Històries per no dormir I

Un episodi sense tema central, a base d'històries soltes

Setmana sense convidat i amb un format que els hosts volien provar feia temps: en comptes d'un tema únic, cadascú porta dues o tres històries sorprenents que ha trobat i les van comentant en cadena. Marc obre la sessió admetent que ha tornat a preparar l'episodi a última hora —la nit abans, entrant en pànic— perquè al matí tenia un esmorzar de forquilla amb el Boté i en Jordi Miró: butifarres seques amb allioli i el clàssic plat de ceba amb oli. Aclareixen també una cosa per als nouvinguts que arribin per aquest capítol: els podcasts solen escoltar-se cap enrere, així que avisen que no cal el context dels episodis anteriors per seguir-los.

Don't F* with Cats: un grup de Facebook caça un assassí**

La història forta la porta Àlex a partir del documental de Netflix «Don't F*** with Cats», sobre Luca Rocco Magnotta —de nom real Eric Newman—, considerat un dels primers «serial killers» viralitzats per internet. Tot arrenca amb uns vídeos en què un home mata gatets en directe, penjats en plena era pre-xarxes (algun va arribar a estar fugaçment a YouTube), amb títols calcats del registre del «Two Girls One Cup». L'escàndol fa que un grup de gent s'organitzi per Facebook per desemmascarar-lo, i munten una investigació amateur sorprenentment potent: fan «inpainting» d'una foto pixelada de la cara, llegeixen les preses elèctriques de la paret per situar-lo geogràficament i acaben deduint que és al Canadà.

De matagatets a un crim real, i el dilema que en surt

El cas escala quan el sospitós anuncia que la pròxima víctima serà una persona. El grup avisa la policia, que no pot actuar contra algú que encara no ha comès cap crim i del qual no se sap ni el qui, ni l'on, ni el quan. Mesos després apareix un vídeo de gairebé onze minuts a bestgore.com i, en paral·lel, el personal de neteja de l'edifici troba una maleta amb un tors humà; l'endemà arriba un peu o una mà per correu al Partit Conservador del Canadà i, poc després, al Partit Liberal —amb un Justin Trudeau encara no primer ministre comentant-ho. El debat ètic que llança Àlex és incòmode: en investigar-lo i traquejar-lo, el grup el va retroalimentar i, en certa manera, va alimentar el seu ego; alhora, es pregunta si la policia no hauria de tenir algun mecanisme de prevenció per a casos amb tantes evidències.

Ted Kaczynski, els grups i l'amplificador social

La conversa enllaça amb un altre cas que també té documental a Netflix: Ted Kaczynski, l'Unabomber. Àlex matisa amb cura que no admira el mètode —«és dolent»— sinó algunes de les idees que defensava, que creu que mereixerien més escolta. Tots dos coincideixen en el fascinant: el poder agregat d'un grup, capaç de reconstruir una identitat a partir d'imatges pixelades i detalls de fons que una persona sola no trauria mai. I deriven cap a una reflexió més àmplia sobre viure en un món retroalimentat pel FOMO, on ens passem la vida intentant impressionar gent que ni ens importa. De fet, d'aquí surt el bateig casual del podcast: l'amplificador que «encara posa més foc a terra».

Les pistes del documental i la doble casualitat de Berlín

Bona part de la gràcia del cas són les pistes que el protagonista va deixant, algunes accidentals (la presa elèctrica) i altres deliberades i molt cinematogràfiques: un pòster de «Casablanca» just abans de fugir a París i una obsessió amb «Instinto Básico», la seva pel·lícula preferida, que amara tota la posada en escena. El que més va xocar Àlex és personal: el van enxampar en un cibercafè de Berlín el juny de 2012, i ell era a Berlín en aquelles mateixes dates. La detenció va dependre de dues casualitats encadenades —que als telenotícies hi sortís la cara just abans que el sospitós entrés al local, i que en sortir al carrer passés una furgoneta plena d'agents novells— que van tancar any i mig de recerca.

