Superherois digitals

Mitja hora i un Marc amb els nervis a flor de pell

Episodi curt i sense convidat: arrenquen amb només mitja hora de marge i amb un Marc que admet que no és el seu dia. Abans d'entrar en matèria fa balanç de les prediccions que havia llançat. Algunes es van complint —l'escàndol cripto que ja s'havia anunciat, i una Greta Thunberg que torna a primera plana després de ser arrestada en una manifestació a Alemanya—, però n'hi ha una que li surt del revés: havia apostat fort per Microsoft i el mateix dia que la companyia anuncia 10.000 acomiadaments, Google presenta els seus plans d'intel·ligència artificial. Una coincidència que tots dos troben, com a mínim, curiosa.

Per què Microsoft acomiada justament ara

Àlex no acaba de comprar el moviment: més que les xifres, li sorprèn el timing. Microsoft venia d'una bona ratxa —s'estava treient de sobre la imatge del Microsoft de sempre, ficant-se en gaming, en IA i en eines per a desenvolupadors— i acabava de fer un cop sobre la taula amb el partnership «una mica predatori» sobre OpenAI. Acomiadar ara li sembla un tret al peu i un possible error de relacions públiques, sobretot perquè arriba mig any tard respecte de la gran onada d'acomiadaments del sector (Twitter, Apple, Amazon): si ho haguessis fet en aquella mateixa setmana, hauries quedat diluït entre tots; fent-ho ara, t'enduus tot el focus.

Marc ho veu del revés: la festa s'ha acabat

Marc replica que ho veu tot el contrari. Per ell la reducció era necessària: hi havia un hype que calia racionalitzar perquè «la festa se'ns ha acabat». A més, defensa el posicionament estratègic de Microsoft amb OpenAI, que troba molt interessant —tot i que reconeix que no entén l'estructura de la inversió, amb aquell sostre rar en els beneficis, conseqüència dels «detallets societaris» d'OpenAI, que no la deixen ser plenament profitable però sí retornar diners. Per tipus de producte, hi veu unes sinergies que no tenen ni Google ni potser Apple.

Acomiadar com a esport nacional i la pressió del board

Tots dos coincideixen que un acomiadament d'aquesta escala no es decideix d'un dia per l'altre: requereix processos i reestructuracions, igual que un producte de gran escala —un iPhone— es comença a dissenyar anys abans i no es canvia a última hora. D'aquí surt la lectura més incòmoda: hi ha un punt de «ara que tothom ho fa, fem-ho nosaltres també» per no ser els dolents de la pel·lícula ni aixecar alarmes. Un dels dos explica que coneix empreses rendibles, que tot just havien aixecat rondes multimilionàries, a qui el propi board va forçar a acomiadar gent perquè era el senyal que el mercat esperava per veure que «entenien la situació econòmica».

El tema de fons: a què et dediques exactament?

Àlex porta el tema que de debò el té desconcertat. Si preguntes a algú d'una gran multinacional —IBM, HP, Salesforce, Google— què fa, t'ho sabrà explicar amb claredat; i el fruiter del barri encara més: ven fruita. Però a ells dos els passa, episodi rere episodi, que no saben respondre la pregunta «però tu què fas?». Àlex pot dir que és CEO, que dirigeix una empresa de desenvolupament de software, d'aplicacions o de webs, i la gent continua sense entendre quina és la seva feina, els límits, què vol dir ser autònom. El problema arriba fins als bancs, que no entenen el que fa: «soc l'única persona que dirigeix una agència en aquest planeta».

El problema apareix quan la feina surt de l'espai físic

Per Marc l'arrel és que a la societat li encanta posar etiquetes —l'Àlex és guitarrista, nedador, corredor— perquè simplifiquen, com saber que una taronja ve d'un cultiu de Lleida. Mentre la feina interactua amb un entorn físic, s'entén: un llenyataire té una destral i talla un arbre, un paleta posa totxos. Però quan portes l'analogia al món digital tot es complica, perquè «el món digital no l'entén ni el tato» i la capil·laritat de feines és infinita. Pots dir que ets dissenyador, però de què: de la interfície, gràfic, del copy? I com més t'abstreus cap amunt —cap a rols generalistes o de direcció—, més impossible es fa explicar el producte que gestiones per sota.

