Winter Spiced Ale

El primer episodi (i el debat de si és el 0 o l'1)

Arrenca Foc a Terra, i ho fa amb un dilema metaprogramàtic: és l'episodi 0 o l'1? Marc defensa el 0 —era partidari de numerar com a capítol 0 el primer episodi del seu podcast anterior Safareig, però el seu company d'aleshores es va imposar i el va deixar a 1— amb l'argument que una intro no compta com un «històric» i que ningú la ve a escoltar com a primer episodi. Àlex replica que el 0 trenca tota la lògica de la numeració. Decideixen que ja se'n discutiran, i de fet la gravació comença abans que cap dels dos en sigui del tot conscient: tots dos confessen haver «començat freds», sense saber que el botó ja estava premut.

Per què el podcast es diu Foc a Terra

El nom surt d'un brainstorming i té dues capes. La primera és el fireside chat: la conversa informal i orgànica, dos paios parlant vora la llar de foc, un format molt practicat als Estats Units i en esdeveniments com Startup Grind. La segona és lingüística i sentimental: «foc a terra» és com s'anomena la llar de foc cap a les terres de Lleida —i és, de fet, el terme normatiu i estàndard en català per a la llar de foc—. A Barcelona la gent no l'entén i imagina tribus picant pedres per encendre branques, però per a un dels amfitrions és un concepte que transmet caliu i pau interior. Aquesta idea de «caliu» acabarà sent la metàfora que defineix tot el to del programa.

Roosevelt, l'inventor del fireside chat

Marc ve amb la recerca feta sobre l'origen del concepte. El fireside chat el va popularitzar Franklin D. Roosevelt, 32è president dels Estats Units, que entre 1933 i 1944 va fer una cinquantena d'aparicions radiofòniques on parlava als americans de manera familiar sobre la Gran Depressió, la recessió i les iniciatives del New Deal —les polítiques d'estímul d'arrel keynesiana—. Per Marc, Roosevelt va ser un autèntic innovador polític: molt abans que s'atribuís a Obama haver fet servir Twitter el 2009, Roosevelt ja havia trobat el canal per parlar directament a milions de persones.

62 milions d'oients i una atenció que avui no existeix

La xifra que fascina Marc: el dia després de Pearl Harbor, els fireside chats de Roosevelt els van escoltar uns 62 milions d'americans, el 79 % de l'audiència de ràdio, asseguts davant l'aparell sense cap mòbil a la mà. Avui això seria inaudit. Marc ho contrasta amb el present: si un canal emet el president i un altre emet un creador com Ibai Llanos, la majoria triarà el creador. Confessa, a més, que va intentar escoltar un dels discursos sencers i no va aguantar més de cinc minuts de l'avorrit que el va trobar —va acabar agafant el mòbil i anant a fer-se un cafè—, prova en directe de la curta capacitat d'atenció que serà un dels temes de fons del podcast.

La cervesa Fireside Chat i l'epifania que dona títol a l'episodi

Aquí arriba la connexió que Àlex fa en directe i que bateja l'episodi. Àlex, que aportarà la vessant cervesera del programa, explica que cada any compra una cervesa anomenada Fireside Chat quan va a San Francisco per la conferència de Startup Grind, precisament perquè allà fan fireside chats. Mai no havia lligat el nom amb la persona de l'etiqueta: Roosevelt. La cervesa és de la 21st Amendment Brewery, una Winter Spiced Ale especiada, forta i de molt cos, pensada per a Nadal. L'epifania de connectar-ho tot —Roosevelt, el fireside chat, la cervesa i el nom del podcast— es resol prometent posar-ho a les show notes.

La dispersió de l'atenció i la fragmentació de les plataformes

El gran tema substantiu de l'episodi. Un dels dos descriu el seu dia a dia digital: una seixantena de pestanyes obertes, WhatsApp, Telegram, Signal, una vintena d'aplicacions per les quals li poden enviar missatges i totes les opcions de contingut on demand. Aquesta desagregació de les plataformes comunicatives genera ansietat, dispersió mental i problemes de relació: els clients t'envaeixen l'espai personal escrivint-te per canals d'oci com WhatsApp, que no haurien de ser de feina. Comenten com regalem la nostra atenció i la nostra privacitat a una «armada d'intel·ligència artificial» que ens apunta des de supercomputadors més grans que tot Barcelona, i ho equiparen a altres absurds contemporanis —les bicicletes estàtiques, els patinets— que els marcians, quan ens envaeixin, no entendran.