GoGoro: enginyeritzar un model de negoci, no només un producte

Marc canvia de registre cap a un tema de producte, amb una disculpa de broma per passar d'un relat de suspens a «una companyia de motos elèctriques». Porta GoGoro, fundada per un dels creadors d'HTC, com a exemple del que més l'inspira: no el disseny en si, sinó un model de negoci ben dissenyat que resol un problema real. El plantejament de GoGoro és atacar primer el coll d'ampolla dels vehicles elèctrics —bateria cara i autonomia curta, el «range anxiety»— en comptes de fabricar «la mítica merda que mai ningú ha demanat». Quan li pregunta a Àlex què creu que els falla als elèctrics, aquest, que reconeix no haver conduït mai cap moto, encerta de seguida: la bateria i el disseny.

El bescanvi de bateries i els tres verticals

La jugada brillant, segons Marc, és que el negoci no són les motos sinó la subscripció: la moto surt barata perquè el que pagues és l'abonament per quilòmetres, i la bateria la canvies en quioscos repartits per la ciutat, com qui canvia les piles d'un comandament. A sobre, en països que ho permeten legalment, juguen amb els deltes de preu de la llum —retornen energia a la xarxa quan la ciutat la necessita i recarreguen quan és barat. Marc hi veu tres verticals: vendre la moto, oferir mobilitat compartida amb el seu servei GoShare en partenariat amb ciutats, i llicenciar l'estàndard de bateries a altres marques (ja tenen Yamaha de client). Com a contrapunt, recorda Better Place, l'startup israeliana de bescanvi de bateries per a cotxes que va cremar inversió en un fracàs «de no entendre res», estil Theranos; muntar el mateix després d'aquell precedent tenia mèrit. La lliçó compartida: la micromobilitat només és rendible entrant al B2B, com va descobrir Uber, que se sosté gràcies a llicenciar algoritmes i rutes, no als trajectes.

El youtuber que va tenir 50 Teslas amb un codi de referral

La segona història de Marc, treta del podcast «My First Million», va d'un youtuber fan de Tesla que es va especialitzar a fer-ne vídeos. Quan Tesla va estrenar el programa de referrals —per cada cinc amics que es compraven un cotxe, te'n regalaven un—, ell va escampar el seu enllaç i, arran d'una interacció d'Elon Musk que va viralitzar els vídeos, va acumular centenars de compres i va arribar a plantar-se amb una cinquantena de Teslas. Tesla ho va tallar cap al 2018, segurament per culpa seva. Trampa, cap: el model era lícit i les regles eren allà. L'únic retret ètic, comenten, és que quan et lucres d'un referral hauries de declarar-ho —com passa amb els codis d'afiliació d'eines com Basecamp o Trello. El mateix tio explicava que mai havia pagat un Uber, de tants crèdits acumulats.

Hackejar sistemes "injustos": festivals i peatges

Marc gira la pregunta cap a Àlex —digue'm el millor moment en què creguis que has hackejat el sistema— i confessa que ell sempre busca els buits legals, sobretot quan un sistema li sembla injust o inaccessible. Àlex en treu dos. El primer, comprant l'entrada de l'Inferno, un festival de black metal a Noruega, on va detectar que el preu viatjava a la passarel·la de pagament des de l'HTML i no de la base de dades: amb l'inspector de Chrome el va canviar i va pagar menys d'un euro per una entrada de més de cent cinquanta. Va fer de hacker ètic i els va avisar; ja ho tenien identificat però sense pressupost per arreglar-ho. El segon: durant anys, els peatges només validaven que la targeta fos vàlida i cobraven a posteriori, així que amb una targeta estrangera sense fons podies travessar Espanya sense pagar. Ho lliguen amb el tòpic dels «sureños» que pensen com no pagar mentre el nòrdic paga sense més.

Foca Tesla, el 42424242 i tancament

Entre rialles, Àlex lamenta una idea que se li va acudir tard: l'episodi anterior, sobre el pilot automàtic de Tesla, s'hauria d'haver dit «Foca Tesla» —i reivindica el seu «superpoder inútil» de tenir les bones ocurrències un cop ja ha executat les mediocres. Marc remata amb un acudit d'iniciats: el 4242 4242 4242 4242 és la targeta de prova de Stripe, no cap contrasenya secreta, tot i que algú li ha arribat a preguntar si funciona de debò. Tanquen aquí, satisfets amb la collita d'històries.