Un Berkshire Hathaway a Sant Ramon

Denúncia ciutadana contra l'Apple Store

L'episodi arrenca amb una queixa en calent de Marc cap al servei tècnic d'Apple. Editant un vídeo del podcast se li va reiniciar el Mac amb la pantalla rosa —la "pink screen of death", l'equivalent al blau de Windows— i va entrar en un bucle de reinicis que ni el Safe Mode aguantava. A l'Apple Store, dos torns d'empleats van coincidir en la mateixa recepta: deixar-lo tres dies i formatejar-lo, esborrant-ho tot. Per a Marc, que viu del portàtil —"és la meva oficina, és com la meva vida"—, allò era inviable. Davant la insistència, ell mateix va trobar la solució a la mateixa botiga: el Target Disk Mode, que converteix un Mac en disc extern via Thunderbolt. Va comprar un Mac Mini, va recuperar el que el backup no havia agafat (certificats, configuracions), es va crear un instal·lador net del sistema i ho va arreglar. La conclusió incòmoda: cap dels tècnics sabia navegar per la terminal ni muntar el disc, i així es perden dades per optimitzar la mètrica de "visita resolta".

Marc hi veu el mateix patró que va viure a Ironhack: als inicis, els alumnes eren nerds apassionats per la programació que es buscaven la feina sols, i a mesura que l'escola va créixer el perfil es va diluir cap a l'estudiant que reclamava feina perquè "he pagat 6.000 euros". Igualment, l'Apple Store atreia al principi els fans de l'escola de Steve Jobs, però emprant 300.000 persones acaba contractant qualsevol que faci pinta hipster. L'únic insubstituïble que els reconeix és l'escàner que en dos segons et diu si la fallada és de hardware o de software.

Codie Sanchez i la compra de negocis del carrer principal

Àlex obre la seva tongada amb un nom: Codie Sanchez, fundadora de Main Street Holding Company. El model recorda el de Tiny —l'empresa d'Andrew Wilkinson que va comprar Dribbble i plugins de Shopify, i que mereixeria un episodi propi—, però aplicat a negocis físics: comprar la cafeteria del carrer principal, els negocis que trobaries pel Passeig de Gràcia o les Rambles. Sovint són empreses que la gent comprava per confiança i que, en arribar un relleu generacional, perden la mestria i se'ls veuen els descosits.

Sanchez les situa a la intersecció entre el private equity, els negocis "pop and mom" i la tecnologia: participen en més de deu empreses i facturen més de 50 milions de dòlars anuals. La seva biografia és curiosa: ex-periodista en territoris subdesenvolupats, una empresa la va acomiadar per vendre per xarxes socials trencant tots els rècords "fent-los semblar idiotes", amb un email de comiat que li desitjava sort i molts seguidors a YouTube —exactament el que va explotar després.

El veritable producte és YouTube, no el private equity

El que fascina a Àlex és que un sector tradicionalment silenciós —el del "travel silently", pujar al tren sense fer soroll i baixar amb milions— l'estigui disruptant amb contingut. Sanchez va muntar la newsletter Contrarian Thinking (mig milió de subscriptors) i un canal de YouTube que en un any va arribar al milió de subscriptors i més de 100 milions de visites. L'equip és un 40% de financers i un 60% de marketers, i els vídeos són hiperoptimitzats. A Àlex li resulten una mica cringe i empalagosos —el típic discurs de "aixeca't a les cinc del matí"—, però admet que funcionen amb la massa i que tot l'embut acaba portant gent a crear negocis que després li vendran a ella mateixa.

Marc pregunta si ella els opera; el model és flexible (el fundador pot quedar-se o jubilar-se), un avantatge del private equity sobre el venture capital, lligat per metodologies rígides.

Search funds, MBAs i funeràries de gossos

La conversa deriva cap al concepte de "search fund", que tots dos veuen molt de moda. Distingeixen dos tipus d'emprenedor: el que va de 0 a 1 (com ells, que comencen des d'un ordinador) i el que va d'1 a 10, l'especimen amb un MBA de l'IESE que sap gestionar però no començar de zero. El search fund és per a aquest segon: reclutes socis que et paguen la cerca, tens un parell d'anys per trobar una empresa, t'hi poses de CEO i els dones l'opció no vinculant d'entrar-hi. Àlex té coneguts que s'autoproclamen private equity i ara són CEO de tornilleries o, literalment, d'una funerària de gossos.

