Introducció al tecnofeudalisme

Setmana sense convidat i un article que ha picat la curiositat

Episodi de tu a tu a partir d'un enllaç que l'Àlex va passar al Marc fa unes setmanes. El detonant és una broma recurrent: el Marc s'ha convertit en el destinatari natural de tota notícia apocalíptica sobre futurs distòpics, i ara és ell qui n'explica la tesi. El concepte té un nom que tots dos celebren com a brillant: el tecnofeudalisme, de Yanis Varoufakis.

Qui és Yanis Varoufakis i per què se l'escolta

Abans d'entrar en matèria situen el personatge. Varoufakis va ser ministre de Finances de Grècia cap al 2015, en plena crisi del deute, i va plantar cara a la línia dura europea —les famoses reunions amb Merkel— en l'època del discurs del «sud d'Europa són uns vagos» i dels portaveus durs, sobretot holandesos, que qüestionaven la solidaritat de la Unió. Vinculat a Syriza (el «Podemos grec»), va quedar com una veu molt respectada de l'esquerra: catedràtic d'economia, disset llibres publicats i una estètica de rocker —moto, jaqueta de cuir— que xocava amb la corbata que s'espera d'un economista. Per a un dels amfitrions, en aquella foscor va ser «un far».

El parèntesi polític del Marc i la banalització de la guerra

La conversa deriva cap al terreny més polític que el programa s'ha permès mai, i el Marc hi deixa l'única opinió política que diu que expressarà al podcast. Es reivindica com algú sense etiqueta —«jo sóc el Marc»— que té amics de tots els cantons precisament perquè no manifesta posicions, amb una teoria improvisada: per cada opinió política que expresses, perds un amic. El que sí que el fa mal de debò és la banalització de la Tercera Guerra Mundial, convertida en conversa de bar al costat de l'eliminació del Barça. Ja no queda ningú de la generació de la Segona Guerra Mundial per dir que «això no és divertit», i imagina aquests «xavalets de 22 anys» de TikTok rebent l'ordre de pujar a la camioneta cap al front: «s'acabaria ràpid la conya».

La rèplica: la paradoxa de la tolerància i Twitter com a mirall

L'Àlex matisa que la retòrica del «tinc amics a tot arreu» també té el seu perill, i ho lliga amb la paradoxa de la tolerància de Popper —si permets totes les ideologies, n'hi ha que acabaran amb la resta— i amb la dita alemanya que si a una taula de deu persones hi ha un nazi, hi ha onze nazis. Coincideixen tots dos en el mal de la tiktokització de la política, que banalitza conceptes greus i fa que qualsevol de dretes sigui un «fatxa» i tot el d'esquerres, un «woke». Però l'Àlex no creu que Twitter sigui la causa, sinó un mirall: abans dels fòrums hi havia les barres de bar, i la misèria humana «ni es crea ni es destrueix, es transforma» —només ha canviat de canal.

La tesi central: serfs digitals que conreen voluntàriament

El Marc desglossa el cor de l'argument. Al món feudal, uns pocs posseïen la terra i molts —serfs— la treballaven, pagaven rendes al senyor i li devien fins i tot el surrealista dret de cuixa. Varoufakis trasllada això al present: en lloc de terra física, hi ha imperis digitals —Facebook, Twitter, el que vulguis—, i la diferència, més propera a Orwell o a Huxley, és que ningú no ens obliga a conrear-los. Hi anem voluntàriament, moguts per la dopamina, i amb cada acció paguem tributs a qui posseeix el capital d'aquestes corporacions. La servitud és voluntària «entre cometes», perquè al darrere hi ha els millors psicòlegs i dissenyadors perquè passis un segon més enganxat.

Elon Musk, els comptes paròdia i la religió dels bilionaris

La figura que concentra tot això és Elon Musk —mentre que un Zuckerberg fa anys que viu en segon pla—, convertit alhora en líder i en riota a còpia de pallassades i memes. Hi entra el «pigeon management» que l'Àlex rescata d'un tuit: Musk arriba, es caga sobre tothom i marxa. El «tecno» del nom ve d'aquí: venerar les tecnològiques com a déus. La conversa s'hi entreté amb un meme molt compartit: Jesucrist —els bilionaris— llançant un raig de llum —absolutament res— sobre qui resa, és a dir, qui els defensa a internet a canvi de no res. I els comptes paròdia dels grans líders, com Based Jeff Bezos, acumulen milions de seguidors i un hooliganisme propi d'una religió.

