Consells per aprovar el carnet de conduir

Dues preguntes endarrerides de l'Eduard i el Noel

Setmana sense convidat, així que recuperen dues preguntes de l'audiència que feia temps que esperaven: una de l'Eduard, feta fa gairebé un any, i una del Noel, que la va enviar abans i tot que el podcast existís. Millor tard que mai. La de l'Eduard és de les més comunes que reben i obre tot l'episodi: val la pena que el seu fill, quan li toqui, faci la carrera d'informàtica tal com estan les coses? És a dir, estudis convencionals —universitat, carrera a la clàssica— o vies alternatives com un bootcamp per posar-te «de 0 a 1» al mercat laboral. De passada, un mal d'orella de tots: com es diu computer science en català? «Ciència de la computació» sona impostat, i si dius «informàtic» la gent es pensa que ets el que ve a arreglar el Word.

Els bootcamps ja no fitxen per quilo

Primer diagnòstic: els bootcamps estan de capa caiguda i s'han hagut de reinventar. Van néixer alimentant-se d'una desesperació del mercat —un boom de les tecnològiques que fitxaven amb xarxa d'arrossegament—, i Marc recorda que d'Ironhack, quan ells anaven a buscar algú, ja els havien fitxat la segona setmana del curs. Es fitxava per quilo: «en agafem cinc perquè sabem que en sortirà un de bo i ens compensa». La mètrica estrella era el placement score, el percentatge de gent col·locada al cap de poques setmanes d'acabar. Tot allò es va acabar cap a l'agost del 2022, quan van caure les tecnològiques, va arribar el hiring freeze i es van cancel·lar projectes i rondes; molts bootcamps van pivotar cap a gestió de producte, UX o big data. Cap a 2015-17 hi havia una falla brutal en l'oferta de programadors i una gana inacabable de demanda; cap de les dues condicions és certa avui. Va ser un moment dolç, com el Bitcoin a 200 euros, però ja no torna.

Marc recomanaria la universitat al seu fill (hipotètic)

Marc admet que és facilíssim donar consells a fills que no tens, però es mulla: li diria que anés a la universitat. No tant per la funció educativa —t'ensenyen coses que potser no faràs servir mai— com per les socials: et posa dins una xarxa de gent amb qui mantindràs el contacte, et dona rutines i una ètica de treball, i et regala una vàlvula d'escapament en el moment vital exacte per fer-la servir. Tothom es penedeix de les festes de la uni, diu, fins que penses que aquell era precisament el moment de fer-les; si no, acabes veient gent de quaranta anys fent coses que tocaven als divuit. Prohibir-ho a un fill «perquè jo ja vaig veure totes les copes que tu t'hauries de veure» és una putada: el camí més eficient no és el més òptim.

Àlex no comparteix que la disciplina sigui patrimoni de la uni

Àlex hi discrepa en un punt: això que la universitat et dona una cultura d'esforç i una dinàmica de treball, ell ho pot aconseguir en molts altres llocs. Parla des de l'experiència contrària a la de Marc —no volia anar a la uni, volia una formació professional o alguna alternativa perquè no es veia capaç de treure's una carrera, i ho va decidir a l'últim moment—. La mateixa disciplina te la dona una primera feina o un bootcamp: de fet, diu, els bootcamps són el més semblant a la mili que ha vist mai —deu hores al dia, sis dies a la setmana, gent que acaba cremada—, i justament per això són positius per a cert tipus de persona.

Informàtica sí, però la carrera et caduca a les mans

Àlex separa les dues preguntes. Carrera d'informàtica enfront d'altres carreres: un 75 % sí, perquè et deixa més a prop del que mou el món avui —big data, intel·ligència artificial, SaaS, realitat virtual—. Amb el matís que si el podcast fos sobre allargar la vida, el consell seria química o biologia humana, on són els grans avenços d'ara (curar el càncer, revertir l'envelliment). Tot i això avisa: quan va acabar el 2009, bona part del que havia estudiat ja estava obsolet; la carrera no et dona el coneixement actual, et dona les eines per continuar sol. Ara bé, mai hi havia hagut tantes alternatives vàlides a la formació reglada: avui pots anar a Coursera o Udemy i treure't l'equivalent d'una carrera de l'MIT gairebé gratis. Per això el que posa més en dubte no és la informàtica, sinó anar a la universitat de manera tradicional.

