Winter Spiced Ale

Un micròfon ja obert i el capítol 0

L'episodi inaugural comença sense que cap dels dos sàpiga del cert que ja s'està gravant. Marc explica que és de standing desk perquè no sap seure —ho va descobrir cap als vint anys— i que admira qui hi aguanta amb l'esquena recta i les cames sense creuar; en el seu cas, "contorsionisme no comença ni a descriure" els seus moviments a la cadira, i Àlex hi reconeix exactament com treballa ell. Un pronostica gepa als cinquanta; l'altre ho té assumit: "que me quiten lo bailao".

La primera discussió de veritat és de numeració. Marc defensa el capítol 0 —un episodi introductori no compta com a primer, ningú no el vindrà a escoltar com a peça històrica—, però admet que el van convèncer del contrari; ja li havia passat a Safareig, on en Ramon es va imposar. L'objecció de l'altra banda és pràctica: el 0 trenca tota la logística de la numeració, i al comiat encara diuen que ja s'acabaran discutint.

El buit entre la comunicació de masses i els ultrafriquis

Àlex explica el posicionament que va sortir del brainstorming: un contingut proper que apropi la tecnologia i les tendències sense sensacionalismes. Hi veu un buit en la comunicació en català. D'una banda, la divulgació de televisions i ràdios públiques, per a grans masses però simplificada, sensacionalista i sempre a toro passat —els grans canvis de Facebook, el metavers—, molt allunyada de qui treballa al sector; de l'altra, els ultrafriquis com ells, amb un llenguatge tan especialitzat que no és accessible. Al mig hi ha qui treballa en això i ho voldria explicar per a tothom: "un podcast de minories per la majoria". Marc hi suma que allò que per a tu és el dia a dia no ho és per a la resta, i que val la pena apropar-ho.

Foc a terra, la llar de foc de Lleida

El nom té dues potes. La primera és el fireside chat, la conversa informal molt practicada als Estats Units —als esdeveniments tipus Startup Grind, per exemple—, la que es té al costat del foc. La segona és lingüística: foc a terra és com se'n diu de la llar de foc cap a la banda de Lleida, forma recollida pel català normatiu i estàndard, tot i que a Barcelona molta gent no ho entén i es pensa que parles de picar dues pedres i encendre unes branques a terra. Els agrada perquè transmet caliu i pau interior.

Roosevelt i les cinquanta xerrades de ràdio del New Deal

Marc arriba amb la recerca feta: el fireside chat neix de Roosevelt, 32è president dels Estats Units, que entre el 1933 i el 1944 va fer una cinquantena d'aparicions radiofòniques explicant als americans, amb un to familiar, la Gran Depressió, la recessió i les iniciatives del New Deal —els forats que es feien i es tornaven a tapar, Keynes—. L'argument que en treu: tothom va fer floretes a Obama el 2009 per publicar a Twitter, però l'inventor d'aquella comunicació directa va ser Roosevelt. El dia de Pearl Harbor el van escoltar 62 milions d'americans, el 79 % de l'audiència de la ràdio.

La cervesa Fireside Chat i l'epifania en directe

Àlex, que s'adjudica la part cervesera del podcast —Marc no és de cervesa—, lliga els caps en directe. Cada any va a San Francisco per la conferència de Startup Grind i sempre compra, per la gràcia del nom, una cervesa que es diu Fireside Chat, perquè a Startup Grind en fan. El que no havia connectat mai és qui hi ha a l'etiqueta: Roosevelt. És de la 21st Amendment Brewery i és una Winter Spiced Ale, molt especiada, bastant forta i de molt cos, de les de Nadal. L'epifania acaba donant títol a l'episodi.

Cinc minuts de Roosevelt i el bufet d'entreteniment

La cara B de la recerca és més incòmoda: Marc va provar d'escoltar una d'aquelles emissions i no va aguantar ni cinc minuts —va agafar el mòbil, va anar a fer un cafè i ho va deixar córrer—. D'aquí surt el llibre que porta preparat, Amusing Ourselves to Death, dels anys vuitanta: davant l'amenaça orwelliana de 1984, un ens de censura que retalla les llibertats, el llibre planteja el cas contrari, que el problema no serà la restricció sinó un bufet d'entreteniment tan enorme que ja no caldrà que ningú et digui què has de fer. La il·lustració és WALL·E, amb els humans estirats en camilles, pantalla al davant i l'ordre de divertir-se, evolucionant cap a cossos sense braços; una referència que se li escapa a Àlex: igual que Marc no és de cervesa, ell no és de pel·lícules ni de sèries. No tenim massa llibertats, conclouen: tenim massa diversió.

