La vida és una merda i després et mors

El cinisme il·lustrat que dona títol a l'episodi

Quan Marc pregunta a l'Àlex com està, ell respon que «la vida és una merda i després et mors» —una frase d'humor britànic que té penjada a l'estat de WhatsApp i que celebra com una mostra de cinisme il·lustrat—. Per l'Àlex és tota una manera de veure el món: si el teu baseline és que tot va cap avall, qualsevol cosa amb què la vida et sorprengui serà benvinguda. Es defineix, des de fa anys, com un pessimista pragmàtic que parteix sempre de la decepció i que, justament per això, viu molt feliç. Marc replica que ell prefereix pensar-se com un optimista racional: no nega la realitat, però vol creure que les coses van a millor perquè aquesta és la naturalesa del progrés —i hi afegeix un matís que defensarà tot l'episodi: progrés i tecnologia no van de la mà, l'un és una finalitat i l'altra un simple mitjà.

Generació landscape contra generació portrait

Abans d'entrar en matèria s'enganxen en una digressió que els fa gràcia: una noia distingia els mil·lennials com la «generació landscape» i la Z com la «generació portrait». Els d'abans imaginen el món en horitzontal —fan les fotos amb el mòbil de costat, pensen en la pantalla de l'ordinador— mentre que un zoomer pensa directament en vertical. A Marc la distinció li sembla brillant i la lliga amb la febre de tiktokitzar-ho tot: convertir cada contingut en vertical, curt i ràpid.

Per què el format quadrat d'Instagram va ser una jugada brillant

Marc puntualitza que el vertical ve d'Instagram, no de TikTok, i aprofita per reivindicar una decisió de producte que l'apassiona. Quan fas una foto amb el mòbil pots acabar amb proporcions 16:9, 3:2 o 4:5 segons la càmera; Instagram va tallar pel dret imposant el quadrat, el format que es veu bé a tot arreu, i així controlava la UI des del punt d'entrada. A Marc aquestes idees —funcionalitats que neixen heretades d'una limitació— li semblen autènticament brillants. L'Àlex, que confessa no haver estat mai usuari d'Instagram i fer de crític extern, hi afegeix la broma del Lindy Effect: la crítica de fora arriba més a poc a poc perquè cal deixar madurar les coses per veure si tenen rellevància de debò (les stories, recorda, ja fa set anys que existeixen).

El tema de debò: estem millor que fa cent anys?

Després de fer-se els misteriosos, revelen la pregunta de l'episodi —que de fet és un episodi doble, perquè el següent tractarà quins productes ens agradaria que existissin i encara no existeixen—: estem millor o pitjor que fa cent anys? Va ser l'Àlex qui ho va proposar la setmana anterior, i Marc ho ha agafat amb ganes perquè és un tema que el fascina. Quan Marc li demana la seva resposta, l'Àlex la sintetitza d'una tacada: sí, estem millor, i s'acaba l'episodi. El que el sorprèn és que la gent és aclaparadorament pessimista en aquest punt concret —fins i tot els més happy flowers tenen una nostàlgia del passat que ell no s'explica—, amb el típic «abans podíem dormir amb la porta oberta» que considera una glorificació preocupant de la pobresa d'opcions.

Quora com a font i la batalla de respostes

Per preparar-ho, l'Àlex ha tirat de fils de Quora, on aquesta pregunta genera debats espectaculars, i hi distingeix tres bàndols: els qui responen amb un lacònic «abans la gent moria de tuberculosi», els qui elaboren llistes infinites de malalties erradicades, mortalitat infantil i de part desplomada i racisme reculat, i els nostàlgics que asseguren que eren més feliços de pobres, amb dos canals de tele i recitant poesia de memòria. Marc, que confessa que els seus llocs habituals són Reddit i Wikipedia, reconeix que per a aquest tema les millors respostes són a Quora, i de passada descobreix una funcionalitat que resumeix els fils amb IA i esmenta Poe, l'eina conversacional que ha llançat l'equip de Quora (batejada com Edgar Allan Poe) i que troba molt encertada.

L'energia com a millor vara de mesurar el progrés

La dada estrella que Marc posa sobre la taula és quanta estona has de treballar, amb un sou mitjà, per pagar-te una hora de llum —una bombeta de 60 watts per llegir—. Avui en tens prou amb mig segon de feina; el 1950 calien setze vegades més; el 1880, quinze minuts; i abans de la Revolució Industrial, cap al 1800, sis hores senceres. Marc en fa una imatge que el captiva: anar a la fàbrica sis hores per guanyar-te el dret a llegir una sola hora a casa, i no et fos ocurri cuinar mentrestant perquè aquell consum també restava crèdit. L'Àlex admet que mai hauria arribat a aquesta conclusió, i Marc aclareix que no és cosa seva sinó de la recerca.