Una universitat que s'obsoleta i continua sent classista

El gran retret a la institució és que comet errors contra el desenvolupament personal de la gent. Àlex explica que la Pompeu no el deixava treballar i estudiar alhora —classes presencials matí i tarda, gairebé res justificable—, i que hi ha qui s'ha de pagar un lloguer o uns estudis que els pares no poden assumir: la universitat continua sent classista, i el cas de coneguts a la UOC, amb polítiques inexplicables, confirma que es queda desfasada de pressa. De fons hi ha un problema d'incentius: rep vint mil joves l'any a Catalunya faci el que faci, sense cap mètrica d'èxit clara, perquè la gent hi va per motius diferents —titulitis, validació social, fer amics, aprendre—. Si la mesuressin per quanta gent col·loca als sis mesos de graduar-se tindrien on millorar; és, precisament, la mètrica que els bootcamps sí que tenien clara.

No tothom aprèn igual: FP, codi obert, voluntariat i caus

L'argument que Àlex defensa amb més força: no tothom aprèn de la mateixa manera. Hi ha qui aprèn llegint dotze hores seguides, i n'hi ha que aprèn explicant —ell mateix, que als anys 90 li deien «nen dispers» i que sintetitza millor en cinc minuts pel seu compte que en una hora de classe passiva—. La universitat és un aprenentatge molt instructiu i passiu, de professor i PowerPoint, amb coses bones (treball en grup, regularitat) però dolentes per a qui necessita educació individualitzada o té dèficit d'atenció. Per a cada perfil hi ha una via: FP o bootcamp per als pràctics, codi obert i empreses remotes per als qui no estan còmodes en entorns socials, i fins i tot el voluntariat. Una cosa positiva que han portat les startups és trencar la titulitis i mirar actitud per damunt d'aptitud. Àlex explica que de l'associació ESN que va muntar després de la uni en va treure un aprenentatge enorme —contractes, dirigir gent, reclutar, fer una web, registrar marques, partnerships—, i que els caus i l'escoltisme donen una disciplina igual de complementària, o substitutiva, de la universitat. D'aquí salta una vella idea seva: un servei social obligatori als divuit anys. Com abans hi havia la mili —i sense necessitat de muntar armes semiautomàtiques després d'esmorzar—, estaria bé donar una capa de coneixement de com funciona la societat: dos mesos amb agents forestals, dos a Càritas, un ajudant en serveis socials. Coses que t'ensenyen que la vida no és de color rosa pel sol fet de tenir divuit anys i creure't el rei del món. La disciplina, conclouen tots dos, no és exclusiva de res: anar cada dia a les vuit a la feina educa tant o més que anar a les vuit a classe i quedar-te al bar.

El sopar incòmode i el negoci de l'educació a mida

La part més humana: la conversa interfamiliar que s'arma quan un fill anuncia que no vol anar a la universitat. La uni té galons i una inèrcia dificilíssima de tombar; explicar a un pare de quaranta o cinquanta anys que et buscaràs la vida amb un bootcamp et garanteix una cara d'escepticisme considerable. La universitat és com un pastor alemany o un Volkswagen Golf: no és la millor en res, però fa de tot, la millor entre les alternatives dolentes. Tots dos coincideixen que el futur va per l'educació personalitzada —i que hi ha un negoci enorme a entendre com aprèn cadascú i proposar-li un camí a mida—, encara que és difícil de productivitzar perquè cada persona és un món.

Del carnet de conduir només compta el títol, no el temps

Aquí arriba l'analogia que dona títol a l'episodi. Marc confessa que va patir la carrera com una cosa miserable i eterna: no disfruta del camí, només vol posar-li el xec i acabar, i l'únic incentiu real era que la família pogués dir als veïns que el seu fill era enginyer. Per a ell, la carrera i el carnet de conduir tenen una cosa en comú: al final només es valora que tinguis el títol, no en quant de temps te l'has tret. Ningú nota si vas treure el carnet al primer intent o al setè quan ja portes deu anys conduint, ni mira mai si vas acabar la carrera en quatre anys o en deu. De fet remata amb un penediment: durant la carrera no agafava projectes ni pràctiques perquè li trencaven el ritme, i acabar-la en quatre anys en comptes de sis o set no li ha aportat cap valor —l'haurien fitxat igual—. L'obsessió per «perdre un any» és, diu, una de les mentides més grans que s'ha fet creure a la massa estudiantil. I ho segella amb la confessió que resumeix tot l'episodi: ell es va treure el carnet saltant-se un semàfor en vermell a l'examen… i el van aprovar igual.