Seixanta pestanyes, vint aplicacions i la memòria externalitzada

L'inventari del present, contra aquells oients quiets davant la ràdio: Àlex compta una seixantena de pestanyes obertes al navegador, Slack, WhatsApp, Telegram, Signal, el telèfon i una vintena d'aplicacions per on li entra missatgeria, amb tot el contingut disponible on demand. Aleshores, si parlava el president, parlava el president; avui, amb Sánchez en un canal i Ibai Llanos en un altre, guanya Ibai. La factura és mental: ansietat, relacions que se'n ressenten i clients que t'envaeixen l'espai personal escrivint-te per WhatsApp, un canal d'oci i no de feina. L'esperança que hi posen és Texts.com, que aglutina tots aquests serveis en un de sol i que aleshores era invite only: aconseguir-ne una invitació el mateix dia va ser remoure cel i terra, com si haguessin de parlar amb el fundador —o amb el mateix Roosevelt—.

Àlex hi suma una pèrdua més concreta: de petits sabien noms, cognoms, telèfons i adreces de tota la classe, i avui només se sap el seu número i el de sa mare, perquè hem externalitzat la gestió del coneixement a agendes, mòbils i notes —còmode, però acabes coneixent molt poc la gent que t'envolta—. Marc hi posa la seva imatge preferida: et penses que allò és una pantalleta de mòbil, però al darrere hi ha un supercomputador més gran que Barcelona sencera apuntant-te. Quan baixin els marcians pensaran que érem imbècils, com amb les bicicletes estàtiques o els patinets.

Fer-ho en català sabent que costa audiència

A la pregunta de si fer-ho en català és pegar-se un tret al peu, Marc respon que sí, però que parlar-se en castellà entre ells dos seria com intentar parlar amb la boca tancada. Marca distàncies polítiques —repeteix que no és independentista, "per res, zero"— i ho planteja com a feina de país: la llengua és un tresor cultural que s'ha de preservar, independentment de nacions i fronteres. El matís s'il·lustra tot sol: avisen que serà el seu català de Barcelona i, just aleshores, Àlex es queda encallat buscant com es diu "bretxa" fins que Marc li apunta "escletxa". Com a referents de feina per la llengua hi surten La Sotana i programes de ràdio com Minoria Absoluta, La Segona Hora o La Competència, i l'aspiració és que d'aquí a uns anys algú digui que es va inspirar escoltant Foc a Terra, perquè sense models ningú no segueix el camí.

La teoria políglota i el showman fora de l'escenari

Marc confessa el respecte que li fa gravar amb Àlex: quan pensa en un showman del món startup, hi pensa a ell, i la imatge mental que en té no és la d'algú darrere d'un micròfon, sinó la d'un fireside chat en un escenari, amb convidat i molta gent mirant. Àlex respon amb una teoria: els políglotes tenen una personalitat múltiple i cada idioma n'activa una part. Es considera més obert, més extrovertit i una mica pallasso sobre l'escenari de Startup Grind, i ho atribueix a l'anglès; el català és una faceta que encara no ha explorat, així que demana que ningú no apugi les expectatives. De rebot surt l'asimetria de la seva visibilitat: molts l'han conegut en un Startup Grind, amb públic, premsa i famosos, mentre que MarsBased, l'agència que va fundar, la coneix menys gent perquè és feina de back-office. La paradoxa: qui li paga les factures és MarsBased, i a Startup Grind hi paga ell.

Episodis curts, semidistrets i amb caliu

Com pensen atacar l'escassetat d'atenció des del podcast mateix? Educant sobre què dones a canvi de la teva atenció segons quins serveis facis servir, i predicant amb l'exemple: episodis curts. Cap a la mitja hora arriba el tancament, que Àlex improvisa i que acaba sent la declaració de format: episodis digeribles, contingut lleuger, un acompanyament d'aquest caliu que dona el foc a terra. Els podcasts, expliquen, els fan servir de companys de viatge, de fons —com qui sent el trànsit o la pluja—, anant a una reunió, conduint, al gimnàs o fent feines a casa. Marc en fa la fitxa final: en català, ràpid, de vint a trenta minuts, semidistret perquè no requereixi tota la teva atenció, i que t'apropi la tecnologia a casa. El remat és la confessió creuada: tots dos havien començat freds perquè cap dels dos sabia que ja estaven gravant.