Assistents de realitat

Una mudança, una baralla amb la fibra i el tema de l'any

Episodi de principis de gener i sense convidat, que arrenca amb un dels amfitrions estrenant pis i barallant-se amb la fibra, que se li ha tallat tres cops en mes i mig. Hi dedica una salutació «amb una cadira a la cara» a Vodafone —propietaris de la caixa de connexions— i recorda el seu boicot a l'Ibex.

Descartat el seu aniversari com a tema, acorden parlar de propòsits d'any nou i lligar-ho amb el journaling. Amb una correcció de terminologia que tornarà: són propòsits, no resolucions, tot i que es prometen seguir dient-los resolucions igualment.

Per què ens proposem coses l'1 de gener i no el 7 d'abril

Àlex obre amb una reflexió: aquest any ha decidit no fer cap propòsit anual. El seu argument és que els últims tres anys —pandèmia, guerres, caos logístic— han estat tan convulsos que planificar a un any vista cada cop té menys sentit; i és Marc qui ho remata amb la frase que tothom té un pla fins que li foten un cop de puny a la cara. La tradició, especula, ve d'una època en què totes les vides estaven fetes amb el mateix motllo de galeta, i s'alineen amb el calendari gregorià perquè la gent necessita el marc de l'«any nou, vida nova» després de deu dies de festa i temps lliure per pensar amb claredat.

Àlex hi aporta el seu ritme: durant anys preparava els propòsits a l'agost, quan feia un mes de vacances sol en un lloc remot; ara que ja no viatja sol, ha tornat al Nadal com tothom.

Hàbits diaris en comptes de metes anuals

La fórmula que defensa Àlex és convertir-se en una persona d'hàbits més que fixar metes: fa servir l'eina de tracking Everyday i divideix la vida en tres àrees —salut, aprenentatge i feina— amb accions diàries (exercici, idiomes, guitarra, caminar uns set quilòmetres, fer una mica de codi). L'única mena d'objectiu anual que veu salvable és el que es pot trossejar: a MarsBased han passat d'objectius anuals a quatrimestrals perquè el mercat canvia massa, i el mateix val a escala personal. Si vols perdre vint quilos l'any, divideix-ho en cinc per quatrimestre i tindràs una fita assumible i mesurable; ell mateix els va baixar des dels noranta cap al 2020, encara que després els recuperés. La resta de coses, conclou, són tasques disfressades d'objectius.

El diari Ein guter Plan i els objectius del mes

Marc enllaça amb el journaling a través d'un diari que va comprar a Berlín fa anys, l'Ein guter Plan («un bon pla»), que enceta el quart any. El sistema combina una autoavaluació inicial amb pàgines diàries lliures i, sobretot, objectius mensuals —que anomena objectius i desitjos— en quatre àrees: esdeveniments, esports, feina i social, més les dificultats previstes del mes. La conclusió que n'extreu és demolidora i alliberadora alhora: si ja no compleix els mensuals, què collons ha de complir els anuals.

El World Quitter's Day i llegir tants llibres com anys tens

Tots dos coincideixen que els propòsits són sovint feel-good statements que et fan sentir bé en el moment i que la gent abandona de seguida: el 12 de gener és el World Quitter's Day, i —ho havien sentit al podcast My First Million— les cadenes de menjar ràpid noten dues setmanes de davallada i recuperen rècord de vendes justament aquell dia. Com a contraexemple positiu apareix el repte que Marc es va inventar: llegir cada any tants llibres com anys tens. El va arrencar cap al 2012, quan va veure al seu Goodreads que amb prou feines havia llegit un o dos llibres; en comptes de saltar a quinze (un fracàs anunciat) va baixar el llistó a cinc i va anar pujant de cinc en cinc fins a igualar la seva edat. Àlex el va adoptar i el va abandonar al cap de sis o set anys, bromejant que les úniques maneres de complir-lo són els audiollibres o assumir que moriràs sol.

Llistes de tasques infinites contra el calendari finit

El nus pràctic de l'episodi és la guerra entre gestors de tasques i calendari. Per Àlex, els to-do lists són la gran mentida de la modernitat: hi pots ficar el que vulguis i creixen sense límit mentre el teu temps és finit. La seva recomanació a l'aire és abandonar-los i fer servir el calendari, on cada bloc competeix contra els altres i tothom té les mateixes vint-i-quatre hores. Tot i així, acaba d'emigrar de Things a Todoist i el celebra. És aquí on, descrivint l'assistent d'intel·ligència artificial de Todoist, comet el lapsus que dona títol a l'episodi: en lloc de «realitat virtual» diu assistent de realitat. Marc en queda encantat i li diu que hauria de crear un producte amb aquest nom: el que necessitem de debò és algú que et digui «això no ho faràs».