Les Oluges, Sant Ramon i una coincidència a la Segarra

Aquí salta la digressió més personal. Sopant davant del telenotícies, un dels dos va veure una notícia sobre un forn de les Oluges que tancava i deixava el poble sense pa, i va llançar la pregunta: d'aquí a cent anys, hi haurà la mateixa notícia però sobre un youtuber en perill d'extinció que encara grava amb una Nikon Reflex en un món de contingut generat per IA? La resposta destapa que tots dos tenen vincle familiar amb la zona: la família d'un és de Portell, al costat de Sant Ramon, a vuit quilòmetres de les Oluges; l'altre hi estiuejava de petit, amb els avis amb casa al poble. Es devien creuar a la piscina municipal sense saber-ho.

Entre la fonda tancada des de la pandèmia i els set habitants del poble, repassen la sorprenent quantitat de gent il·lustre de la Segarra i voltants a l'ecosistema tech (el Ganyet de Tàrrega, l'Albert Rivera d'Inctomedia de Guissona). I es pregunten si la fonda de Sant Ramon, o un proveïdor que certifiqués les piscines municipals de tota Catalunya, seria un bon negoci per a Main Street: marge alt, monopoli nacional i super replicable.

La web de Berkshire Hathaway i un anunci de Warren Buffett

Un dels vídeos de Sanchez reinventa la famosa Annual Investors Letter de Berkshire Hathaway —l'empresa de Warren Buffett (i Charlie Munger) que des de 1974 ha fet fortuna invertint en poques companyies com Coca-Cola, McDonald's i Apple. Això porta Àlex a obrir la web de la companyia, que descriu com la pàgina que hauries fet el 1992: blanca, una dotzena d'enllaços, zero CSS, ni responsive. El que el fascina és que el primer enllaç, "A message from Warren Buffett", no és un "sobre nosaltres" sinó un anunci pur on Buffett, que mai recomana accions, recomana dues empreses pròpies —una de joieria i una d'assegurances de cotxes— amb descomptes per a tothom amb cotxe a Nord-Amèrica.

Marc recorda que aquella asseguradora, Geico, no la van fundar sinó que la van comprar mig morta, i que va ser la llavor del conglomerat —d'aquí que segueixi a la web. La conclusió: aquests enllaços en text pla, sense cap sofisticació, probablement guanyen més diners que Sanchez amb tota la seva producció de vídeos, simplement perquè Buffett ho recomana i la gent ho compra a l'instant.

La classe d'història de l'U-2 i el programa Corona

Marc canvia radicalment de tema amb una història de la Guerra Freda a partir de documents de la CIA recentment desclassificats. Primer, l'avió espia U-2, encarregat per la CIA a Lockheed perquè volés prou alt per sobrevolar Rússia sense ser vist i sense que els míssils l'arribessin, amb 100 peus d'envergadura i un vestit pressuritzat precursor del d'astronauta. Els russos el detectaven però callaven, perquè admetre-ho era reconèixer que no el podien tombar; quan el 1960 en van abatre un, el pilot —que es pensaven mort— va sobreviure la caiguda des de 70.000 peus i ho va confessar tot, deixant en evidència el desmentit americà.

La successió de l'U-2 va ser el programa Corona: satèl·lits que fotografiaven les bases de míssils russes des de l'òrbita. Les fases tenien noms que a Marc l'encanten —Seed, Seed Well, Seed All i, ja als anys 70, Seed Now. El detall que li "explota el cap": el 1957 no existia la fotografia digital, així que les càmeres anaven en càpsules que es desacoblaven, queien amb paracaigudes i un avió les enganxava al vol amb una xarxa —més de 30.000 recuperades i més de 850.000 fotos—; les que queien al mar s'autodestruïen per inundació al cap de dos dies. El "fill" d'aquell sistema és la tecnologia amb què, el 2019, Trump va tuitejar (i va haver de retirar) una foto classificada de l'Iran amb una resolució brutal: la prova, per a Marc, de fins a quin punt anem desinformats de la tecnologia que tenim sobre el cap.

Suno, Kate Middleton i un documental per veure plegats

Àlex tanca amb tres apunts ràpids. Suno, una eina per generar cançons amb IA que no deixarà els músics sense feina però que millorarà els que tirin de clixé. L'escàndol de la setmana, Kate Middleton: la seva desaparició mediàtica, les imatges photoshopejades de la família reial i el vídeo amb un suposat doble. I el documental "It's All A Rich Man's Game", recomanat fins i tot per Jack Dorsey, que destaparia material desclassificat sobre l'assassinat de Kennedy; tots dos es comprometen a veure'l i comentar-lo —seria la primera peça audiovisual que ressenyen plegats. I el comiat, després de la broma habitual sobre l'esmorzar de la forquilla: la missió d'Àlex és construir el Berkshire Hathaway de Sant Ramon.