Mules de càrrega

Per què una app de delivery no necessita mil programadors

Episodi sense convidat que enllaça amb els dos anteriors sobre el creixement de les empreses i ataca un mite del sector: que cal un exèrcit de gent per fer un producte. Per muntar una app de delivery no calen quatre-cents ni mil desenvolupadors —ho poden fer cinc persones—, i tot i així una de les mètriques amb què es valora una empresa és el nombre de programadors. La conversa hi posa una imatge: els desenvolupadors són «com els jugadors de futbol d'avui en dia», i per això les empreses se'ls compren a sacs, perquè només per tenir-los ja valen més.

D'aquesta crítica en surt el tema de fons de l'episodi, un perfil professional que els dos amfitrions reivindiquen com a propi i que la indústria infravalora: el generalista.

El workhorse, el cavall de treballar de les startups

Abans d'entrar-hi, Àlex vol dedicar un minut a un rol que en anglès es diu workhorse —el cavall de treballar—, un terme de connotació lleugerament pejorativa: el tio generalista que curra molt i ho fa tot. És el que comença un projecte i no se li cauen els anells per imprimir targetes de visita, entregar un paquet, revisar un contracte, buscar proveïdors o canviar la web. El que en una gran empresa titllarien de «xico de los recados» que no serveix per a res en concret, en una startup té un poder al·lucinant: la majoria no existirien sense el seu generalista.

De l'asa a la mula de càrrega, el bateig de l'episodi

Provant de traduir workhorse, Marc s'imagina «un burret carregant moltes coses a l'esquena» i deixa anar «asa de càrrega», una troballa que celebra l'altre amfitrió entre rialles. La paraula obre una digressió ben de la casa: l'ase és el creuament del cavall i el burro que no és fèrtil, perquè quan mescles dues espècies que no comparteixen el mateix patrimoni genètic en surten fills estèrils. Algú acaba afinant el terme —«la mula, la mula de càrrega»—, i d'aquí surt el títol del capítol.

El número d'empleats com a mètrica de credibilitat (i la seva caducitat)

Un dels dos confessa la mandra que li fa que algú mesuri l'èxit d'una empresa pel nombre d'empleats, com si fos «l'Esport Nacional»: gestionar tanta gent ja li sembla una putada. Però admet que la xifra té un valor real en una fase concreta. Àlex ho il·lustra amb la seva pròpia empresa: fa vuit anys estava sol als Estats Units, l'any següent ja eren sis amb els socis, i cada cop que hi tornava per les mateixes dates havia crescut —deu, dotze, quinze, vint—, i la mateixa gent li reconeixia el progrés. És una mètrica de credibilitat per a projectes que comencen, però arriba un punt en què deixa de servir, perquè el que importa és si fas pasta. En l'entorn dels dos sobren les startups que van arribar a cent o tres-cents empleats i van anar en orris perquè no eren sostenibles.

Quan la mula de càrrega es torna inútil

La cara dura del perfil: quan una companyia escala molt, només vol especialistes, i el generalista que abans ho feia tot acaba sent «bastant inútil» a dins, fins al punt d'avorrir-se. La sortida honesta és marxar i tornar a una fase early stage. Marc ho explica en primera persona: quan va sortir d'Ironhack va ser sincer i va dir que ja hi aportava «rader poc», i va arrencar amb Gamestry, on s'ho passava infinitament millor perquè eren dos i estava tot per fer. És l'entorn on una mula de càrrega treu el seu valor.

Passa'm tot el que no sigui codi, la fórmula de MarsBased

Àlex hi posa el seu cas fundacional. Quan van crear MarsBased, amb un soci dedicat al backend (el Xavi) i un altre al frontend (el Jordi), ell els va dir que li passessin tot el que no fos estrictament programar: contractes, factures, obrir els comptes de xarxes, escriure el blog, canviar la web, fitxar, textos legals, proveïdors. Així ells es van poder concentrar a desenvolupar i l'empresa va poder créixer fins a fitxar més programadors i muntar estructura. En etapes molt inicials, aquest perfil és imprescindible.

La feina, l'etapa i el rol del CEO que canvia

De la conversa en surt una idea sobre l'equip fundador i el rol del CEO segons l'etapa. Al principi, sense clients ni equip, no té sentit repartir-se títols de CEO o CTO, perquè de què serveix manar si no hi ha ningú a sota: tots són una mica mules de càrrega que fan el que calgui perquè l'empresa no mori. Les mateixes persones poden ocupar els mateixos càrrecs més endavant, però amb cinquanta o dos-cents treballadors la feina ja la fa un especialista. Per això els CEO de grans empreses només fan una cosa —direcció estratègica, capital, vendes o producte— i la fan molt bé.