La promesa de texts.com com a possible solució

Davant d'aquest «malson» de la fragmentació, apareix una esperança pràctica: una aplicació anomenada texts.com que aglutina tots aquests serveis de missatgeria en un de sol. És invite only, i aconseguir-ne una invitació costa «remoure cel i terra», com si haguessis de parlar amb el fundador (o amb el mateix Roosevelt). Hi veuen un possible game changer per combatre la dispersió, tot i que la conversa sobre com hem externalitzat la gestió del coneixement queda oberta per a episodis futurs.

Externalitzar la memòria i no saber-se cap telèfon

De la dispersió en surt una reflexió més íntima. De petits ens sabíem de memòria els noms, cognoms, adreces i telèfons de tota la classe; avui un dels amfitrions admet que només recorda el seu número i el de la seva mare. Hem fet outsourcing de la memòria a agendes, mòbils i serveis: molt còmode i convenient, però perillós, perquè acabem amb molt poc coneixement real de la gent que ens envolta. Aprofundim poc perquè ens dispersem molt.

Foc a Terra, en català i per omplir una escletxa

Es marca el primer principi del projecte: el podcast es farà en català. Tots dos admeten que és «pegar-se un tir al peu» a nivell d'audiència, però un d'ells defensa la llengua com un tresor cultural que cal preservar —deixant clar, això sí, que no ho fa des de l'independentisme—. Reconeixen que faran un català de Barcelona imperfecte (diran «bueno», «valer», «bretxa»), i tots dos pesquen plegats la paraula que se'ls escapava: escletxa. La missió és omplir el buit entre la comunicació de masses —sensacionalista, simplificada, «a toro passat», com quan els mitjans expliquen el metavers de Facebook— i els podcasts ultrafriquis, de llenguatge massa especialitzat. Un podcast de minories per a la majoria, fet per apassionats que treballen al sector.

Amusing Ourselves to Death: el malson no és Orwell

Per enquadrar tot plegat, Marc treu un llibre dels anys 80 que troba brillant: Amusing Ourselves to Death ("divertir-nos fins a morir"). La seva tesi inverteix la por de 1984 d'Orwell: l'amenaça no és una entitat censora que ens restringeixi les llibertats, sinó un bufet d'entreteniment tan desmesurat que ningú no necessitarà dir-nos què fer perquè ja estarem anestesiats. Àlex ho resumeix, provocador, com que el problema és que tenim «massa diversió» i «massa llibertats», i d'aquí salta —tema que deixen per a un altre dia— a les concessions de llibertats personals que estem fent als estats amb l'excusa de la pandèmia.

WALL-E, els marcians i la imatge del futur anestesiat

Per il·lustrar el llibre, Marc recorre a una pel·lícula de Disney (WALL-E) que Àlex admet no haver vist —avisa que pillarà zero referències cinematogràfiques, igual que Marc no és de cervesa—: humans transportats en una nau, estesos en una camilla, amb unes ulleres davant dels ulls als quals només els diuen «a divertir-se», fins al punt que evolutivament perden els braços i s'engreixen. És la imatge perfecta de cap a on apunta la dispersió de l'atenció, i enllaça amb la broma recurrent dels marcians que ens jutjaran d'imbècils.

El format: curt, lleuger i de companyia

El tancament defineix l'ADN del programa, en un resum improvisat que tots dos celebren. Episodis curts i digeribles, d'uns 20-30 minuts, que ja s'acosten a la mitja hora; contingut lleuger i «semidistret» que no exigeixi tota l'atenció de l'oient. La idea és que Foc a Terra funcioni com un company de viatge —un so de fons que s'escolta anant a una reunió, caminant, conduint, al gimnàs o fent feines a casa, com qui sent passar el trànsit o ploure a fora—. Aquest sentiment de caliu, familiar i proper, és el que volen transmetre de manera periòdica a un públic tan apassionat per la tecnologia com ells.