Enshittification i el «clout»: la roda que t'enganxa

L'Àlex aprofundeix en per què el tecnofeudalisme és un pas més enllà del capitalisme, amb la tecnologia com a catalitzador dels seus problemes inherents. La clau és l'enshittification —l'«emmerdació», que costa de traduir—: les plataformes funcionen com una droga o una secta. Primer, un tastet gratuït; qui entra aviat creix més fàcil i acumula «clout» (amb t, no «cloud»), el valor social que mesura quant vals dins d'una xarxa. Però arriben els competidors, el que abans era gratis ja demana hores o pagar, i et retallen privilegis amb downgrades periòdics. Aleshores ja estàs enganxat —«amb tot el que he invertit, 130.000 seguidors a Instagram»— i entres a la roda de pagar perquè, si pares, no saps què passarà.

De tot plegat l'Àlex en treu dos corol·laris pessimistes. L'off the grid tecnològic, viable fa deu anys, avui ja no ho és. I el mite que cada paradigma porta nous líders —IBM al mainframe, Microsoft al PC, Apple i Google al mòbil— s'ha trencat: apostaria que la propera onada la dominaran els mateixos, perquè amb els «7 magnífics» valent trilions desbancar-los és gairebé impossible —«s'hi han d'esforçar molt per deixar de ser magnífics»—.

El contrapunt: feina gratuïta, un Ford i la indústria del tabac

L'Àlex, que es confessa una mica hooligan de Varoufakis, admet que hi ha una part de la tesi que no acaba de comprar: la del treball gratuït. Que cada interacció —comprar bambes a Amazon, fer un retuit, penjar una història— augmenta el valor de les accions de la plataforma, d'acord; però això passa amb tot, també quan compres un cotxe a Ford i en fas pujar la cotització. La diferència, per a ell, és que en realitat no és feina, i veu el fenomen més a prop de la indústria del tabac que del feudalisme: el feudalisme era no tenir alternativa, mentre que avui hi ha lliure elecció i molta gent viu sense xarxes sense que passi res.

Les dues plataformes de les quals no es pot sortir: Amazon i WhatsApp

Això sí, l'Àlex assenyala dues excepcions on deixar-les et fa la vida més miserable. Una és Amazon: per a qui viu sol, té diversitat funcional o necessita una cosa urgent demà mateix, sovint només la hi porta Amazon, i defensa que l'entrega a domicili de productes de primera necessitat —alimentació, higiene, medicaments— hauria de ser un bé comú a les grans ciutats. L'altra és WhatsApp, contra el qual té una croada personal: arrossega seixanta missatges per respondre, però la culpa és de la immediatesa que imposa. La resta sí que es poden deixar: va tancar Instagram tot el 2020 i va tornar només pel grup de música, i Twitter el manté bàsicament per feina.

La rèplica del Marc: la terra no és teva i el capitalisme al núvol

El Marc rebat l'analogia del Ford amb una distinció que considera claríssima. Quan compres un cotxe, adquireixes un producte que és teu; en canvi, a la xarxa la terra no és teva —és del terratinent— i el que hi crees és valor per als accionistes. Si demà tots deixéssim d'usar una xarxa, el seu valor cauria a zero, perquè el negoci es basa a crear perfils i vendre slots publicitaris (no venen la informació, venen l'accés a explotar-la). Si tens un canal de YouTube hi ha un repartiment via CPM, però és una engruna: «piques la terra, dones les patates i et donen una bleda». El Marc avisa que ell és mal exemple per discutir l'abstinència: mai ha tingut compte a Facebook, la seva única exposició és WhatsApp perquè Meta el va comprar, i tampoc usa Amazon perquè li agrada fer les coses a mà.

Deixar de tenir propietat: el lloguer, l'ecologia com a excusa i el viatge per a Instagram

El punt que més li interessa a l'Àlex és que estem deixant de posseir: el «capitalisme cloud» ens ha forçat a creure que viure de lloguer és millor que tenir propietat. Admet matisos —el cotxe compartit té sentit mediambiental—, però denuncia que, amb l'excusa de la sostenibilitat (que a les grans corporacions «se'ls ha refet tres parells de collons»), es traspassa la responsabilitat al ciutadà. El relat del «busca experiències, no possessions» deixa la gent amb menys poder adquisitiu, fins al punt de no poder-se comprar un cotxe per dur els fills al col·le en un poble sense transport públic. L'extrem és, per a l'Àlex, qui planeja el viatge en funció de la foto d'Instagram —Machu Picchu, Santorini, la ciutat perduda de Colòmbia—: «li han posat les rodes a la bici un altre cop i no se n'ha adonat».