava la imatge que dona títol a l'episodi: la Belén Esteban «té molta memòria RAM», emmagatzema en memòria calenta i tira de memòria corporal —avui en aquest plató, ahir al Sálvame— en comptes de reconstruir-ho tot des de zero.

Diagnòstic d'autisme i una personalitat construïda a pols

Aquí l'Àlex fa la confessió més personal de l'episodi: ha estat diagnosticat amb autisme i parla per experiència pròpia. De petit gairebé no parlava, no mirava als ulls i s'estimava més tornar a mirar el carrer al mapa que preguntar a algú. La personalitat sociable i extrovertida que projecta avui és un escut entrenat conscientment, sobretot durant l'Erasmus, per poder viure a l'estranger sense passar-ho malament. Pujar a un escenari davant de milers de persones és pur entrenament —als primers concerts amb el seu grup els dits li tremolaven tant que ni tocava el màstil de la guitarra—, igual que atrevir-se a cantar sol al karaoke, que no va aconseguir fins als 26 o 27 anys, amb unes cerveses de més. La conclusió: hi ha un component de feina i un de base; val la pena treballar les limitacions per evitar el dolor, però cadascú tria fins on.

El cost de ser lent: el «no» per defecte i les esquerres

La part final és la més reivindicativa. La societat està engineered per a la gran massa i premia la immediatesa per damunt de la qualitat: indexem per velocitat i perdem profunditat. Per això angoixen les trucades i les reunions síncrones, que obliguen a respondre a l'instant, i per això costa tant dir que no —l'Àlex explica que el seu default és sí, com a people pleaser, mentre que el de Sivers és no; fins i tot va deixar pujar a casa algú que no tocava perquè se li va bloquejar el «no». Hi posa també l'exemple de ser esquerrà: tasses, panys, tisores i botons estan pensats per a dretans, i aquestes microflexions constants cansen però exerciten el cervell. Tanca defensant la resposta més desprestigiada i sovint la més honesta —«no ho sé»— davant la cultura de l'influencer que mai admet ignorar res, i acaben amb la logística de l'esmorzar de forquilla del dia 11 i la idea de fer el primer episodi amb convidat: el Xavi Capellades, CEO de Parlem.