L'especialització és per a les formigues

El cor de la reivindicació arriba amb una frase que un dels amfitrions diu que el va marcar: «l'especialització és per a les formigues». Es defineix com algú incapaç d'aprofundir molt en una sola cosa; el seu valor és saber una mica de tot —SEO, escriure, vendes, fitxar, dirigir projectes, crear contingut, parlar en públic—, sense ser un deu en res. Ho exemplifica amb una crisi recent de l'empresa, quan va haver de tornar a dirigir projectes després de deu anys i ho va treure a un nivell acceptable. Per això mai no encaixarà en un entorn corporatiu gran: ni en tindria les habilitats ni la credibilitat.

Botiguer, emprenedor i empresari, tres capes i un fantasma

Davant la dificultat d'explicar a la família «què fa el nen», la conversa desplega una taxonomia divertida de l'empresariat en un «país de botiguers». El botiguer és estable, té local físic i pot especialitzar-se (forner, ferreter). L'emprenedor és més efímer, un paio que sembla que munta coses; i el seu derivat, el serial entrepreneur que es posa l'etiqueta a LinkedIn, és directament un fantasma del qual cal desconfiar —«emprenedor en sèrio», bromegen—. La tercera capa és l'empresari, dibuixat amb sarcasme: caspós, amb puro, vestit i panxa, mirant els empleats des de l'altell envidrat d'una nau industrial. El contramodel és Nacho González Barros, fundador d'Infojobs, MailTrack, Hireflix i Salir.com, que es defineix com un creador de problemes: munta l'empresa, l'equip i el producte, i al quart any ja busca qui el rellevi de CEO per anar a la següent. No ho ha de proclamar perquè ho demostra el currículum, com la frase atribuïda a Margaret Thatcher segons la qual el poder és com la feminitat: si l'has de reclamar, probablement no el tens.

Les autodefinicions del generalista, del catalitzador al baixador d'entropia

Per no haver d'explicar-se cada cop, un dels dos col·lecciona definicions enigmàtiques de la seva feina. La preferida —que admet que no és seva— és «soc la persona que fa que les coses passin». L'altra, més de físic, és «soc el que treu l'entropia de l'habitació». I encara una de química, el catalitzador, amb una precisió que insisteix a corregir: el catalitzador no inicia cap reacció (això és l'activador), només l'accelera. Tot plegat són maneres de descriure el rol generalista que ell, com a empresari d'una empresa de vint persones, encara exerceix —avui mateix ha canviat ell les ofertes de feina de la web i continua escrivint el blog.

A LinkedIn no es busquen generalistes, es busquen formigues

La societat no desmereix aquest perfil, però tampoc el promociona: premia les etiquetes netes —programador, pagès, fuster— i el creixement vertical cap al management. Cap oferta de feina demana «un generalista»; totes busquen formigues. El generalista fa xerrades però no és TED speaker, fa podcast però no és locutor, escriu un blog però no és escriptor, fitxa gent però no és de recursos humans, i pot acabar sentint-se un inútil que no sap fer res. La part lluminosa és que a aquests perfils mai no els falta feina: són tan útils que sempre se'ls recomana de boca a orella —les ofertes públiques solen ser les de menys valor, i els empleats crítics es troben per recomanació—. El que busquen les startups és actitud per damunt d'aptitud, gent amb el «ho puc fer» encara que no en tingui l'habilitat.

Tot ho ha fet algú, i un missatge per provar coses

Marc tanca amb un vídeo que el va marcar més que el tòpic discurs de Steve Jobs a Stanford: la idea que, al final, tot està fet per algú —els bancs del carrer, els contenidors, les lloses del paviment—, i que si una cosa l'ha fet algú, potser tu també pots fer-ho. El perill de no provar res és deixar que els altres et cataloguin i no trobar mai la teva vocació real —algú que va estudiar enginyeria informàtica però descobreix que el que li agrada és escriure, entrevistar o reclutar—. L'episodi acaba amb un ànim explícit: canviar de camí professional no és començar de zero, perquè tot el que has acumulat en soft skills —gestió de timings i pressupostos, negociació, management, branding— te l'emportes sempre.