El nou iPhone et farà aprimar (la cartera)

Una setmana sense convidat per comentar la keynote d'Apple

Episodi sense convidat en què Marc, fan i seguidor declarat del món Apple, agafa l'última keynote de Cupertino —la del setembre de 2024, amb l'iPhone 16 i Apple Intelligence— i en fa un comentari crític per a l'Àlex, que confessa que no ha vist res: dos tuits i un short d'Instagram. Tots dos avisen que això no és un resum substitutiu de la keynote, i ho diuen amb respecte per la feina de Cupertino —bromegen que no servirien ni per cosir la corretja de niló de l'Apple Watch—.

Apunts inicials: directes, llenguatge tècnic i públic octogenari

Marc deixa anar tres observacions. Primera: tothom (Google, Microsoft, OpenAI) ha tornat als directes, però Apple insisteix en les produccions cinematogràfiques pregravades —i manté mig en broma la teoria que tot plegat és una animació, amb aquell pla del pont de San Francisco on els ciclistes de fons passaven sempre pel mateix lloc—.

Segona, una contradicció: troba que Apple va ser supertècnica explicant xips i aleacions amb paraules tan llargues que costa saber a quin públic s'adrecen. I tercera: aquesta vegada s'ha sentit desplaçat perquè tot semblava adreçat a gent gran —els AirPods que ajuden amb la sordesa, el rellotge que detecta caigudes o apnees del son—. La lectura de Marc, que fa temps que sosté: Apple s'està convertint en una empresa de salut.

Per què Marc porta Apple Watch: arrítmia i salut auditiva

Marc porta Apple Watch sobretot pel control cardíac: té una petita arrítmia i les pulsacions molt baixes —tant que en una revisió mèdica li van arribar a preguntar, mig de broma, si estava mort—, i el rellotge li avisa quan baixen massa. Per això defensa aquestes funcions i diu que pagaria més per tenir-ne.

De la sordesa en treu una paradoxa: els auriculars que portem tot el dia, a més decibels i més dirigits que el so natural, són part del problema que després diuen resoldre. El watch també avisa dels ambients amb massa volum (el trànsit, els aeroports). Tots dos admeten que caminen pel carrer amb la cancel·lació de soroll activada i, com que ho fan ells, decreten amb sorna que és tendència.

Els rellotges nous i l'obsolescència programada

La tònica que Marc denuncia és el repacking: et venen com revolucionari un Apple Watch (la sèrie 10) que és pràcticament el mateix, amb la trampa de comparar la pantalla amb la del Watch 3 de fa set anys. El segon producte, entre cometes, és l'Apple Watch Ultra que «ara ve en negre»: i ja està, és negre. Marc bromeja amb la xapa del titani «aerospace grade» o «military grade», sense saber mai quin és millor segons si vols anar a la guerra o a l'espai.

L'Àlex no es comprarà cap rellotge nou: l'últim canvi li va venir forçat perquè van deixar de funcionar-li el so i les alarmes hàptiques. Que fallés just quan tocava renovar-lo obre un parèntesi sobre l'obsolescència programada, que Marc troba un argument estúpid en un sector tan competitiu: si un cap demanés a dos enginyers d'Apple que un sensor fallés al cap de dos anys, marxarien en massa. La compra com a teoria conspiranoica, però no com la tònica del sector.

Els AirPods i la moda de miniaturitzar funcions mèdiques

Mateixa jugada amb els AirPods: els normals ja incorporen cancel·lació de soroll i s'acosten massa als Pro, i la resposta és la funció d'audiòfon dels Pro per a la pèrdua auditiva, venuda gairebé com si fossin uns AirPods nous quan tenen tres anys. Marc explica que el test auditiu funciona com el dels pitos del carnet de conduir, però que encara és «FDA pending approval». De fons hi ha una tendència que el fascina: empaquetar en un dispositiu petit funcions que abans exigien aparells complexos —l'electrocardiograma al rellotge, les pulseres que prenen la tensió sense el braçalet inflable—, el telèfon com a gran «forat negre» que ho obsoleta tot.

L'iPhone 16, la RAM i el preu congelat des de 2020

Aquí hi havia la xixa. Quan al juny es va presentar Apple Intelligence, només era compatible amb l'iPhone 15 Pro, i Marc ho explica sense conspiranoia: Apple sempre ha estat molt «rata» amb la RAM —molt catalaneta, broma—, perquè li donava alegries financeres. Però els models d'IA en demanen molta, i per primera vegada s'han hagut d'estirar: tots els iPhone 16 porten 8 GB de RAM. Curiosament, no han apujat el preu malgrat la inflació; ajustat per inflació, un iPhone 16 Pro surt uns 150 euros més barat que el 12 Pro. La seva tesi: el producte porta una vintena d'iteracions i ha convergit tant que poc més s'hi pot fer.