Esperança de vida, renda i una vida que se t'allarga mentre la vius

Venen més xifres. Des de 1950 l'esperança de vida ha augmentat al voltant d'un terç, fins als setanta anys, i la renda mitjana per càpita global ajustada per inflació s'ha multiplicat per tres; la desigualtat i els homicidis, en canvi, van a la baixa. Marc rescata una idea que el fascina especialment: amb la velocitat a què avança la recerca mèdica, cada minut que vius la ciència t'allarga la vida uns quants segons, de manera que en realitat no vius un minut sec sinó una mica més. I per emmarcar-ho evolutivament recorda que un homo erectus evolucionava més de pressa que les eines que feia servir —naixia i moria amb les mateixes—, just el contrari del que ens passa avui.

Que sigui possible no vol dir que sigui bo

Aquí Marc introdueix el seu contrapunt: el fet que una cosa sigui tecnològicament possible no la fa humanament desitjable. Tenim coses noves que ningú no ha demanat —les notificacions que t'arriben cada segon, la nevera amb pantalla i sistema operatiu— i, en la seva analogia de les revolucions d'un motor de cotxe, sosté que algunes les hem portat massa a la dreta. No nega el prodigi: connectar-nos a la velocitat de la llum o rebre qualsevol cuina exòtica a casa són coses que ni el rei més ric de fa cinquanta anys tenia. Però recorda que som mamífers dissenyats durant 200.000 anys per viure en una sabana, i que hem mogut la tecnologia molt més de pressa que la biologia: la cultura avança a la velocitat de la llei de Moore i la genètica no, cosa que ha obert un offset evolutiu brutal.

Stepping stones: la rèplica de l'Àlex sobre les notificacions

L'Àlex desmunta amb elegància l'escepticisme sobre les notificacions. Per ell moltes d'aquestes invencions «supèrflues» són derivades de primer ordre impossibles d'avaluar en el moment: o acabaran a la paperera de la història o són una pedra de pas (stepping stone) cap a un salt que encara no veiem. Ho il·lustra amb l'iPod Touch —un giny que la societat no necessitava gaire, portar música a la butxaca, però que va marcar el camí dels smartphones— i amb invents trobats per pura serendípia, com la penicil·lina. Per això, conclou, no es pot calcular l'impacte d'una tecnologia en calent: només es pot fer de manera retroactiva. Marc li compra la crítica i, fidel a la seva autocrítica, admet que de vegades fa d'avi del podcast que es queixa que tot funciona malament.

Pessimist Archive: les pors tecnològiques que avui fan riure

El plaer secret de Marc és el web Pessimist Archive, que recull com la gent es posava les mans al cap amb el jazz, la ràdio o les sales de ball —titllades de satàniques, com més tard el rock and roll, els videojocs o el metal—, i també amb la càmera de fotos, els llibres, les vacunes, l'electricitat, els viatges en avió o els miralls. L'Àlex hi connecta la seva crítica a la religió organitzada, que per ell inhibeix el sentit crític fent repetir mantres falsos —com la creença que una fotografia et roba l'ànima— que la gent dona per bons de tant repetir-los. Marc fa l'exercici d'empatia decisiu: i si ell és el Pessimist Archive de 2023 que titlla de dolentes les notificacions, i d'aquí cent anys algú el troba ridícul?

Qui sent nostàlgia i el pont cap a l'episodi següent

Dels fils de Quora Marc rescata les prediccions que feien fa un segle sobre el futur —viatjar sota el mar amb balenes domesticades, edificis que es desplacen sobre vies de tren, bombers voladors— i una observació més punyent: hi ha una correlació forta entre la nostàlgia del passat i tenir la vida resolta. Trobes molt més home blanc nostàlgic que dona o persona d'una altra raça, perquè aquests col·lectius fa cinquanta anys potser no podien ni votar ni treballar. Tots dos remarquen que cal agafar tota la conversa amb pinces, perquè parlen des de països desenvolupats. I tanquen deixant aquest mateix fil de Quora com el millor pont cap al pròxim episodi: del que la gent imaginava fa cent anys, a què ens imaginem —o ens agradaria inventar— nosaltres d'aquí a una setmana.