L'anècdota del product manager de Typeform

Per il·lustrar-ho, Marc recupera una nit en una conferència de producte a Londres, quan eren ben joves, en què va conèixer gent de Typeform. Va abordar un product manager convençut que es dedicaven al mateix i li va preguntar quin producte gestionava. La resposta: l'optimització dels formularis amb base d'input de text. Marc insistia —«però quin producte és aquest?»— i l'altre defensava que el seu producte era exactament aquella optimització, amb equip crossfuncional inclòs. La conclusió que en treu, lligant-ho amb els acomiadaments: a partir d'ara a Microsoft hi haurà més generalistes, perquè s'haurà tret una capa laboral molt gran i algú haurà de fer el copy encara que no sigui la seva feina.

Mateix output, més generalisme

La primera explicació que apunten és d'escala. En el món digital, l'output d'una empresa petita i el d'una de gran que fa el mateix és, conceptualment, idèntic: si un client demana un producte digital a MarsBased o a Deloitte, el que s'entrega requereix els mateixos rols. La diferència és que amb menys gent augmentes el generalisme i redueixes l'especialització, de manera que els equips petits són més polièdrics. L'empresari de barri també fa contractes, facturació, Hisenda, contractar i acomiadar, màrqueting i branding —però a una escala i una freqüència que no l'exposen al canvi constant del món tech.

L'ansietat de no tenir etiqueta

La segona part és més personal. Un dels dos confessa que aquesta indefinició genera ansietat i una sensació de desconnexió social: tens clar que tens una vàlua, però la societat no te la reconeix amb una etiqueta vertical —no ets farmacèutic, ni metge, ni llenyataire; ets, simplement, alguna cosa que no se sap què és. Quan les coses van bé es porta; quan estàs en un moment d'impàs o de canvi, costa molt definir-se i saber per on buscar la següent aventura. Per això molts d'aquests perfils acaben abraçant un grau d'abstracció gran (full stack developers que fan backend, frontend i fins disseny) o directament emprenedors.

El cunyat digital, màxima expressió de la indefinició

Aquí entra el concepte que Àlex ha popularitzat a la conversa: el cunyat digital, l'expert en tecnologia. Per Marc és l'exponent de la indefinició portada a propòsit, un concepte borrós en si mateix, i el reconeix amb admiració: quan ningú és capaç d'entendre què fas, estàs en un spot molt interessant, perquè li pots prendre el pèl a molta gent. La reflexió enllaça amb un punt de classe: ni el sector tradicional ni una consultora com Deloitte sabrien encaixar un perfil com el seu —dubten que el posessin com a gerent, perquè un gerent ha de vendre de tres a cinc milions l'any i a MarsBased no es ven això.

Ser l'amo del teu temps i el calendari com a radiografia

Més enllà del títol, hi ha coses que tampoc saben explicar bé, com la gestió del temps —donaria per un altre episodi—: per què un dilluns treballes deu hores i un dimarts cinc, per què canvies el dimecres lliure per un dissabte, per què tens trucades als Estats Units i mai dues setmanes són iguals. És el que més valoren de l'emprenedoria, fent bona la dita que l'emprenedor viu anys en condicions que ningú voldria per acabar vivint amb les que ningú té: sent el mestre del seu propi temps. I si abans deien que la teva llista de l'iPod et definia, ara ho fa el teu calendari: ensenya com passes el temps i tindràs la radiografia de cada persona —encara que un calendari tan irregular potser només revela algú caòtic i anàrquic.

De Spiderman, cabró: ets un superheroi

El tancament arrodoneix el títol. Marc recorda l'expressió anglosaxona «un gran poder comporta una gran responsabilitat», i Àlex el pica recordant-li que això «és d'Spiderman, cabró». La resposta depressiva a la pregunta seria que, amb un calendari tan indefinit, no ets ningú; però la bona, conclou Marc dirigint-se a Àlex, és que igual que Spiderman, ets un superheroi. Superherois digitals: invisibles per a la societat que no els sap posar etiqueta, però amos del seu temps i del seu ofici.