La metàfora trencada de les roques i la sorra

Marc estira el fil d'Atomic Habits de James Clear —un llibre que, diu, hauria pogut ser un tuit— i demoleix la coneguda paràbola del pot que s'omple primer amb roques i després amb sorra. Per ell està trencada per dos costats: assumeix que tots els alumnes de la classe (es veu que era un MBA) són tontos, i amaga que a la vida no et donen el pot just, sinó que t'han triturat tota la muntanya de Montserrat i et demanen que la fiquis dins una llauna d'Actimel. Les tasques són infinites; el calendari, un pot petit.

Marie Kondo, dates de caducitat i tecnologia morta

La filosofia de fons és minimalista. Marc invoca la idea —que atribueix al món Marie Kondo— que allò que no fas servir en sis o dotze mesos no ho faràs servir mai, i la trasllada a notes i tasques: tot allò més antic d'un any que no consultes, fora. Confessa que porta dos anys buidant el Pocket a article per dia i que, amb més de tres mil acumulats, no hi arribarà mai. Cada tasca, proposen, hauria de portar data de caducitat. I si una idea de negoci porta deu anys apuntada sense fer-se, probablement ja no té sentit: ningú no munta res sobre Betamax, Google Glass ni Friendster.

Obsidian, Zettelkasten i el parany de l'overengineering

El gran propòsit únic de Marc per a l'any és consolidar totes les seves notes —escampades en exports de mil sistemes— en un sol lloc, i ha triat Obsidian (amb una salutació al Noel, oient i, segons ell, soci fundador de l'eina). El problema és que s'ha enamorat del mètode Zettelkasten, que obliga a atomitzar i interconnectar cada concepte, i als tres dies ja li fa mandra; té oberta una nota «Obsidian IA» d'arquitectura de la informació i inverteix més temps a dissenyar el sistema que a escriure-hi. Àlex el reconeix com el problema de la seva pròpia vida: també va abandonar Obsidian fa dos anys per perfeccionisme, perquè sempre fa una definició inicial sobredimensionada i es mor d'avorriment abans d'acabar de migrar. La lliçó: construir a mesura que ho necessites en comptes d'enginyar-ho tot al principi.

Pensar en gran: per què calen objectius a tres i cinc anys

Àlex matisa la seva pròpia tesi: si renuncies del tot als propòsits anuals, només fas tasques petites i avances com un ase amb orelleres, sense saber el destí ni els recursos que necessites. Té sentit fixar grans fites a un, tres i cinc anys i reavaluar-les cada trimestre —en el cas d'Obsidian, no «migrar-ho tot» sinó construir un mòdul per quatrimestre (CRM personal, codi, tracking d'hàbits, diari)—. Aquest gust per pensar en gran, recorda, és un privilegi modern: els seus avis, amb una esperança de vida que fins fa segle i mig voltava els quaranta anys, no podien plantejar-se anar a estudiar a París; per això celebraven els sants i no els aniversaris. La cara fosca d'aquesta abundància d'opcions és voler competir en trenta-dues guerres alhora contra el millor del món en cadascuna —jugar als escacs millor que Kàsparov i saltar més que Carl Lewis—, una recepta infal·lible per a la infelicitat.

Les quatre tàctiques i la dosi de realisme

Per tancar, Àlex deixa les seves tàctiques per complir de debò un propòsit: posar-lo al calendari i bloquejar-hi temps (ell té reservat el gimnàs de dotze a dues cada dia); trencar-lo en tasques prou atòmiques —deu minuts de Duolingo, una sessió curta d'iTalki— tal com defensa Atomic Habits; afegir-hi demostració social, com el comptador de ratxa de Duolingo o de GitHub; i, per als més hardcore, una eina d'apostes tipus Beeminder on poses diners que perds si falles. Marc hi suma la dosi de realisme amb la seva història de la guitarra: als divuit anys volia tocar directament Metallica, Children of Bodom o Slayer i tot sonava brut; quan hi va tornar fa un parell d'anys va començar per Ramones, Misfits, Clash i Bad Religion —dos o tres acords— i treia tres cançons al dia. La clau és comparar-te amb el capítol 1 d'algú altre i no amb el capítol 10: aquell «assistent de realitat» que et diu per on començar.