El botó de càmera: una jugada de màrqueting brillant i absurda

La novetat de format és el botó hàptic de control de càmera. A Marc el que el fascina no és el botó en si, sinó com l'han lligat amb el programari: la funció de treure informació semàntica del món real apuntant amb la càmera (el que Google ja va ensenyar al Pixel) te la presenten com a «enabled by Camera Control». És, diu, una manera de dibuixar una línia sense confessar que el límit real és tenir 8 GB de RAM: una distinció de programari disfressada de maquinari. Ho qualifica d'alhora estúpid i increïblement brillant, de les jugades de màrqueting més intel·ligents que ha vist en temps.

Apple Intelligence en lletra petita i el comentari de John Gruber

Apple va treure tota l'orquestra per dir que l'iPhone 16 és el millor dispositiu per gaudir d'Apple Intelligence, i tot seguit ho va deixar en lletra petita: arribarà cap a finals d'octubre, amb la segona actualització. Marc, que ja ho seguia per John Gruber, no ha vist gran cosa més; l'únic que li ha fet gràcia és el comentari que Gruber va deixar anar en una entrevista (creu que a la NBC): aquest cop l'únic que es farà més prim és la teva cartera, perquè el telèfon segueix igual. L'Àlex, en canvi, té ganes de provar Apple Intelligence —sospita que a la Unió Europea no estarà disponible d'entrada i que caldrà tirar de VPN—, sobretot l'edició de fotos.

Cleanup, deepfakes i el dubte com a actitud per defecte

La funció que centra el debat és Cleanup, la postedició que elimina objectes molestos d'una foto (un vianant que fa fotobomb, un cable de la llum a Santorini). El nom va confondre la gent, que esperava una eina per netejar el telèfon per dins. Marc la connecta amb la controvèrsia del Pixel 9 i l'inici dels deepfakes popularitzats, i tots dos en treuen una reflexió que va més enllà d'Apple: és un canvi cultural. Si fins ara veure una foto implicava creure-se-la, a partir d'ara l'actitud per defecte serà el dubte —treus dos núvols d'una foto del Mont Fuji i ja no és el dia que has viscut, però qui la mira pensarà que sí—.

Ho comparen amb els bitllets falsos: la tecnologia de detecció arriba un punt que es torna necessària. L'edició de fotos ve de fa cent anys, però cada cop demana menys coneixement, i abaixar la barrera en multiplica el volum i la mediocritat. L'anècdota que ho aterra: un dels dos va fotografiar una ratlleta de benzina que faltava en un cotxe de lloguer i la foto el va salvar, però es pregunta fins quan serà creïble quan tot és editable.

Proof of Humanity, regulació i la temptació de generar l'episodi amb IA

D'aquí surt el concepte de Proof of Humanity: demostrar que darrere d'una cosa hi ha un humà perquè conté un error que una IA no faria mai —ho van veure en una newsletter de Stack Overflow—. Bromegen sobre l'absurd d'haver de ser nosaltres qui provem que som humans, quan «ja hi érem abans». La idea gira la càrrega de la prova: no que algú et provi que una cosa és artificial, sinó que et demostri que és humana. La conclusió operativa és que el contingut generat per IA no només s'ha de moderar, sinó explicitar; plantegen un escenari en què el 100 % del que et serveixen YouTube, Spotify, Duolingo o les xarxes podria ser generat per IA sense que avui ho sabessis detectar, i aposten que serà la Unió Europea, no els Estats Units, qui ho reguli.

Per relativitzar, un dels dos recorda de la biografia d'Edison que, en presentar el fonògraf a una sala de periodistes al segle XIX, n'hi va haver prou amb un «hola, bona nit» per deixar-los les cares desencaixades. El tancament és l'experiment de l'Àlex per al podcast de MarsBased: es va gravar mitja hora en anglès, es va clonar la veu amb ElevenLabs i sonava pràcticament idèntic, amb prou feines dos o tres moments delators. Amb àudio el test ja passa; amb vídeo encara falla la sincronització de llavis, però com que Foc a Terra no en fa, els és igual. D'aquí la temptació final: plantar el dubte de si un episodi està generat amb IA. La rèplica, lapidària: «Que vols treballar menys?».